Praga-Barcelona-Los Àngeles

Com a gran consumidora de comèdies romàntiques sempre m'han dit que tinc massa idealitzat l'amor perquè la realitat no s'assembla a res a les històries que ens expliquen a la gran pantalla i que per això no deixo que ningú entri al meu petit cor. Però sé que no és veritat, que tampoc demano tant, i que la realitat sempre supera la ficció.

I ara uns amics m'ho confirmen. La d'ells, si que és una gran història d'amor. Es van conèixer lluny d'aquí, els seus esperits nòmades i aventurers els portàven a Noruega a passar un hivern ben fred. Ella, amiga de l'escola, volia aventura, deixar les comoditats d'aquí i trobar la seva identitat. Allà va conèixe'l, un noi txec, amant de l'escalada i gran bebedor de “groc”.

Encara recordem la seva cara en tornar. Desprenia una felicitat que mai li havíem vist, un somriure clar i ample que ens portava una sorpresa ben gran. L'amor la feia canviar, encara que li costava explicar-nos-ho. Però no era una relació fàcil, ella estudiant aquí i ell a Txèquia, que per aquell temps feia poc que s'havia independitzat d'Eslovàquia i encara era ben comunista.

Era tan l'amor i la tristesa de no veure's, que el fet que anèssim a Praga de vacances, que justament escolliem per veure'l a ell, va ser un problema per ella -que no podia venir per diners- i ens va demanar que no el veiéssim.

Poc a poc les trobades eren més buscades i finalment ell es va venir a Barcelona. Deixava el seu poble, a les muntanyes nevades, per anar a una gran ciutat. Sense papers era un immigrant més, la seva titulació no el servia per res i després d'uns mesos durs vivint en un pis compartit al raval amb d'altres immigrants i treballant a l'obra, es va anar a viure amb ella i va passar a treballar per a una empresa txeca des de Barcelona, per internet però cobrant un sou txec (molt més baix).

Mai es van voler casar per poder arreclar la situació d'ells. Si alguna vegada es casaven havia de ser perquè la seva relació era forta i havia de ser una gran festa amb tota la família d'aquí i d'allà.
Els anys van anar passant. Buscant racons per escalar, recorrent els racons més bonics de les nostres muntanyes, buscant aventures per viure i finalment Txèquia va entrar a la Unió Europea. De cop va poder trobar una feina fora de casa, amb un sou digne i la seva feina, la professió que l'apassionava i per la qual es veu que és molt bo. Ella també anava trobant el seu lloc professional i després d'una experiència dolorosa, trobava els fruits del seu esforç en un altre empresa on era reconeguda.

Les coses s'encarrilen, ella compra un pis i de tant en tant ens recorda que a ell la ciutat no li agrada, que algun dia hauran de marxar, primer al Pirineu, però després els seus comentaris semblaven portar-los més lluny.

Com que la seva relació sempre ens ha portat sorpreses, el nit de Reis de fa dos anys, les nostres cares encara es van tornar a sorpendre, serien pares. Pares d'una princeseta, moguda i inquieta com els seus pares, amb uns ulls blaus que ens il·luminen i un somriure que ens desfà a tots.

Però ja he dit que no ho han tingut fàcil. La crisi, la famosa crisi fa tancar l'empresa d'ell, que es queda a l'atur a principis d'aquest estiu. I una oferta de feina ens sorpren i trenca una miqueta el cor. Los Àngeles és molt lluny per escapar-nos.

Ell va renunciar, va lluitar per la persona que volia i ara li toca a ella, anar on estigui el seu cor.

Finalment s'han casat, sense ser com volien, simplement un tràmit per no tenir problemes amb els americans (i més anant amb una nena petita), han empaquetat tota la seva vida catalana, ella ha deixat la seva feina boníssima, i demà, a primera hora del matí, volen cap a una ciutat desconeguda, sense muntanyes i massa fashion per a ells.

I aquesta no és una gran història d'amor? Sinó, quina l'és?

Els trobarem molt a faltar, encara que no ens veiéssim gaire, encara que gairebé no féssim res plegats, sempre hi eren presents, i només mirant-nos als ulls sabíem que ens passava.

Des d'aquí un petó molt gran. I encara que estiguin lluny, sempre seran aprop.



ps.La cançó, la que sempre ens toca i canta ella (bé, després de suplicar-li un miler de vegades)

Ja tinc turmell nou! Dijous em van treure el guix, tot està bé. I dilluns començo la rehabilitació. Encara no puc posar el peu a terra però en un parell de setmanes ja podré i en quatre ja podré tornar a ser jo.
Tot, malgrat les pors, caigudes i mals humors, sembla que comença a tenir un altre color.