2/7/12

La responsabilitat de tots


Avui és d’aquells posts que he de vigilar molt bé el que dic, on les paraules poden ser molt mal interpretades. Però bé, espero que qui el llegeixi entengui el rere fons que vull deixar palès i ningú es senti ofès. I també és d’aquells posts on començo parlant d’un tema perquè em porti a un altre, sense voler menystenir el primer.

El fet és que avui es publicava a La Vanguardia una carta del Màrius Serra on explicava com la Generalitat de Catalunya li reclama un import indegut per uns diners que ha cobrat pel seu fill mort ja fa tres anys. Recordo que fa un temps enrere ja va denunciar el poc tacte de les Administracions, la poca operatibilitat que tenen en comunicar dades de defuncions i en fer les tramitacions àgils i poc doloroses per les famílies que pateixen una pèrdua.

I és cert. I lamentable.

Però davant d'un fet tan lamentable, crec que s’ha d'anar més enllà, i per exemple s'ha de tenir en compte que les Administracions Públiques disposen de grans mitjans d’interoperatibilitat i agilitat, grans recursos informàtics i grans recursos humans (nota: és en to irònic). I és clar, després la imatge que es veu és la dels funcionaris ineptes, sense ganes de treballar ni interès per res (que certament n’hi ha). Però no tots son tontets ni treballen malament. També pot passar que el sistema sigui complexe, les pugnes i la poca col·laboració entre administracions (entre polítics i quotes de poder) faci que qui rebi les conseqüències sigui, com sempre, la ciutadania.

Però bé, el cert és que quan passen successos d’aquests, et sents molt malament perquè vol dir que hi ha alguna cosa que grinyola dins de l’Administració i el servei que se suposa que dóna.

El que passa és que també crec que tots tenim la nostra part de responsabilitat. En aquest cas, de comunicar la defunció, fet que recordo que sí que s’havia fet i així ho havia explicat l’escriptor l’altra vegada que es va fer públic tot això. Però hi ha una altra part. En l’article enlloc esmenta que no sigui cert que hagi cobrat aquests 400 i escaig euros. Si no es van cobrar crec que la indignació de l’escriptor també seria en aquest sentit i s’hauria reflectit a l’article. Per tant, em porta a suposar que sí que es van cobrar (suposició que, evidentment, queda en dubte).

Potser la quantitat que parla és una quantitat petita (que per mi no ho és, el que faria jo amb 400 euros!), però de tots és conegut que quan els errors ens son favorables doncs tothom calla.

I aquí és on vaig. En aquest Estat de pandereta, de màfia i corrupció, tothom intenta sucar-hi pa. Aprofitar-se del sistema. I qui rep una subvenció, ajuda, beca, errades al seu favor, qui pot beneficiar-se del propi Estat, doncs se n’aprofita.

Si un mes cobro de més (cosa que no m’ha passat mai, més aviat al contrari, mes que passa, mes que la nòmina decreix) tinc la obligació de comunicar l’errada i retornar els diners. Doncs, per què en cas de subvencions no es fa? I ei, que sóc la primera que si en un passat no vaig gastar tota una subvenció en el projecte per la qual la vaig demanar, ho vaig justificar en altres despeses de l’entitat, que prou coixa anava l’entitat. I com jo, altres entitats petites, entitats que es lucren i fins i tot ajuntaments que han viscut de renta i de subvencions.

Durant molts i molts anys hi ha qui s’ha aprofitat del sistema i només ens hem queixat quan no ens ha estat favorable.

És clar que després, hi ha l’altra cara de la moneda. Tan important és que algú no retorni 400 euros? Tan important és un desfalc de 200 euros mensuals d’algú que cobra el PIRMI quan ja no estaria en el supòsit de poder-lo cobrar (que no vol dir que hagi passat a ser ric, ni molt menys que tingui la seva vida encarrilada)? La resposta hauria de ser que sí, però quan veus que les grans fortunes, les grans empreses, les Administracions, els polítics, els bancs, els jugadors de futbol milionaris que cobren 300.000 euros estan les coses com estan per guanyar un titulet més.... tots aquells que mouen tants diners amb tants zeros que em maregen fan el mateix, l’únic que se m’acut preguntar és si a ells els demanaran que els retornin? Si fos així, doncs estaria d’acord que es reclamin els PIRMIS que ja no toca cobrar o les pensions pagades a familiars de difunts que no haurien de cobrar o les beques menjador es deneguessin segons ingressos,.... i tantes d'altres prestacions.

Però és clar, és més fàcil collar a la gent, apujar impostos, carregar-se el sistema públic de salut o l’educació pública, rebaixar el pressupost per a la prevenció d’incendis, no pagar a les ONG’s que treballen en els països en vies de desenvolupament, .... a dotar de major control de les finances, administratius i judicials que puguin desmuntar els xiringuitus muntats per una colla de trepes en qui tots hem confiat. Però és clar, mentre no diguem prou des de la base, ells continuaran.

10 comentaris:

kika ha dit...

de fet, si s'hagués de fet no es sabria per on començar.
per cert, t'agraden els jugadors de whist?

Audrey ha dit...

M'ha agradat molt el teu post, posar totes les cartes sobre la taula: un fet lamentable, un dubte considerable, un sistema que grinyola i un país on el frau,sembla un exercici massa escala.

Treballo en una companyia d'assegurances i és freqüent el trobar-nos fraus en la declaració de sinistres. Si a petita escala s'actua així, no sorprèn el que succeix a esferes superiors. És trist, però per sort hi ha persones que sí actuen correctament i no han de quedar en l'oblit.

Abraçada,

Audrey ha dit...

* un exercici massa fàcil
(volia dir...).

Clidice ha dit...

És molt difícil dir quina és l'actuació que hem de fer, penso que, ara mateix, la cosa va a la consciència. A mi m'han dit beneïta moltes vegades per fer "el que toca", perquè aquí, amb l'excusa d'això que tu dius, com què "els rics s'ho embutxaquen tot", sembla que això ens dóna l'excusa per fer la viu-viu a nosaltres. És clar que, en el moment que ho fem, no tenim en compte que això no anirà a compte de la caixa dels rics, sinó de la caixa comuna, la que alimentem entre tots. Em temo que no hem deixat de viure en la mentalitat de la dictadura, on allò que es diu, els "ells", ens són massa presents. Ens han mantingut en la minoria d'edat i és molt difícil fer el que toca quan toca en aquest país on sembla que, en guanyar un puto partit de futbol, de sobte desapareix una crisi, que no és només econòmica, sinó, sobretot, de valors. Vaja, que no t'animo gaire.

Assumpta ha dit...

A veure, si havia cobrat de més ho ha de tornar, no?

Recordo una vegada, deu fer uns tres o quatre anys, que a classe d'anglès es van riure de mi perquè vaig dir que, quan al supermercat s'equivocaven a favor meu, avisava i tornava els calers.

Doncs sí... i quan s'equivoquen en contra, els demano. No vull ni que em tornin de menys ni de més. Si em tornen de més i jo no dic res, a qui no li quadrarà la caixa serà a la pobre noia (o pobre noi) que està allí cobrant.

Doncs sí... de fet, riure, riure només va riure un, però els demés, tot i reconèixer que "seria millor dir-ho", van admetre que es ficaven els diners a la butxaca i marxaven tan tranquils... "Al Mercadona no li ve d'aquí"...

Els valors sembla que només han de ser pels altres...

Sap greu pensar que la carta reclamant aquest pagament pugui ser dura, exempta de delicadesa, etc... però els calers els ha de tornar perquè són de tots.

Galionar ha dit...

M'ha agradat molt aquest post tan valent,Rits, i estic d'acord amb tot el que dius. Hi ha una frase que he fet meva, de santa Teresa de Jesús (crec), perquè trobo que la clava: "Seamos tu y yo buenos y habrá dos pillos menos".
Una abraçada!

XeXu ha dit...

Si les coses anessin com han d'anar ningú no cobraria un euro més del que li toca, però sobretot ningú no deixaria de cobrar res del que li pertoca. Però això de que tots som iguals davant la llei és una fal·làcia que ja ningú no es creu. Paguem els de sempre, i reben tot el que poden i més també els de sempre. Jo trobo que ho has explicat molt bé. Tothom que pot s'aprofita, no ho neguem. El que passa és que nosaltres ens movem en uns rangs econòmics que no són els d'alguna gent, i per nosaltres cada euro compta.

Elfreelang ha dit...

rits t'has explicat molt bé tot i el que tema és delicat , i s'han de fer les coses, totes, bé, si s'ha de pagar i és just es fa i si has de tronar uns diners s'ha de fer ...però em quedo sobretot amb la reflexió final que jo estiro una mica més , perceptors del PIRMI perseguits i acosats , pensionistes, centres ocupacionals que es dediquen als discapacitats i una llarguissima llista de greuges ...i a l'altra banda Bankia, el cas MIllet , la corrupció, la injustícia de esprémer els treballadors que no tenen res a amagar ....cal fer la feina bé però donant exemple des de l'administració, dels que manen sinó poca autoritat tindran i tenen a reclamar que els justos i pagadors sempre siguin uns altres...el diner no té cor ni cap ni sensibilitat

Jordi Dorca ha dit...

No goso dir-hi gairebé res. Fóra fàcil caure en la demagògia.
Ho has explicat bé. Hi ha fets més indignants que altres. I ja no té cap sentit voler-ho amagar rere una selecció de pandereta amb tots els atributs del feixisme, bandera inclosa.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris, molt interessants. Me n’alegro que no se m’hagi mal interpretat. Un petó per a tots i totes!

KIKA, no se sabria per on començar? Crec que si que se sap, xò no es vol, qualsevol que aporta una mica d’aire fresc, de ganes de poder canviar les coses, doncs se’l carreguen. Masses interessos.
M’està agradant. Tothom en parlava tan i tan bé que em feia una mica de cosa, xò poc a poc li vaig trobant la gràcia. Tu l’has llegit? Et va agradar?

AUDREY, merci. Sovint ens queixem quan ens toca el voraviu, però molts cops no ens aturem a pensar, a ser més justos. Només en allò que ens afecta.
El frau està en tots, tothom intenta aprofitar-se.
Ostres, treballar en assegurances ha de ser ben difícil. Reconec que sempre estic a l’altra banda i sempre, la relació entre asseguradora-assegurat és un tira i arronsa. Però mai ens volem aprofitar. Però si, de vegades m’han explicat cada cosa, no entenc com la gent pot tenir tanta barra. I segur que s’aprofiten i després es queixen. És el que m’indigna. Això i que qui actua correctament, llavors hi ha qui el tracta de beneit. Això fa molt de mal, com diu la CLIDICE.

M’agrada la teva visió, CLIDICE. No justifica, xò si, som com nens, que no hem aprés ni madurat la responsabilitat que tenim amb els diners de tohom que tb son els nostres.
No m’has d’animar, al contrari, tots ens hem de fer veure les coses, xq sols entre tots,creant consciència del què fem, només així ens en podrem sortir.

ASSUMPTA, ja, en alguna ocasió m’ha passat que s’han descomptat i ho he dit. Xò tampoc negaré que algun cop en algun restaurant no m’han cobrat l’aigua o s’han descomptat amb el vi i no ho he dit. I això tb està malament.
El motiu de tot plegat és ben trist, certament, xò com dius si s’ha de reclamar, s’ha de reclamar. A més, i això ja és opinió personal, no sé si ho declara tan obertament xq és una forma d’expressar el dol que necessita, xò ho trobo una mica fora de to i tot.
I el que cal és que tothom tingui clar que la caixa està buida. I per tant s’ha de reclamar coses que en temps de bonança es feia més l’ull gros, quan tampoc se n’havia de fer, és clar.

GALIONAR, intentarem seguir les paraules de santa Teresa de Jesús. Ho intentarem.

XEXU, exacte. Si tothom fes el que ha de fer no estaríem com estem. I si, els criteris econòmics en els que ens movem son diferents. Això ens excusa? I tb completament d’acord que el fet que som iguals davant la llei és una mentida que ja ningú es creu. S’haurà de fer alguna cosa, no?

ELFREELANG, mooolt delicat, em feia patir de valent com s’ho podia prendre la gent. Completament d’acord amb el que dius. Mentre tinguem les estructures, la impunitat en els que maneguen les garrofes, i tot sigui tan injust, com podem demanar que la gent que ho passa malament pagui per tots?
Segur que els pobres som molt més honestos que no pas els rics, i fins i tot ens sentim malament quan ens aprofitem del sistema.

JORDI DORCA, no hi ha res a amagar, xò hi ha molt a dir. S’ha de denunciar, continuar treballant i així arribar a una societat més justa i més honesta on tothom tindrà el que es mereix i farà el que hagi de fer. Així m’agrada pensar-hi, que algun dia ho aconseguirem.

Un petó per a tots i totes!