24/7/12

Tot va bé si acaba bé



Dilluns passat ja ho parlàvem, la terra està tan seca. Tan seca que crec que mai havia curat tantes esgarrinxades; genolls, colzes, barbetes, qui més qui menys porta alguna marca dels dies passats. Dies que semblaven ben plàcids.

I potser dir-ho, pensar que feia anys i panys que no vivia colònies tan fàcils, on els infants estaven tan tranquils i s’ho estaven passant tan bé, doncs qui sap perquè es va començar a complicar.

Una caiguda i un ensurt molt i molt gran. Però per sort, això, un ensurt. Petit al costat del que viuríem.

Diumenge, des de Vilafranca, on passava el dia en família, pensava que els infants ja estarien apunt d’agafar l’autocar quan ma germana em fa arribar el seu mòbil amb connexió a internet. Incrèdula del què veia començava una marató de trucades, de neguits. D’evacuació i confinament.

24h d’angoixa.

Una aventura per molts i el patir dels que estàvem lluny, impotents. Veient les imatges de la televisió i patint perquè sabies perfectament on i com estaven, els voltants i els avenços del foc. I patint perquè saps que qui pateix allà dalt ho farà en silenci, mostrant un gran somriure, cantant i abraçant, amb gran seguretat davant els més fràgils.

Però si comptes amb l’ajuda de tot un poble, Agullana, que amb cotxes ens va ajudar a evacuar, un alcalde a peu de carrer, la fleca oberta a destemps per fent sopar, la gent de l’Ajuntament atenent les trucades dels pares, la Generalitat que t’ajuda i empara donant-te suport quan ja no pots pensar gaire del cansament i un gran equip, tot tira endavant.

Quan ahir, per fi van arribar, tot va començar a quedar en una aventura que s’ha d’anar aposentant, paint perquè passi a ser un record. I quan sents que  el problema més gran per a un nen era que si s’havien de quedar una altra nit no volia tornar a dormir per grups i que volia que els deixem dormir amb els amics que vulgui, és que els grans ho van fer bé. Molt bé.

Aventures per explicar, per escriure i mirar. I un futur que cal repoblar. Una terra ben bella que cal guarir, que ens costarà molt més que el que hagués costat tenir en compte i prevenir. Perquè tanco els ulls i veig cada un dels racons d’aquell indret, tan nostre i tan bonic.

Dels pitjors malsons surt el millor de les persones. I aquests dies portem uns quants herois. Herois que caldrà que siguem cadascú de nosaltres en els dies incerts i incendiaris que ens venen a tots.

Ps. Vaig baixar de colònies dissabte. Les darreres 48h només he fet que pensar el que hauria donat per estar allà dalt. Però bé, em va tocar parlar amb pares, tranquil·litzar-los, era l’únic que podia fer.
Una curiosa manera de recordar que fa 18 anys vaig començar a anar de colònies, justament com aquestes, amb un foc i una evacuació, aquella vegada el de Collbató i Montserrat del 1994.
Les darreres notícies deien que aquest matí esperaven poder-lo controlar, tan debò sigui així!
La fotografia, doncs presa per un dels meus herois ja al poble d'Agullana. La que van fer des de la casa de colònies, m'impressiona tant que sóc incapaç de penjar-la, esgarrifós.

9 comentaris:

Alba ha dit...

Deu ni dó Rits! Un ensurt dels grossos.... celebro que estigueu tots bé. Ara el que queda.... Una terra desprotegida, cremada, assolada... una veritable pena!

Carme ha dit...

Amb tanta desgràcia que hi ha sempre el consol és el mateix: les persones, les persones que s'ajuden i fan el que poden els uns pels altres. Això ajuda a mantenir l'esperança.

La desolació de cendres que queda, ja és un altre tema... costa tant de recuperar.

Celebro (jo també) que tots estigueu bé!

Una abraçada!!!

Mireia ha dit...

Quin patiment ! Sort que per molts dels nens serà " una aventura" per explicar gràcies al suport de la gent

joan gasull ha dit...

aquests dies hi he estat molt aprop i se't queda una mena d'impotència al cos que no agrada....ara tots a tornar començar.

Assumpta ha dit...

Esperem que pels nens es quedi en això, en quelcom per explicar... un aplaudiment de tot cor per tots els "grans" que han estat al peu del canó!!

Quan penso que tot és per culpa de gent imprudent, gent que, per molt que els hi diguis, segueixen tirant la burilla de la cigarreta per la finestra del cotxe!! no hi ha dret!!

Ara, esperar que tot pugui tornar a rebrotar...

Elfreelang ha dit...

Enmig de tot el tràngol i la por i l'angunia el millor de tot és la solidaritat i l'ajuda de la bona gent, de tota la bona gent dels nostres pobles...ai sort que va acabar bé tots sans i estalvis !!!!i que bé que ens ho puguis explicar!

Elfreelang ha dit...

per descomptat una abraçada!

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. La veritat és que el post va ser una mica un avocador del neguit dels dies viscuts. I poc del drama mediambiental que ens suposa. Anar veient imatges esgarrifa. I novament, donar les gràcies a tots aquells que han treballat de valent per tal que es pogués apagar el foc.

ALBA, doncs si, una pena molt gran. Veure imatges dels boscos cremats et deixa completament sense esma. Si, van arribar i els nanos només expliquen coses bones, tenen gran facilitat per oblidar el neguit.

CARME, costa molt de recuperar. Recordo l'incendi de casa els meus avis, els anys que vam trigar que comencés a néixer verdor. S'haurà de treballar de valent.
I si, és increíble com la gent treu força i solidaritat en els moments més delicats. Un exemple a seguir en els temps que corren.

MIREIA, per ells és una aventura, tenen una gran capacitat de positivitzar les coses. I si, va ser una bona estona de patir que ara ja comença a quedar llunyet.

JOAN GASULL, ben aprop, oi? una sensació d'impotència molt gran. No entenc com poden passar aquestes coses. Molta feina per endavant.

ASSUMPTA, aquestes imprudències han de castigar-se de ben valent. No hi ha justificació possible. Aviam si va reneixen la vida ben aviat. És una terra ben bella.

ELFREELANG, doncs si la seva ajuda quedarà en tots nosaltres. Els pujarem a veure al setembre, amb els pares, per donar-los les gràcies i fer una jornada de treball al bosc, suposo que de neteja, ens hem d'assessorar sobre què podem fer.

Un petó ben gran a tots i totes!!

XeXu ha dit...

Un testimoni de primera mà, malgrat la distància. No tinguis desitjos d'haver estat allà, ja vas fer el que pertocava, i els que hi eren, com dius, ho van fer molt bé. Les desgràcies uneixen molt, ja se sap. És llàstima que sovint només sabem treballar colze a colze quan es donen casos d'aquests. Llavors surt el que encara portem dins i que de vegades oblidem.