Tot va bé si acaba bé

Dilluns passat ja ho parlàvem, la terra està tan seca. Tan seca que crec que mai havia curat tantes esgarrinxades; genolls, colzes, barbetes, qui més qui menys porta alguna marca dels dies passats. Dies que semblaven ben plàcids.

I potser dir-ho, pensar que feia anys i panys que no vivia colònies tan fàcils, on els infants estaven tan tranquils i s’ho estaven passant tan bé, doncs qui sap perquè es va començar a complicar.

Una caiguda i un ensurt molt i molt gran. Però per sort, això, un ensurt. Petit al costat del que viuríem.

Diumenge, des de Vilafranca, on passava el dia en família, pensava que els infants ja estarien apunt d’agafar l’autocar quan ma germana em fa arribar el seu mòbil amb connexió a internet. Incrèdula del què veia començava una marató de trucades, de neguits. D’evacuació i confinament.

24h d’angoixa.

Una aventura per molts i el patir dels que estàvem lluny, impotents. Veient les imatges de la televisió i patint perquè sabies perfectament on i com estaven, els voltants i els avenços del foc. I patint perquè saps que qui pateix allà dalt ho farà en silenci, mostrant un gran somriure, cantant i abraçant, amb gran seguretat davant els més fràgils.

Però si comptes amb l’ajuda de tot un poble, Agullana, que amb cotxes ens va ajudar a evacuar, un alcalde a peu de carrer, la fleca oberta a destemps per fent sopar, la gent de l’Ajuntament atenent les trucades dels pares, la Generalitat que t’ajuda i empara donant-te suport quan ja no pots pensar gaire del cansament i un gran equip, tot tira endavant.

Quan ahir, per fi van arribar, tot va començar a quedar en una aventura que s’ha d’anar aposentant, paint perquè passi a ser un record. I quan sents que  el problema més gran per a un nen era que si s’havien de quedar una altra nit no volia tornar a dormir per grups i que volia que els deixem dormir amb els amics que vulgui, és que els grans ho van fer bé. Molt bé.

Aventures per explicar, per escriure i mirar. I un futur que cal repoblar. Una terra ben bella que cal guarir, que ens costarà molt més que el que hagués costat tenir en compte i prevenir. Perquè tanco els ulls i veig cada un dels racons d’aquell indret, tan nostre i tan bonic.

Dels pitjors malsons surt el millor de les persones. I aquests dies portem uns quants herois. Herois que caldrà que siguem cadascú de nosaltres en els dies incerts i incendiaris que ens venen a tots.

Ps. Vaig baixar de colònies dissabte. Les darreres 48h només he fet que pensar el que hauria donat per estar allà dalt. Però bé, em va tocar parlar amb pares, tranquil·litzar-los, era l’únic que podia fer.

Una curiosa manera de recordar que fa 18 anys vaig començar a anar de colònies, justament com aquestes, amb un foc i una evacuació, aquella vegada el de Collbató i Montserrat del 1994.

Les darreres notícies deien que aquest matí esperaven poder-lo controlar, tan debò sigui així!

La fotografia, doncs presa per un dels meus herois ja al poble d'Agullana. La que van fer des de la casa de colònies, m'impressiona tant que sóc incapaç de penjar-la, esgarrifós.