Madrid de dia, Madrid de nit

Farà prop de 10 anys de la primera vegada. Madrid de nit.
Festa universitària
De bar en bar, la discoteca en aquell moment de moda de l’Alaska, la fashion Kapital. Ressaques
Algun detallet cultural: el Guernika.
Passejos curts i un munt de cafès sense temps per notar el fred.

Ara, Madrid de dia.
Una altra ciutat.
I una altra manera d’exprimir-la.
No parar de caminar en un fred glaçat, com si un cop de vent et tallés l’ànima. Els llavis tallats com un nen petit i un munt de capes de roba.
Dones arreglades, arregladíssimes encara que fos un estil d’allò més hortera. I moltíssims abrics de pell que aquí seria impossible de portar, la gent ens ho miraríem malament.
Gent al carrer, a les places, als bars i als restaurants. Menjar, tapejar de peu, asseguts on fos. Gin-tònics a les sis de la tarda, torrijas a les vuit i porras a la matinada.
Riures i plors. Com si tot anés ben de pressa, en una ciutat que no s’atura.
I que en canvi sembla aturada en el temps. Carrerons estrets que recorden pobles senyorials, paraules castellanes que semblen de fa dos segles. Com si no es volgués deixar cert aire provincià.

Una barreja del passat i de la modernitat sorprenent. Un cap de setmana diferent, per començar a caminar i recuperar el ritme d’abans.

Em quedo amb el musical Chicago, espectacular. Amb la grandesa de la col•lecció Thyssen, les riuades de gent al rastro i les torrijas. Què bones! Això si, no canvio per res la meva estimada Barcelona, cosmopolita i avantguarda, on potser no som tan oberts ni amics com allà, però que no deixem de donar la mà.

Això si, si us plau, que deixin de maltractar el patumaca!

La unió dels dos Madrids? En la música. Cap de setmana on retornaven músiques de fa anys, de la primera vegada. En un cotxe, en una botiga o en una estació del metro on una noieta de veu dolça cantava una de les que et marquen quan ets jove.



Ps. I el peu que ha aguantat de valent. Inflamat i algunes punxades que no em van deixar dormir gaire dissabte, però que ja torna a assemblar-se al que era. I per cert, no “pito” als aeroports!!!!