21/11/09

Praga-Barcelona-Los Àngeles


Com a gran consumidora de comèdies romàntiques sempre m'han dit que tinc massa idealitzat l'amor perquè la realitat no s'assembla a res a les històries que ens expliquen a la gran pantalla i que per això no deixo que ningú entri al meu petit cor. Però sé que no és veritat, que tampoc demano tant, i que la realitat sempre supera la ficció.

I ara uns amics m'ho confirmen. La d'ells, si que és una gran història d'amor. Es van conèixer lluny d'aquí, els seus esperits nòmades i aventurers els portàven a Noruega a passar un hivern ben fred. Ella, amiga de l'escola, volia aventura, deixar les comoditats d'aquí i trobar la seva identitat. Allà va conèixe'l, un noi txec, amant de l'escalada i gran bebedor de “groc”.

Encara recordem la seva cara en tornar. Desprenia una felicitat que mai li havíem vist, un somriure clar i ample que ens portava una sorpresa ben gran. L'amor la feia canviar, encara que li costava explicar-nos-ho. Però no era una relació fàcil, ella estudiant aquí i ell a Txèquia, que per aquell temps feia poc que s'havia independitzat d'Eslovàquia i encara era ben comunista.

Era tan l'amor i la tristesa de no veure's, que el fet que anèssim a Praga de vacances, que justament escolliem per veure'l a ell, va ser un problema per ella -que no podia venir per diners- i ens va demanar que no el veiéssim.

Poc a poc les trobades eren més buscades i finalment ell es va venir a Barcelona. Deixava el seu poble, a les muntanyes nevades, per anar a una gran ciutat. Sense papers era un immigrant més, la seva titulació no el servia per res i després d'uns mesos durs vivint en un pis compartit al raval amb d'altres immigrants i treballant a l'obra, es va anar a viure amb ella i va passar a treballar per a una empresa txeca des de Barcelona, per internet però cobrant un sou txec (molt més baix).

Mai es van voler casar per poder arreclar la situació d'ells. Si alguna vegada es casaven havia de ser perquè la seva relació era forta i havia de ser una gran festa amb tota la família d'aquí i d'allà.
Els anys van anar passant. Buscant racons per escalar, recorrent els racons més bonics de les nostres muntanyes, buscant aventures per viure i finalment Txèquia va entrar a la Unió Europea. De cop va poder trobar una feina fora de casa, amb un sou digne i la seva feina, la professió que l'apassionava i per la qual es veu que és molt bo. Ella també anava trobant el seu lloc professional i després d'una experiència dolorosa, trobava els fruits del seu esforç en un altre empresa on era reconeguda.

Les coses s'encarrilen, ella compra un pis i de tant en tant ens recorda que a ell la ciutat no li agrada, que algun dia hauran de marxar, primer al Pirineu, però després els seus comentaris semblaven portar-los més lluny.

Com que la seva relació sempre ens ha portat sorpreses, el nit de Reis de fa dos anys, les nostres cares encara es van tornar a sorpendre, serien pares. Pares d'una princeseta, moguda i inquieta com els seus pares, amb uns ulls blaus que ens il·luminen i un somriure que ens desfà a tots.

Però ja he dit que no ho han tingut fàcil. La crisi, la famosa crisi fa tancar l'empresa d'ell, que es queda a l'atur a principis d'aquest estiu. I una oferta de feina ens sorpren i trenca una miqueta el cor. Los Àngeles és molt lluny per escapar-nos.

Ell va renunciar, va lluitar per la persona que volia i ara li toca a ella, anar on estigui el seu cor.

Finalment s'han casat, sense ser com volien, simplement un tràmit per no tenir problemes amb els americans (i més anant amb una nena petita), han empaquetat tota la seva vida catalana, ella ha deixat la seva feina boníssima, i demà, a primera hora del matí, volen cap a una ciutat desconeguda, sense muntanyes i massa fashion per a ells.

I aquesta no és una gran història d'amor? Sinó, quina l'és?

Els trobarem molt a faltar, encara que no ens veiéssim gaire, encara que gairebé no féssim res plegats, sempre hi eren presents, i només mirant-nos als ulls sabíem que ens passava.

Des d'aquí un petó molt gran. I encara que estiguin lluny, sempre seran aprop.



ps.La cançó, la que sempre ens toca i canta ella (bé, després de suplicar-li un miler de vegades)
Ja tinc turmell nou! Dijous em van treure el guix, tot està bé. I dilluns començo la rehabilitació. Encara no puc posar el peu a terra però en un parell de setmanes ja podré i en quatre ja podré tornar a ser jo.
Tot, malgrat les pors, caigudes i mals humors, sembla que comença a tenir un altre color.

19 comentaris:

Unknown ha dit...

M'alegro que ja t'hagin tret el guix del turmell.
:-)
Pel què fa la història... La realitat sempre supera la ficció i totes les històries d'amor són maques.

Garbí24 ha dit...

L'amor mou muntanyes.....se'n sortiran segur.
Felicitats per lo del guix...ja tocava

Assumpta ha dit...

I tant que és una preciosa història d'amor!! I, pel que dius, ben sòlida doncs si vaig sumant anys i anys, fa molt de temps que va començar! ;-))

T'hauràs de comprar una pulsera d'aquelles que es posen al turmell per poder presumir de que ja el tens bé :-)

Carme Rosanas ha dit...

Una història d'amor ben bonica i una bona notícia per anar a dormir. Ara t'has de cuidar molt bé el turmell i fer bondat!

kika ha dit...

una gran història d'amor. a mi també m'agraden molt.
felicitats per la recuperació!!! finalment veus la sortida del tunel! :-)

Striper ha dit...

Ja estas be? L'amor ah l'amor.

Clidice ha dit...

Ei! què bé! ja estàs reparada! :) sobre l'amor només et diria: tants caps, tants barrets estimada :)

Sergi ha dit...

Doncs sí, és una història d'amor, i ben maca! Però per ser que al noi no li agraden les ciutats, L.A.... bé, amb l'amor que tenen estaran bé, i potser això els farà estimar més Barcelona, que és una ciutat, però més d'estar per casa. Una preciosa història, espero que tot els segueixi anant igual de bé. I ja teniu excusa per anar als States.

Ei, m'alegro que la recuperació vagi bé. Mica en mica, mica en mica... paciència i ànims.

horabaixa ha dit...

Hola Rits,

Com tu dius, a la vida "real", hi han històries de pel.licula.

Jo mateixa te'n podria explicar una. El guió va apareguent en escena mica en mica.

Cuidat el turmell

estrip ha dit...

si n'és una bonica història de amor. I tant! senzilla i infinita!

Jordicine ha dit...

Ja pots tornar a caminar amb normalitat? Bé. La història és de pel·lícula. Tens raó. Un petonarro.

Josep ha dit...

Amor... massa amor?

lulamy ha dit...

Ai si que els trobarem a faltar a tots tres!! I molt!! Ja se que han marxat, i que ara estaràn prenent el sol a Santa Monica, però crec que encara no en sóc conscient del tot. Ara ja saps que toca, estalviar per comprar un bitllet a L.A., amazing!!!!

Rita ha dit...

Una història maca i tan ben explicada que m'he emocionat i tot... Que n'arribo a ser de bleda! :P

Bé, ara el que diu el XeXu, aviat cap als States!

Un petó, maca, i felicitats per la bona evolució del turmell!

Xitus ha dit...

Primer de tot, enhorabona per la recuperació :)

És una història plena de moviment, sens dubte...Però sense tant moviment tb n'hi ha de ben romàntiques. El que passa és que el dia a dia fot molt. S?ha de tenir una militància en aquest aspecte per a poder seguir amb l'espurna del primer dia...

rits ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris. I pels ànims amb el turmell. La veritat és que ara em fa més mal que quan el portava enguixat. Aquesta tarda començo rehabilitació, a veure què tal. Sé que venen unes setmanes dures, però ara almenys ja és un anar avançant. Encara em queda temps per estar recuperada i poder tornar a passejar tranquil·lament per la ciutat i el camp, però ja està una miqueta més aprop.

Tirai, potser si que totes les històries d'amor són maques, però quan és d'algú a qui estimes, encara ho són més!

Garbi24, així ho espero, a mi em fan patir una mica, però segur que se'n sortiran.

Assumpta, i mira que al principi nosaltres no apostàvem gens per aquesta història! m'alegro haver-me equivocat. Me'n posaré alguna, segur!! (he de dissimular com sigui la cicatriu,..je, je,)

Carme, ara em costa una mica més dormir i tot. Molt curios perquè pensava que seria al revés, però em fa unes punxades.... poc a poc.

kika, un túnel que se m'ha fet feixuc i tot durant molts moments!

Striper,..home, bé, bé.... és un dir. és un pas més per estar bé del tot.

Clidice, feia moltíssim temps que no sentia aquesta dita! i és ben bona... xò de vegades començo a dubtar que hi hagi un barret per al meu cap....

XeXu, doncs això mateix ens vam plantejar els altres,... una ciutat ben freda... xò és on ha trobat la feina. A veure si és veritat i tornen algun dia! Cada dia vaig intentant estalviar, l'excusa ben s'ho val!

horabaixa, quina il·lusió el teu comentari! quant de temps! et trobem a faltar! au va, doncs explica'ns aquestes històries que són ben boniques!!!!!

estrip, m'agrada això de senzilla i infinita!


jordicine, d'acord. escriuré guió i a veure si me'l compren!

Josep...home!!! massa, massa,.... mai n'hi ha prou

lulamy, jo tampoc en sóc conscient, i més com va anar el comiat divendres. Em vaig acomiadar com si els hagués de veure demà mateix. Ais,...poc a poc, i anar a estalviant!!!!

Rita, emociona moltíssim, fa temps que la volia explicar perquè sempre l'he trobat preciosa.

Xitus, no cal tan moviment, completament d'acord. L'amor és el dia a dia, tb d'acord, i és ben bonic quan és sincer!

assumpta ha dit...

Una història d'amor preciosa i molt ben relatada. Els desitjo tota la felicitat!
M'alegro que ja estiguis bé del turmell. Ara endavant amb la recuperació.

La cançó que has acompanyat, per a mí es molt especial, em duu molts records... Era el 1987 i a les mans vaig trobar-me amb un cadell de gos preciós d'1 mes escàs.... (li faltva un ull i el volien matar doncs ningú el volia).
A aquest gosset li vaig posar de nom Luca i va viure 19 anys i mig.
Una cançó que també "em parla" d'amor i estimació, en aquest cas dels animals de companyia.
;)

Anònim ha dit...

Uffff no hi ha cap història d'amor fàcil eh? tot i que s'hagin casat pels tràmits, no hi ha dubte de què la seva relació és prou forta veritat?

Xitus ha dit...

I tant rits, ara m'has recordat la cançó de Tomeu Penya "I love you" quan diu "i és el summum, si ho dius de veritat" jeje