30/10/11

Les coses de Can culer


Ahir vaig anar a Can Barça. En tenia moltes ganes i és que hi anava amb una amics que aquesta temporada tenen uns abonaments. Em feia especial gràcia, ja que quan hi vaig ho faig sola, i allà em trobo amb mon tiet i els amics de mon pare (i és que a casa sols és soci mon pare, la butxaca –ja prou dolorosa el setembre i gener- no dóna per més, i ens anem repartint els partits. I que el meu tiet no hi vagi i pugui portar algú, és una mica missió impossible).

Ja ho he explicat molts cops, si sóc culer i futbolera és per les tardes de petita al camp, per anar als partits del mini, del Palau, les banderes, els bikinis i córrer amunt i avall de Can Barça amb mon cosí.

És com si fos casa meva. És gegant, hi ha molta gent però no hi he passat mai por. Tan et trobaves els venedors ambulants de coca-cola com en Kubala que et somreia i picava l’ullet. El Barça perdia, la gent rondinava i els puros fumejàven. Però allò era una casa.

On és aquest Barça? Per mi, això el feia més que un club, la pertinença a alguna cosa que et feies propera. Ara, tan majestuós, tants turistes, diners i seguretat fan del camp un espai molt més impersonal. La gent ja no es coneix, els treballadors no tenen perquè viure els colors. Tot és tan diferent.

Ahir havia d’anar de tribuna a lateral per trobar-me amb els meus amics. Mai hagués tingut problemes per anar-hi. Ahir no hi havia manera, amunt i avall i ningú em deixava passar.

Entenc que la seguretat ha d’anar per davant de tot, però de vegades s’arriba a certes absurditats que fan que una bona estona pugui ser un suplici. Que no era un Barça-Madrid o una Champions!

No vaig poder veure el primer gol del Messi, però el segon ja estava amb els meus amics. No en veuria dos més, però això és per una altra marca de la casa, estiar de txatxara o a l’inòpia en el moment que algú marca.

Crec que si no es cuida el soci, aquest deixarà d’anar. És clar que això a la maquinària no l’importa, hi ha tanta cua i tants turistes que volen entrades que, a qui l’importa que es vagin perdent les arrels del club? Sort que els jugadors i tècnics encara les tenen. Però, desenganyem-nos, ara és la glòria, el 5-0 d’ahir fins i tot un tràmit, però no sempre serà així i hem d’estar preparats perquè això passi. Els qui vam viure jornades estrepitoses amb l'estadi mig buit, ho sabem, la resta?

Ps. Això si, m’ho vaig passar molt bé! Cridant i cantant poc, la vergonya em podia, però ballant en Jean Luc creuant les graderies per marxar.

Segurament no tinc raó, però la mala estona et fa veure les coses amb poca prespectiva. I els socis es queixàven de moltes més coses que van canviant. Potser no ens sabem adaptar. Potser millor quan érem un equipet amb aspiracions, quan els partits es jugaven a les 5 de la tarda i tot era més fàcil.

A casa el Camp Nou és Can Barça o Can culer. I la veritat és que no sé perquè li diuen així, però sempre m'ha fet gràcia.

La foto, de ma germana, el dia de celebració de la Champions de la temporada passada.

11 comentaris:

Sergi ha dit...

Mmm... a mi em sembla molt incompatible ser un equip de barriada i guanyar Champions. Ja sé que hi ha coses molt maques, però si no t'adaptes als temps que corres, mai guanyes res. Ara el Barça és un equip gran i hi ha coses que havien de canviar. La nostàlgia no és compatible amb tirar endavant. Ja em perdonaràs, però l'afició del Barça és molt dolenta, jo m'hi compto, eh? Quan tot va perfecte, tots som súperculés. Però quan no, apa, a criticar i no fer costat a l'equip. Som la pera. Sóc crític, però ens hem d'acostumar a ser un equip gran. Ja ho sé que algun dia tornaran a anar maldades, però mira, hem d'estar al costat de l'equip, i omplir sempre el camp, aquells que pugueu. De tant en tant em deixen entrades i ho aprofito. Val la pena!

Ferran Porta ha dit...

Poques vegades he estat a Can culer. De petit, bàsicament, i deu fer uns cinc anys hi vaig tornar amb mon pare, un dia. Em feia gràcia reviure l'ambient.

Aquell dia vaig confirmar el que d'altra banda sabia perfectament: el futbol no és "lo" meu. Amb 45 minuts de camp en vaig tenir prou ;)

Yáiza ha dit...

Dona, a mi em sembla que demanar que el Barça torni a ser el que era fa 20 o 25 anys és com demanar que Barcelona torni a ser el que era llavors. També era una ciutat més petita, amb menys turistes, menys immigració i més acollidora, a la seva manera. Però les coses canvien, Barcelona i el Barça han crescut i s'han modernitzat. I qui ho dirigeix, s'adapta a les noves circumstàncies.

Jo només he estat un cop al camp, fa molts anys, a un partit cutre i amb mons pares. M'agradaria tornar-hi a treure al cap algun dia, aviam si pot ser, l'any que bé...

kika ha dit...

jo també hi era ahir a can barça ... i que estrany: no et vaig veure! :-)

Assumpta ha dit...

Mare meva, ser a l'Estadi un dia de 5-0 i perdre's TRES gols!! :-DD

A mi m'agrada el Barça sempre, sempre... el d'abans, quan guanyava tan poquet que feia que em tanqués a l'habitació plorant, decebuda i impotent, enrabiada, empipada (nosaltres sí que havíem estat víctimes d'autèntics robatoris arbitrals)...sí, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho... Vaig viure la primera lliga als DOTZE anys i la segona als VINT-I-TRES!! en aquests onze anys, quantes desil·lusions!! però sempre, sempre, amb el Barça al cor.

La primera Copa d'Europa (que llavors no es deia Champions) als TRENTA anys!! mare meva :-))

Vaig comprar-me la meva primera samarreta del Barça als dotze o tretze anys, a la Plaça Urquinaona, a una botiga que es deia Deportes Martín (aquest Martín era un ex-jugador del Barça)... actualment crec que hi ha una pizzeria :-)

I la segona me la vaig comprar no fa pas gaire... bé, no me la vaig comprar, va ser un regal de sant entre la meva mare i la meva germana, l'any 2007, era la del cinquantè aniversari del Camp Nou, vaig pensar que aquesta sempre seria una samarreta històrica que no passaria mai de moda... Sé que sona raríssim, als 45 anys que tenia llavors, demanar com a regal de sant una samarreta del Barça :-)

I ara podem viure dies de glòria i triomfs i jo n'estic encantada i feliç... i seré del Barça sempre, guanyi o perdi... perquè, com deia una persona que jo apreciava molt "forma part de mi"...

Diuen que als del Barça els hi diuen culés perquè en un vell camp del Barça, anterior a les Corts, que estava al carrer Indústria, la gent s'asseia a dalt d'una tàpia per veure els partits i els que passaven pel carrer, des de sota, veien això i l'expressió era, més o menys, "mira, aquests culés" :-))

Tens sort de poder anar a l'estadi de tant en tant, jo no hi vaig des del Gamper de l'any 2008 i estava tan il·lusionada que en vaig fer dos posts!! un i dos

Gaudeix, tu que pots, ni que sigui de tant en tant, de poder anar a l'Estadi :-)... I no xerris, dona, mira el partit!! :-D

Assumpta ha dit...

Torno a ser jo hehehe

Donat que veig que tens cert poder màgic (vas a l'Estadi i el Barça guanya, i encara recordo com encertaves cada vegada que hi hauria un gol el dia del seguiment a ca la Zel) crec que t'hauries de plantejar d'assistir al proper Barça-Madrid i a cada partit decissiu :-)

Fins i tot, si mentre tu xerres amb els companys el Barça va marcant, a mi ja m'està bé, eh? :-DDD

Elfreelang ha dit...

Jo no sóc sòcia però gran part de la meva família sí ...ara fa molt molts anys que no he anat a l'estadi i no puc parlar de si ha canviat o no...ara també dir que tinc una samarreta del barça personalitzada amb el meu nom i tot...potser té raó el Xexu tot s'ha fet més gran i segurament això el fa més impersonal...

Assumpta ha dit...

ELFRIIIIIIII!!! Tu també tens la samarreta? :-DDD

No, bona gent, no... mentre l'Elfri i jo tinguem la samarreta, què ha de ser impersonal? ;-))

rits ha dit...

Perdoneu que no contestés els comentaris abans de publicar. Ahir la nit vaig tenir un rampell. Moltes gràcies per comentar. Amb els comentaris m'he adonat com n'és de gran una de les coses que em passen, i és que em costen molt els canvis. I això ho noto fins i tot en el fet del Camp Nou. Molts de vosaltres contempleu els canvis com una cosa ben natural, l'adaptació als temps. M'és molt d'admirar.

XEXU, tens raó la nostàlgia no és compatible amb tirar endavant. M'agrada molt aquesta frase. I si, suposo que tens raó, xò em costa.
Si que som la pera els culers, xò critiquem molt l'equip quan no va bé xò sempre hi som. Potser és part dels culers, ser massa perfeccionistes i crítics xò alhora indulgent. Estarem quan vinguin maldades, això si, no sense disculpar-ho. Tb és part de mirar endavant poder ser crític.
Val molt la pena poder-hi anar. Això si, si tinc que fer el xou que vaig haver de fer dissabte, crec que em quedaré amb l'aturadet del meu tiet.

FERRAN, una amiga tb m'ho diu, que els partits podrien durar 45', que ja n'hi ha prou per passar-ho bé i que després es fa avorrit. No a tots ens pot agradar el mateix, i és una sort que sigui així.

YÁIZA, tens raó, i tb hi ha moltes coses de la BCN d'ara que no m'agraden, i coses de la BCN d'abans que tp. Ja ho he dit a la intro, me n'adono que em costen molt els canvis!
El club ha canviat moltíssim, xò ven la imatge d'un club proper, el de la cantera,.... i no sé si es correspon en tots els sentits.
Segur que si en tens ganes, hi tornaràs! Segur.

KIKA, i tant que és estrany, si hi havia molt poca gent!!!

ASSUMPTA, si, sempre em passen aquestes coses. Un dels que em vaig perdre va ser xq xerrava amb l'amiga sobre les tanques que hi ha de publicitat que son de pantalla. No envolten tot el camp, sols la part que es veu a la tele. Ho criticàvem. I l'altre crec que feia safareig sobre la Malena i el Puyol, o algo per l'estil... ja veus, a l'inòpia!
La primera champions va ser dos dies abans que fes 16 anys. Me'n recordaré sempre. Crec que en vaig fer un post i tot!
Veus, jo mai he tingut cap samarreta del Barça. I sóc força contrària a tenir-ne, sobretot des d'això que fan que cada any la canvïen per vendre'n més. Ho trobo molt lleig. M'agraden més les bufandes
Això de que forma part de tu és molt bonic. I ben cert, es porta a dins, és un sentiment, com ser blogaire....hehehehe.
No sabia la història dels culers, té gràcia. I si, ja ho sé que sóc afortunada per poder anar al camp. A casa sempre ha estat un maldecap econòmic i de discussions, xò ara tenim la recompensa, ja que el que estem vivint és màgia.
Poders màgics? Ai que m'ho acabaré creient, que l'anterior partit que vaig anar a veure saps quin va ser? El 5-0 del Madrid!

ELFREELANG, tot és més gran i més fred. La gent ja no es coneix, i això m'entristeix. Potser ha de ser així, xò em sap greu que passi.
Una samarreta personalitzada, carai!! què afortunada!

Un petó ben gran.

Assumpta ha dit...

ARA SÍ QUE HO TINC CLAR!! :-))

Si TU vas ser al camp el dia del 5-0 del Madrid... tu portes sort!!

No et perdis el proper!! :-DD

Barcelona m'enamora ha dit...

Estic d'acord amb l'Assumpta, portes bona sort al Barça!!! Encara que tinguis aquest punt de despiste que et perdis gols, ja pots anar més sovint al camp, aviam si sempre fem 5 gols! ;)