28/2/10

Notícies


Quan algú és fora i fa temps que no sabem res d'ell, molts cops ens diem que si no sabem res és que tot va bé. Generalment, tendim a conèixer més i més ràpid les notícies dolentes que no pas les bones.

Quan escoltes una notícia dolenta per la tele o la ràdio o la premsa, sempre tendeixes a pensar en els teus, en els que coneixes i sents aprop encara que estiguin lluny. Així, quan pels voltants d'estiu sents l'accident d'un autocar, et sobresaltes pensant que no sigui algun dels teus, quan hi ha una tempesta devastadora o altra catàstrofe sempre penses en els aventurers que tens dispersats pel món. I ara, se li suma el neguit de les notícies de certs treballadors que posen en joc la seva vida.

Però aquest cap de setmana aquesta norma no escrita no s'ha complert. Aquest vespre he rebut una trucada amb una d'aquelles notícies que no voldries escoltar. Un amic va viure un accident de ben aprop fa uns dies. Com que aquest cap de setmana no ens véiem, no tenir notícies d'ells era ben normal i en canvi han passat un cap de setmana força dur. I no és la primera vegada que passa darrerament.

Et queda un sentiment de no haver estat prou aprop d'ells, com d'haver-te despreocupat quan no és la intenció. No pots estar constantment en contacte amb tothom, però potser si que de tant en tant, recordar els que ja no tens tan aprop, doncs no sempre, per no saber-ne res és que estan bé, potser és quan més et necessiten.

ps. crec que tinc algunes trucades pendents, alguns mails per fer. Potser tinc massa oblidades algunes de les persones que temps enrera vaig tenir ben aprop. Aquest és el telèfon de la iaia que m'he quedat. És d'aire retro però fa mooolta gràcia (sobretot com espanta al puck!)

21 comentaris:

Assumpta ha dit...

Però Rits, xiqueta, no et pots sentir malament per això... A veure si ara, cada vegada que passis alguns dies sense tenir notícies dels amics t'agafarà la por de que els ha passat alguna cosa dolenta.

Les coses passen ves a saber per què... a vegades ho sabem i hi podem ser i altres vegades no... El més important, és que si han passat uns dies durs i ara tu ja ho saps, ara sí que els hi pots donar el teu suport :-)

Aquest telèfon em recorda a un que hi havia a casa la meva mare ;-)

XeXu ha dit...

Mai està de més mantenir el contacte amb els teus, però les coses que els passen no depenen de que estiguem pendents. A tothom li passen coses, i malauradament ens n'anem assabentant a mesura que toca. Si pots fer-hi alguna cosa, perfecte. Però si ja ha passat, doncs només pots donar el teu suport.

A casa en teníem un com aquest fa molts anys!

kweilan ha dit...

De vegades no es pot estar pendent dels amics perquè estem en altres històries i si els passa o ha passat alguna cosa ens sap greu però no ho podem evitar. En tot cas, el que està malament és donar-los l'esquena quan ho necessiten. Una abraçada!

Rita ha dit...

Amb els amics s'hi ha d'estar en contacte, però això no evitarà que els passi res. El que compta és ser-hi quan t'assabentes que els ha passat alguna cosa. No et facis mala sang, dona...
Petonets, guapa!

Carme ha dit...

rits, és que sortosament tenim tants amics, tanta família, tants coneguts que apreciem, que mai no podem estar per tothom a la vegada. A mi també em passa, però s'ha d'accetpar les limitacions que tenim... tot mirant de no descuidar-nos...

garbi24 ha dit...

De vegades no s'hi pot fer res, per tant no ens podem sentir malament per una cosa que poc hi podem fer.

P-CFACSBC2V ha dit...

Sí que és cert que queda una sensació com la que dius, però el remei ja sabem quin és. Això sí, no som amos de les seves vides ni podem evitar certes desgràcies.

Tenen molt d'encant, aquests telèfons.

sànset i utnoa ha dit...

Tots acostumem massa a valorar les coses quan les perdem o quan les comencem a perdre. Tots ens equivoquem i després ens martiritzem i ens culpem en excés.

Ara és el moment de demostrar que encara hi ets, i que hi ets ben a prop.

Ànims!

*Sànset*

òscar ha dit...

El no-notícies són bones notícies no sempre és cert.

El ser-hi al damunt, preguntar i saber, no estalvia les males notícies però ens deixa el cos més bé.

estrip ha dit...

res dona, no cal tenir sentiment de culpa.
Compte amb aquest telèfon que pot treure fum de tant de rodar...

Albert B. i R. ha dit...

És impossible estar al dia del que fa tothom del nostre voltant. No t'has pas de sentir malament per això.
Molts ànims!

Elvira FR ha dit...

No podem estar de manera permanent al costat de qui estimem o apreciem, ni podem ni potser seria bo...no crec que t'hagis de sentir culpable per aquest motiu...a més si l'amic en qüestió t'hagués necessitat, sens dubte t'hagués fet un truc o o establert contacte amb tu... Les coses passen i moltes, la majoria d'elles, no les podem pas controlar..

Mireia ha dit...

o pots ser-hi sempre i pe tothom. El que és important és que en el moment que vulguin sàpiguen que poden comptar amb tu

Clidice ha dit...

ja t'ho han dit tot. Només et diré que sigues-hi ara :) i el telèfon xulo :)

joanfer ha dit...

Tenir aquesta sensació és normal, però no siguis injusta amb tu mateixa. No som deus que podem arribar a tot arreu. I el dret a equivocar-nos (si és que consideres que t'has equivocat) ho té tothom, inclosa tu. ;)

jordicine ha dit...

La vida va com va. Tots tenim trucades per fer i mails per contestar. No tens cap culpa de res. No et preocupis, bonica. Això sí, espero que aquest amic estigui bé. Un petó.

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims. Sóc conscient que era un post una mica encriptat, però no sé fins quin punt podia fer pública del tot la notícia (desgradable) sense que els afectats (que a més desconeixen d’aquest blog) es sentíssin malament. Poc a poc les coses van tornant al seu lloc i el dolor que ha generat tot plegat, serà ben aviat un record per anar tirant dia a dia.

ASSUMPTA, però en canvi quan fa temps que no tens notícies d’algú sempre penses que estarà passant-ho molt bé. I quan no és així, sap greu. El que tinc jo era de la meva àvia, i és un encant! Està al despatx posadet! Fa un soroll, que el puck sempre surt corrents!!!

XEXU, doncs si, en aquest cas només es pot fer que donar suport. I què en vau fer? Van molt buscats!!!! A casa el tenien vermell, que m’agrada més, xò el van llençar!

KWEILAN, donar l’esquena a un amic que necessita ajuda, mai. I als que no són ni amics, tp!!!!

RITA, no podem estar al cas de tot i tothom en tot moment, oi?

CARME, és que això d’acceptar limitacions tb és complicat, eh! I més quan tenen a veure amb com t’agrada cuidar els amics.

GARBI24, tens raó, de vegades no s’hi pot fer res, però només estar-hi, ja és alguna cosa.

P-CFACSVC2V, en determinats moments no som amos ni de les nostres pròpies vides.

SÀNSET, és a sensació aquesta d’anar tard, però almenys és arribar-hi.

ÒSCAR, i així un està més tranquil amb ell mateix i tot, oi?

ALBERT B. I. R., perquè llavors també ens descuidem a nosaltres mateixos, i llavors encara podem ajudar menys.

ELVIRA FR, no era ben bé sentir-me culpable, sinó el fet de no haver-hi pensat, que hi ha coses que dones per suposades i en canvi són totalment diferents. Per sort, moltes coses no les podem controlar, és part de la gràcia de viure.

MIREIA, completament d’acord. Suposo que ja ho saben.

CLIDICE, he estat i crec que se n’estan sortint.

JOANFER, ai això d’equivocar-se, tranquil que ja ho tinc assumit! Sempre penso que m’acabo equivocant!!!

JORDICINE, està bé. Tocat per tot plegat i perquè encara li queden uns dies durillos, però bé.

Una abraçada ben forta per a tots!

limon ha dit...

Rits ja t'ho han dit tot... i tu tb has dit molt.
no+ donar-te un petó ben fort, anims i tranquilitat. ets humana i com a tal, tenim limitacions.
M'has fet recordar k tb tinc algun mail/trukada/missatge pendent.Gràcies
més petons
limon

rits ha dit...

si, limon, si estic tranquil·la, no t'amoïnis!
ens veiem aquesta tarda?

Laia ha dit...

No t'hi trenquis el cap en excés. Estic d'acord amb la resta de comentaris, hi som en la mesura del possible, i tots estem sotmesos a cinquanta mil perills cada dia. No podem ser a tot arreu i a tothora, però el suport és necessari tan durant com després de situacions dures. I si en aquell precís moment no hi vas poder ser, el fet que després te'n recordis d'ell, que t'hagi sabut greu o que te n'hagis recordat ho diu tot.

Un petonàs maca i ànims per a tots!

XeXu ha dit...

Ostres, doncs em sembla que a casa en teníem un parell, i un dels dos era vermell, o grana. El que s'assemblava al de la foto estava a l'habitació dels pares, i l'altre al despatx. Fa molt temps que els van canviar. Vols dir que van buscats? Quina ximpleria. Prova al Vinçon, segur que en tenen.