La festa més dolça

És la cavalcada més esperada després de la de Reis.

No és tan gran com la de Gràcia, sense tantes carrosses, comparses o entreteniments. Però és igual de màgica.

És la cavalcada de Sant Medir, la més dolça de l'any. Milers de caramels, tonelades, cauen als teus peus, xumets, palotes, peta-zetas, tonelades i tonelades. Bosses plenes i a l'endemà tiretes als braços i als bessons.

Ningú es pot resistir. Ni el més petit, que amb les seves primeres passes ja va a recollir caramels per al seu germà, ni la xinesa que fa pocs mesos que viu al barri i no sap què passa, ni l'àvia que no pot menjar sucre però que endolçeix les hores passar.

I el més curiós, que un cop tens les bosses plenes, què en fas de tants caramels? Els reparteixes, portes a la feina, a tot arreu, però sempre s'acaben amuntegant en una bossa de plàstic que mai s'acaba.

I aquest any, la tornada dels gegants. Dormint durant un munt d'anys, perduts en un magatzem de l'Hospitalet perquè ningú els podia fer ballar. Fa un any que són dins l'esglèsia i gràcies a la feina de molts entre ells la Maria que tant ens cuidava a l'escola quan erem petits, tenen els vestits nous, fan patxoca i tornen a somriure. I a més ja hi ha geganters que els facin ballar: la comunitat sij del barri que s'ha animat a fer-los ballar. Perquè després no es parli d'integració.

És la festa de la parròquia, del barri. D'un barri que encara plora per la mort d'un il·lustre no creient que sempre estava per allà, d'un barri que canvia, que envelleix però que s'adapta al canvi, acull i intenta que el món sigui un lloc més fàcil i just on viure.