15/6/12

Un dia al bar de la facultat



Hace unos días, mientras leía las crónicas del concierto de The Cure en el Primavera Sound, pensé como me gustaría ir a un concierto de ellos contigo. O alguno de Depeche Mode. Ayer, en el concierto de New Order me supo mal no haber pensado en enviarte un sms para si querias venir, al final teníamos entradas de sobras.

¿Te acuerdas como nos conocimos? Si, seguro, lo hablamos muchas veces cuando estamos todas juntas. Pero hay una cosa de aquel día de octubre en el antiguo bar de la facultad que quizás no he dicho. No me caíste demasiado bién. Tampoco mal, eh! Pero no fue por la estética o por las historias que contabas, és que no callabas!!!! no había forma humana que dejaras de hablar.

Y sigues hablando. Y a mi me encanta. És quizás lo que más me gusta de tí. Y tu bondad. Pero és que explicas tantísimas cosas, aprendo tanto. De cultura, de libros, de derecho, de vida, de miedos y de superaciones. Nunca dejas de sorprenderme.

Y también me haces hablar. Escuchas y te cuento cosas que cuento a muy poca gente. En mi castellano acentuado catalan, però mira que hemos intentado cambiar al catalán, e incluso a mis amigos les hablas en catalán, però no hay manera. Y siento que hay complicidad.

Me abriste los ojos a un mundo nuevo. A una manera diferente, questionable, crítica, de pensar. A mil y un grupos de música: desde los ya mencionados Depeche o The Cure a Sisters of Mercy, Joy Division, Soundgarden, Pearl Jam, Rammstein, Smashing Pumkins, y también Alaska y mil y una frikadas … y si, ya sé que és pasado, pero me encanta poder estar orgullosa de decir que tuve una amiga siniestra, vestida de negro resaltando los ojos fanta de limón. Y yo, que llegaba con mis canciones de rock català. Poco a poco, con las amigas del colegio iríamos descubriendo todo un mundo ante nosotras que tu ya conocias.

También recuerdo una tarde en un tren. Una conversación desastrosa y un distanciamiento. No podía seguir lo que me pedías, no podía y mira que era absurdo decir que no, pero estábamos en momentos diferentes y no podía seguirte. Aún me sabe mal.

Por suerte, la amistad resistió y ahora nos vemos mas a menudo. Y te siento feliz, contenta, con un camino, duro y difícil, pero establecido. Y me hace muy feliz.

No veas como me gusta haberme equivocado en mi prejuicio. En otoño hará 18 años que nos conocemos, la mayoría de edad de nuestra amistat. Y sigue allí. Con altibajos, a temporadas más cerca y a temporadas, más lejos. Però sigue y seguirá.

Never Let Me Down Again by Depeche Mode on Grooveshark

ps. Disculpeu un post en castellà, però no podia escriure'l en català, no sé parlar d'aquesta persona en català. I això que el meu castellà és dolentíssim! Espero que no us sàpiga greu.

10 comentaris:

Jordicine ha dit...

Has fet la llista dels meus grups preferits! M'hauria encantat anar a veure els New Order. Una abraçada, RITS.

Assumpta ha dit...

Avui deu ser el "dia del castellà" als blogs... jo també n'he fet un amb fragments de la llengua dels veïns ;-)))

Jo tinc una amiga que és filla de pares castellans, ens vàrem conèixer a classe, als quinze anys, parlant en castellà, i no hi ha manera que canviem... Ella sap parlar català perfectament!!... amb les seves filles (té dues noies) parlo català, normal i corrent, amb la seva germana petita també... però amb ella, tot i que alguna vegada li he dit que ja està bé, que hauríem de fer l'esforç, "no li surt" :-))

Si l'amistat és sincera, supera aquestes baixades i pujades ;-)))

El porquet ha dit...

Quin post més bonic, Rits! Jo en podria escriure algun de semblant amb el que potser és ara un dels meus millors amics. Ens vam conèixer també a la facultat, ara ja fa 18 anys també! No ens vam parlar massa durant els dos primers anys, però al tercer es va començar a forjar una amistat que encara dura. Ell, un dia, em va reconèixer que al principi de la carrera no li havia caigut gens bé. Jo li vaig preguntar el motiu, doncs pràcticament ni ens havíe creuat tres paraules, i ell em va dir que era per la forma xulesca de caminar que tenia!!! Huas! Ara ens fem un fart de riure. I aquí estem els dos, separats per distància geogràfica, però amb una cita anual que intentem mantenir (malgrat ell ja té criatures) d'uns dies d'excursió plegats, ell i jo sols.

En tot cas, la teva amiga... gòtica !!!! et va introduir a un bon món musical i, pel que veig també, a una preciosa amistat.

Conserva-la i, sobretot, que llegeixi això que has escrit. Potser et fa vergonya, però és un immens regal que ella es mereix, tan com ella és un preciós regal per a tu.

joan gasull ha dit...

ara ja pots dir que és una veritat verdadera......de les que s'hi pot confiar a cegues.

Audrey ha dit...

Quin post més xulo!, sí també ho és en castellà, per què no?, l'amistat que descrius és tan bonica i que romangui en el temps, amb els seus alts i baixos, com la vida!.

Abraçada!

Jordi Dorca ha dit...

El bar de la facultat era el lloc on les amistats esdevenien fermes. Ho recordo.
PS: t'ha sortit un magnífic "questionable" amb "q"; no el treguis, si us plau.

Yáiza ha dit...

Mmm... bonica història. Alguns dels millors amics que tinc ara mateix (i fins i tot la meva parella), m'han confessat tímidament que quan ens vam conèixer els vaig caure més aviat malament. Que els vaig semblar impertinent, o massa cridanera, o una mica idiota. Però mira, al final m'han acabat agafant una mica de carinyu i tot...

Carme ha dit...

Un post preciós d'amistat. M'ha agradat. Molt autèntic.

Alba ha dit...

Quan revises les amistats en el temps és molt bonic! M'ha agradat molt aquest post Rits! Tots tenim alguna persona "especial" que ens agrada recordar com van ser els inicis i tota la trajectòria feta junts.
Un petonàs bonica!!!

rits ha dit...

Un post que em feia gràcia fer. Una persona que m’estimo molt. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

JORDICINE, doncs mira que no et feia d’aquest estil! New Order van estar molt bé. Un so molt cuidat i molt professionals. Això si, al concert de dijous, pobrissons, se’ls va ocórrer dir que Espanya havia guanyat el partit i la gent, enlloc d’alegrar-se, van començar a xiular! Hehehe, es devien quedar a quadres!!

ASSUMPTA, tinc pendent llegir el teu post en castellà! A la facultat vaig conéixer el castellà. Fins llavors gairebé mai l’havia parlat, només amb la part de família castellana, i pensava que el català era el normal. En entrar a la UB vaig al•lucinar. Amb ella ens vam conéixer en castellà i ja mai hem pogut fer el canvi. Una llàstima.
Ha superat moltíssimes coses. Tan ella com la nostra amistat. I si, s’han de valorar moltíssim.

Gràcies, PORQUET. Pot ser que alguna vegada ja li hagis dedicat un post a aquest amic? Em sona d’algú ben especial per a tu. Curiós, pel que descrius, mai et faria xuleta! Ais, els joves, quines coses fem.
La distància geogràfica en aquest cas no té perquè ser un obstacle i està molt bé que us dediqueu un petit espai. I tant!!
Doncs si, em va descobrir en un món nou. Completament desconegut i sempre li dono les gràcies. Això si, tot i que pugui vestir molt de negre, mai vaig avessar-me a la seva estètica.
No sé si llegirà aquest post. Sap del blog i de tant en tant el mira. Si ho fa, ja m’ho dirà.

JOAN GASULL, i tant!! Hi confio amb els ulls tancat!

AUDREY, la vida ens ha portat per camins sovint diferents, sovint molt difícils. Ara ella viu un moment crec que dolç. Se’l mereix.
I si, és en castellà, xò és que la relació amb ella és en castellà i em va sortir així.

JORDI DORCA, un gran lloc, el bar de la facultat!!
Uix, només aquesta falta? Segur que moltes més. Si ho llegís ella em recordaria el que una vegada em va dir un profe. Que fes el favor de fer els exàmens en català, que era inqüestionable que pensava en català i hi havia coses que feien mal a la vista. Ais.... aquell dia vaig passar a pensar que el bilingüisme perfecte no existeix, sempre hi ha alguna de les llengües que et pot.

YÁIZA, doncs queda demostrat que mai ningú es pot jutjar per les primeres impressions, oi?

CARME, moltes gràcies, una amistat molt autèntica.

ALBA, si que és maco, mirar enrere amb la gent, veure tot el que hem viscut i el que tenim per endavant.
Tinc la sort de tenir més d’una persona especial. Em sento molt afortunada.

Un petó per a tots i totes!!!