Les coses de Can culer

Ahir vaig anar a Can Barça. En tenia moltes ganes i és que hi anava amb una amics que aquesta temporada tenen uns abonaments. Em feia especial gràcia, ja que quan hi vaig ho faig sola, i allà em trobo amb mon tiet i els amics de mon pare (i és que a casa sols és soci mon pare, la butxaca –ja prou dolorosa el setembre i gener- no dóna per més, i ens anem repartint els partits. I que el meu tiet no hi vagi i pugui portar algú, és una mica missió impossible).

Ja ho he explicat molts cops, si sóc culer i futbolera és per les tardes de petita al camp, per anar als partits del mini, del Palau, les banderes, els bikinis i córrer amunt i avall de Can Barça amb mon cosí.

És com si fos casa meva. És gegant, hi ha molta gent però no hi he passat mai por. Tan et trobaves els venedors ambulants de coca-cola com en Kubala que et somreia i picava l’ullet. El Barça perdia, la gent rondinava i els puros fumejàven. Però allò era una casa.

On és aquest Barça? Per mi, això el feia més que un club, la pertinença a alguna cosa que et feies propera. Ara, tan majestuós, tants turistes, diners i seguretat fan del camp un espai molt més impersonal. La gent ja no es coneix, els treballadors no tenen perquè viure els colors. Tot és tan diferent.

Ahir havia d’anar de tribuna a lateral per trobar-me amb els meus amics. Mai hagués tingut problemes per anar-hi. Ahir no hi havia manera, amunt i avall i ningú em deixava passar.

Entenc que la seguretat ha d’anar per davant de tot, però de vegades s’arriba a certes absurditats que fan que una bona estona pugui ser un suplici. Que no era un Barça-Madrid o una Champions!

No vaig poder veure el primer gol del Messi, però el segon ja estava amb els meus amics. No en veuria dos més, però això és per una altra marca de la casa, estiar de txatxara o a l’inòpia en el moment que algú marca.

Crec que si no es cuida el soci, aquest deixarà d’anar. És clar que això a la maquinària no l’importa, hi ha tanta cua i tants turistes que volen entrades que, a qui l’importa que es vagin perdent les arrels del club? Sort que els jugadors i tècnics encara les tenen. Però, desenganyem-nos, ara és la glòria, el 5-0 d’ahir fins i tot un tràmit, però no sempre serà així i hem d’estar preparats perquè això passi. Els qui vam viure jornades estrepitoses amb l'estadi mig buit, ho sabem, la resta?

Ps. Això si, m’ho vaig passar molt bé! Cridant i cantant poc, la vergonya em podia, però ballant en Jean Luc creuant les graderies per marxar.

Segurament no tinc raó, però la mala estona et fa veure les coses amb poca prespectiva. I els socis es queixàven de moltes més coses que van canviant. Potser no ens sabem adaptar. Potser millor quan érem un equipet amb aspiracions, quan els partits es jugaven a les 5 de la tarda i tot era més fàcil.

A casa el Camp Nou és Can Barça o Can culer. I la veritat és que no sé perquè li diuen així, però sempre m'ha fet gràcia.

La foto, de ma germana, el dia de celebració de la Champions de la temporada passada.