Quan sents que fas justícia

Diumenge a la tarda vaig estar veient Philadelphia. Feia molts anys que no la veia i em va commoure. Moltes coses em van fer plorar i fer agafar una òptica diferent de la pel·lícula. Volia fer-ne un post. O dos; o fins i tot tres. Sobre com ha canviat la societat aquests darrers 20 anys (si, si, 20 anys!) en relació amb l'homosexualitat, o com ha canviat el SIDA. Com superem els prejudicis i ens enfrontem quan alguna cosa ens fa por. Com la discriminació encara pot ser present en la nostra societat. Fins i tot, sobre la desesperació, la tristesa quan sents que no te'n surts. Una imatge, la del personatge del Tom Hanks, quan surt de veure un advocat i està completament abatut. Fins aquesta vegada no havia entés aquella cara, aquella desesperació, resignació davant el fet de haver mostrat totes les cartes i no obtenir ajuda. De no saber per on encaminar-se.

Però no els he fet.

I avui, després d'un dia de feina ben llarg, com el d'ahir, em venien al cap unes paraules. Les que Andrew Beckett diu quan dóna el seu testimoni durant el judici “m'agrada el dret. I tant que m'agrada. Tot el que l'envolta, i sobretot, el fet que, de tant en tant, pots fer justícia”.

A mi el dret no em mou excessivament. Mai vaig voler ser advocada, és un món massa agressiu i competitiu per a mi. Però indirectament, d'una altra manera, hi treballo. Alguna vegada ja he parlat del neguit que em suposa el fet de contrariar els meus valors, el que crec quan he d'aplicar el dret. En el fet d'haver de fer prevaldre els interessos del lloc on treballo als ideals. I de lo malament que et sents quan xoquen.

Com a jurista (que no m'agrada massa, em sona seriós i pretenciós, i no reflecteix el que faig) he de buscar tots els plantejaments. Hi ha la màxima aquella que diu que l'escrit és el que preval. Però també aquella que en dret tot és interpretable.

Ahir em perdia. Sentia que em perdia i estava completament abatuda. Un Reial Decret i diferents maneres d'entendre'l. I em veia buscant maneres d'interpretar allò en el que no crec per poder donar resposta a tots els plantejaments que es pugéssin donar. Per sort, em van sostenir i algú em va entendre. I va fer que fés prevaldre el bé comú per damunt de l'interès particular.

Sento que ahir vàrem fer justícia.

I tot i que avui, el diable ja ha buscat tres peus al gat i es torna a replantejar tot, em continuo sentint satisfeta, que continuo sentint que tinc la sort de treballar en algo que realment val la pena. Feia temps que no ho sentia.

ps. No he trobat la cita textual de la pel·lícula. Ah, i també podia parlar de la meva inseguretat a la feina. Però, potser millor deixem-ho còrrer, ja que de moment tot va amunt i em veig capaç d'afrontar altres pollastes, fins i tot de plantar a un advocat d'aquells durs, durs.