Relats conjunts: la nit estelada

Les nits d’estiu a casa els avis eren màgiques. Després de sopar ben ràpid, agafàvem les bicicletes i ens trobàvem a la plaça del poble. Cadascú portava alguna cosa: xocolata, galetes, sucs, el què fos que haguéssim pogut arreplegat sense que els grans ens veiessin.

Entre riures trapelles enfilàvem el camí del cementiri amunt fins arribar al mirador de la creu.

Allí dalt feia fresqueta, el vent bufava amb força, però tan ens feia, era el nostre indret secret. Des d’allà contemplàvem l’espectacle de la nit. Intentàvem veure les constel·lacions i fins i tot, de tant en tant, un estel fugaç. També observàvem com s’anaven tancant els llums de les cases i jugàvem a endevinar les ombres de la gent que passejava pels carrers poc il·luminats.

Ens explicàvem, acudits, històries de por, les trapelleries del dia i les esbroncades dels grans. Rèiem i sempre se’ns feia tard.

Avui, més de vint anys després, torno a agafar la bicicleta vella, enfilo el camí del cementiri amunt i em planto davant l’esplanada. Cap de nosaltres ja no ve a passar l’estiu aquí, ni ens veiem ni truquem. Però de cop i volta, mirant els estels, he tornat a escoltar tots els seus somriures i sentir-los ben a prop.

ps. Una nova aportació a les propostes de Relats conjunts per celebrar els 300 posts.