Pucket, Pucket

Ets el més important de la casa, ho saps, oi?

Quan arribo i em vens a veure, m'alegres el dia, la tarda o la nit. I quan no vens, el primer que faig és buscar-te. I si arribo de nit, m'encanta fer-te emprenyar despertant-te.

Però tenim la relació que tenim. A tu t'agrada fer la teva i venir a tocar-me la panxa o buscar mimitos quan vols, i a mi ja em va bé no tenir-te sempre al darrera.

I de vegades no me n'adono de cosetes. Fa una setmana vas començar a vomitar repetidament. Primer vaig pensar en el pèl i que feia molt que no et donava malta. Però la cosa es complicava. I em vaig començar a preocupar.

Mai hagués pensat que em preocuparia tant per un animaló. Però veure't aixafat, passant-ho malament, se'm
trenca el cor.

Primera visita a ca la veterinària i per fi els vòmits deixen de fer-nos maldecap. Però no vols menjar, i després de quatre dies, dissabte al vespre, altre cop al metge: radiografia, ecografia, anàlisis,... t'ho deixes fer tot, fins i tot que et posi el termòmetre. Ets tan bo.

I avui, que ja et veig menjant, ara resulta que has perdut massa pes i que això pot no ser bo per no sé què del fetge, que no has de fer l'operació bikini! Només tinc ganes que tornis a ser tot tu. Que vinguis i et jeguis al sofà mentre bloguejo, que vulguis tastar tots els menjars, que em mosseguis els peus per jugar. Tinc tantes ganes de veure't bé.

ps. i sempre passen les coses quan menys oportunes son. Quin cap de setmana!! Surrealista, pero bonito.

Això si, la malaltia del Puck, amb tot, ha tingut una cosa ben bona. Una complicitatcom molt temps enrere. Com ho trobava a faltar. Tinc problemes per penjar la cançó. Demà reedito. I espero poder visitar blogs.