14/12/08

Exp. 08/33

pd. Aquesta vegada la pd va a dalt. je, je... Aquest relat prové d'un escrit d'en Xexu, la Carme i l'Assumpta que m'ha fascinat. M'han proposat que el segeuixi, cosa que em fa certa vergonya, però també em pica la curiositat. M'he desviat de la història, perquè així si algú més la segeuix, tot queda obert i tot és possible.
És el meu primer relat, mai m'havia atrevit.



Ja tinc prou dades. No necessito saber a qui espera i es fa tard. Estic cansat. En el fons, és un pobre infeliç”. Pago el cafè, dolentíssim per cert, i m’aixeco sense fer soroll. El carrer és ple de gent; les llums de Nadal conviden a sortir malgrat faci un fred de mil dimonis i tothom sembla content com si tot anés bé. A quantes persones he tret la màscara sense ni adonar-se’n, quants somriures de cartró he vist durant aquests deu anys que porto treballant-hi. A la universitat pensava que seria una professió fascinant, assassinats, conspiracions, malversements i fins i tot fantasiejava convertint-me en un magnum a la catalana. En canvi podria dir que em dedico a destripar les misèries de cada dia, el més avorrit la vida: dones ferides per por de les infidelitats dels seus marits, fills perduts, fills monedes de canvi, lladres de pa sucat amb oli o estafadors que sols s’estan estafant a ells mateixos. Això si, si una veritat he descobert durant aquest temps és que el més important que tenim, volem, desitgem és estimar i ser estimats.

Em tapo bé, la gavardina ja té els seus anyets i hi ha descosits per tot arreu, hauré d’anar pensant en comprar-me una bona jaqueta per la moto, que ja tinc una edat. Enfilo carreró amunt i vaig a buscar la sortida. “Què agafo, la ronda o els túnels?” Tornar al brogit del centre de la ciutat, la meva ciutat, que tant estimo i tants maldecaps em dóna. Em podria instal·lar en un indret més petit, més proper, també té el seu encant, segur que tot és més fàcil i així començar de nou.

Hi ha retencions, un camió ha bolcat. Mentalment, vaig repassant els darrers dies, “aquest noi no para quiet! Amb qui déu haver quedat? el noi del gimnàs? o potser amb la noia d’ahir?”. La trobada d’ahir la tinc gravada com si fos avui, plena de converses creuades, mirades perdudes i desitjos amagats. I dels tres, aquella noia que m’ha fet tornar a pensar en ella. Feia molt temps que no hi pensava, gairebé havia aconseguit esborrar-la de la memòria. “La meva deessa grega”: encantadora, sempre guapíssima, divertida i ocurrent. Sempre em somreia i em mirava just com la amiga del paio aquest; com si fos l’únic. “Què déu fer? Ja ha tingut un fill; i dos?”. El què hauria donat perquè em triés a mi, perquè ho deixés tot i fos meva. Jo que li prometia una vida fascinant, de pel·lícula, viatjant, sortint, fent tots els seus desitjos realitat. Vaig ser massa ingenu pensant que ho deixaria tot per mi i alhora sé que no li tenia que haver demanat res.

Perquè podent tenir totes les dones que puc tenir, em vaig enamorar d’ella?” Sé que sóc atractiu, que agrado a les dones. Potser no sóc massa guapo, però les sé tractar. Sé dir el què volen sentir, fer-les sentir especials, però en canvi mai em surt bé. Sempre m’enamoro de dones que només em volen per una estona. Ahir el noiet aquell de les ulleres em feia molt llàstima. Em recorda a mi, enamorat d’una dona espectacular que no l’estimarà mai. Espero que sigui capaç de passar pàgina, fins i tot per un moment vaig estar apunt de dir-li “tio, reacciona, busca’t una altra, ella mai t’estimarà!”.

El despatx és gairebé tot fosc. Només una llum al final del passadís i la música del Jorge Drexler de fons. “hola petita, encara per aquí?”. Ella em somriu i treu la llengua fent una ganyota. Tampoc ja no m’estima. Ja m’ha oblidat, “qui deu ocupar el seu cor ara?”. Quan li dic coses boniques es continua posant vermella com sempre, no ho pot evitar, però ens fem bromes, riem plegats i els seus ulls tornen a desprendre llum. Això em reconforta i alhora m’entristeix. Quan mal li vaig fer, quan mal ens vam fer tots plegats.

L’informe ja gairebé és llest, i de lluny sento la veueta que em recorda que demà no hi haurà ningú, que els col·legues del despatx tenen històries vàries, que no marxi tard, recordi de tancar la calefacció i sobretot que em tapi, que fa fred.

Tanco l’ordinador i surto al balcó a fer una cigarreta amb un nou cafè a les mans. La lluna és plena i sembla que gairebé la puguis tocar amb les mans. I ja torno a pensar en ella. Li vaig prometre la lluna, que sempre estaria al seu costat i no l’oblidaria mai. Mentre intento tancar els finestrals, el cafè se m’esmuny de les mans i cau damunt la pila de llibres que hi ha damunt la taula i fa malbé Estimada Marta, de Martí i Pol. “Potser una senyal?” I jo que fa anys vaig decidir deixar de creure en les senyals i destins, me’n ric de mi mateix. Hi ha històries tan caducades que no poden continuar damunt la taula com si res.

A l’expedient hi ha diversos números de telèfon, no contesta cap. Segur que el que he descobert d’aquest noi alt i guapo no els agradarà, però jo me n’alegro. “Bona nit, sóc en Saül Benet. Ja tinc els resultats. Demà a les 10h. Ningú la veurà, estigui tranquil·la”.

15 comentaris:

Striper ha dit...

Ummm una delicia de post m'agradat com ho vas explicant.

Carme Rosanas ha dit...

Molt bona continuació, Rits! M'agrada molt... uf! deixes molt de misteri encara, a veure qui voldrà continuar... Una abraçada.

estrip ha dit...

hauré d'anar enrera a començar la història. Bon capítol!

Assumpta ha dit...

Rits!! He trobat el teu missatge al meu blog, he vingut pitant a llegir i he anat corrents a la Carme i al XeXu a deixar-los una "nota" :-))

I després he tornat a llegir-ho amb calma!! :-))

He de dir que m'ha agradat MOLTÍSSIM com ho has escrit!!!

Tot el text és plè de frases que trobo boníssimes (el detall del cafè dolent, la gent als carrers per l'època nadalenca, la desilusió i cansament en la seva professió, la gavardina que ja es vella, el record de la dona que estimava, el cafè que cau sobre el llibre i la frase sobre històries caducades...) Tot molt bo!! :-)

També reconec que m'ha sorprés moltíssim que seguisis amb aquesta línia i et centressis en el detectiu, i m'agrada!! i, ja que el detectiu és, en realitat en XeXu :-) no m'estranya gens que digui aquesta frase: "si una veritat he descobert durant aquest temps és que el més important que tenim, volem, desitgem és estimar i ser estimats." :-))

Deixes, doncs, una línia nova oberta i ben oberta... si algú vol seguir té ja quatre personatges esperant :-))

Per altre part, diré que hi trobo un petit "problema" i es que, segons el teu relat, la història no passa a Barcelona (el detectiu "torna" a Barcelona però ha estat investigant a una ciutat petita de la vora, on inclús es planteja tornar a començar de nou) mentre que jo l'havia situat a Barcelona (el noi de les ulleres surt pasejant de la feina amb la companya i arriben al carrer Petritxol, mentre el noi guapo l'espera a un altre cafè on s'havien trobat el dia abans... )

Ara bé... amb les comunicacions d'avui, sí que podria ser que el noi de les ulleres treballés a Barcelona i el dia abans s'haguessin trobat a un altre lloc proper :-)

Però això és tan poca cosa que en la primera llegida ni m'havia adonat contenta com estava de llegir el teu relat... El primer?? doncs segueix!!!! En saps MOLT!! I sóc ben sincera :-))

Gràcies per haver seguit :-)))

Assumpta ha dit...

Ah!! i li has posat música!! jejeje ara la història ja té "Banda sonora" i tot ;-)))

rits ha dit...

Gràcies Striper!

I tant!! Carme, a veure qui s'anima.

Estrip, comença, comença,... a veure si t'agrada.

Assumpta, je je... primer de tot, esmenada posada. Ara queda més obert. Si vols, estan fora BCN, si vols, és dins.

I si, quan he començat a donar-hi voltes m'han anat venint al cap moltes de les coses que he llegit aquests darrers deis als blogs, perquè cada dia n'aprenc un munt de coses de tots vosaltres (i no és per fer la pilota). I em quedo amb el que més m'agrada.

Lo del detectiu és perquè així si algú vol continuar l'altra història no es feien interferències i que sigui en Xexu, doncs és una casualitat. No me n'havia adonat. La frase, de fet és d'ell, i li he posat en boca del detectiu però no ho havia fet exprés.

La veritat és que aquesta història també me m'he prés com una mica de catarsi personal d'una història molt antiga, molt caducada.

Assumpta ha dit...

Què bó, Rits!!! jajaja ara m'has fet riure amb aquest retoc :-))
Has canviat les carreteres per les rondes. Has estat ràpida!! Genial!! Et felicito!!!
Tinc ganes que ho llegeixi en XeXu... i vegi com el detectiu diu la seva frase :-))
Però ara ja és tard jeje... quina intriga!!
Petonassos i bona nit!!!

Sergi ha dit...

Per mi mai no és tard, i aquí estic, i com en Gandalf, no arribo tard, ni d'hora, sinó quan he d'arribar, amb les modificacions ja fetes, i havent llegit també els vostres comentaris.

Per començar, gràcies Rits per agafar el timó i regalar-nos una altra nova entrega d'allò més original, i és que faltava la història del detectiu, és clar que sí, que ell també ha de tenir les seves pròpies misèries. Tot s'està diversificant, i hi ha tants camps oberts que costa saber quin fil és el més llaminer per seguir estirant. Et felicito per aquest gran relat, ja que cap dels personatges no està tractat amb aquesta profunditat, i la història continua!

Té gràcia això de la frase del detectiu. Ell no és que sigui jo, simplement és que el vaig fer servir en primera persona, i tu ho has fet també, i m'agrada que sigui així, i m'agraden també totes les referències que van sortint dels textos anteriors, una gran feina. Però que el detectiu digui una frase que ve de mi també, ho trobo perversament adient. Si haguessis dit que ho havies fet expressament, hagués estat digne d'admiració, però la teva sinceritat encara és més admirable. Aquesta Assumpta que no en deixa passar ni una, quina capacitat de captar els detalls que té la tia!

Bé, una nova entrega, una altra volta de cargol. Qui s'animarà a continuar-ho? Tornem a triar a dit, hehehe?

Assumpta ha dit...

Ostres!! Anava a apagar i dic "va, una última ullada" i justa la fusta l'encerto jeje

És que quan comento un blog em fixo molt en tots els detalls :-PP i moltes vegades em llegeixo un post vàries vegades abans d'escriure, per això i quan he llegit el comentari del detectiu dic "Ostres!" (jo és que ho dic molt això d'Ostres jaja) és en XeXu de veritat!! :-)

Ha dit la Carme al seu blog que la Laura també havia acceptat continuar-ho :-))

Jo que volia anar de retirada aviat, avui :-))

Bona nit (i tapeu-vos) ;-)

Sergi ha dit...

Perfecte! Tenim continuació! Ei, però que la Laura passi per aquí i llegeixi aquest capítol, eh? Que haurà de demostrar que ha seguit tota la història!

rits ha dit...

Per mi si que s'havia fet tard ahir la nit....

Perversa???...mmm... ja m'agradaria, ja! je, je, .... i si, a l'Assumpta no se li passa ni una!!!

Potser si que s'està diversificant, mai se sap cap on ens pot portar la vida, no? i per tant tampoc cap on ens pot portar el relat.

Ara vaig a descobrir a la Laura!!

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris

Anònim ha dit...

Ei m'ha agradat molt...entre tots em feu pensar el què has sentit alguna vegada o has viscut.... la vida és com un secret estrany

Assumpta ha dit...

Aquí tens la continuació :-)) per la Laura:

http://www.ladygriselda.es/prosopopeia/?p=179

rits ha dit...

Cesc, em fa gràcia això de la vida com un secret estrany!!! doncs si, s'ha d'anar descobrint poc a poc, deixant petites coses.

Assumpta, ja l'he llegit!!! una altra volta de troca!!! hi haurà desenllaç???

Anònim ha dit...

Noieta veig q vas ampliant les teves aptitutds narratives; jo ja flipava amb les teves capacitats x escriure blogs i ara encara més amb el tema del relat.
Ja q tothom opina et diré q em quedo amb el gran moment: "Hi ha històries tan caducades que no poden continuar damunt la taula com si res."

Ets un bon pou de sorpreses.
Pos no sé si va b o no el mail; no he rebut pas res teu des del sopar... hauria d'haver rebut quelcom??