I què en podria dir?

Podria continuar perdent-me en els carrerons embolicats de Marraqueix, seguint el somriure còmplice d’un munt d’infants al carrer que ens enganyen per anar cap els curtidors en busca de vendre’ns alguna babutxa, segons diuen a bon preu.

Podria continuar mirant hores i hores embadalida damunt la plaça Jamma al Fna amb un suc de taronja ben dolçet veient com cau el sol i un munt de llocs de menjar es munten en un tres i no res per deleitar paladars afamats; amagant el somriure al dentista ocasional que mostra totes les peces extretes i dentadures completes que els avis de la contrada no es poden pagar; fugint dels micos macacos en busca de 10 dirhams dels turistes; fugint encara més de les tatuadores de henna que t’afalaguen i agafen de la ma per sense ni donar-te compte tatuar-te una flor negra; plorant les serps de boca cosida de mala manera sinuoses fent veure que ballen al so de les flautes sordes.

Podria continuar perdent-me en els carrerons de la medina de Fez, pujant i baixant carrers, torçant a l’esquerra i a la dreta sense sentit, corrent en la foscor d’un món desconegut, en el silenci més atordidor sols trencat per pregàries diferents i alhora semblants a les meves.

Podria continuar pintant els blaus de Chefchouen i cap d'ells s'acostaria a l'embruix que amaguen aquelles cases de carrers estrets enmig d'una muntanya que fumeja, de terrats que amaguen vespres de pipes i ànimes perdudes.

Podria continuar aixecant la vista per sentir-me ben petita davant la magnitud dels congosts del Todra i el Dades, muntanyes que s’aixequen entre un riu al davant del desert i a les faldes de l’Atles. Paisatges que canvien en un tres i no res, muntanyes que neixen i acaben, esplanades verdes, ocres, marrons, negres, de mil colors i textures diferents. O trobar la pau en l'oasi més gran, on el cor s'encongeix davant la senzillesa de la vida al camp.

Podria continuar somiant en el munt d’estrelles que sorgeixen d’un cel immens a la nit a les dunes, que no s’acaben a l’horitzó i imaginant una de pròpia, aquella que farà complir tots els somnis, aquella que farà somriure i tirar endavant.

Podria continuar recorrent els horts i senders que porten d’una kasbah bereber a una altra, amb les cases de fang, fosques i petites per fora, enormes i hospitalàries dins. Prendre un te rere un altre, quan mai m’ha agradat i somriure cada vegada que aprenc una nova paraula bereber.

Podria continuar intentant entendre el perquè d’aquesta pobresa, el perquè de la cultura àrab que no comprenc. El perquè fugen en patera del no res, de les carreteres sense asfaltar, els carrers bruts i deixats a la perdició; el perquè de les nenes es pinten com adultes, porten talons i bosses de mà, per ser princeses que després s’han d’amagar; el perquè necessitats o bones intencions com el mocador que protegeix de la sorra del desert, després es transforma en aspectes religiosos que limiten la llibertat, doncs si bé els homes vesteixen com volen, les dones van dos passos enrere i vestides amb kaftants i mocadors que gairebé les cobreixen totes.

Podria continuar olorant a mar, la sal i la boira espessa de la platja de Legzira on córrer llargues caminades, l’àuria de misteri de Sidi Infi, ambient angoixant i abrumador. Somriure als surfistes de Essaouira i als pescadors de tintoreres perilloses.

Podria continuar perdent-me al Marroc, als mil i un contrastos d’un país que podria ser molt més del que és. En totes les aventures i desventures d'aquest viatge. En tot allò que m'ha agradat, m'ha sorprés i m'ha inquietat.

Però torno a ser aquí, a casa, somrient al sol de la platja del costat de casa, assaborint els primers bolets que treuen el nas per les muntanyes més frondoses, l’olor d’herba humida dels parts i boscos i el gust del raïm acabat de collir de la verema. Retrobant-me amb els amics que encara es sorprenen del viatge, descobrint-me de nou un munt de coses meves amagades que ni sabia que tenia. Agafant novament unes rutines de tardor que es resisteixen una mica a deixar la disbauxa de l’estiu, recuperant llistats de coses pendents amagats en piles de paper sense fi, nous reptes i les petites coses del dia a dia per continuar caminant.