Exp. 08/33

pd. Aquesta vegada la pd va a dalt. je, je... Aquest relat prové d'un escrit d'en Xexu, la Carme i l'Assumpta que m'ha fascinat. M'han proposat que el segeuixi, cosa que em fa certa vergonya, però també em pica la curiositat. M'he desviat de la història, perquè així si algú més la segeuix, tot queda obert i tot és possible.
És el meu primer relat, mai m'havia atrevit.

“Ja tinc prou dades. No necessito saber a qui espera i es fa tard. Estic cansat. En el fons, és un pobre infeliç”. Pago el cafè, dolentíssim per cert, i m’aixeco sense fer soroll. El carrer és ple de gent; les llums de Nadal conviden a sortir malgrat faci un fred de mil dimonis i tothom sembla content com si tot anés bé. A quantes persones he tret la màscara sense ni adonar-se’n, quants somriures de cartró he vist durant aquests deu anys que porto treballant-hi. A la universitat pensava que seria una professió fascinant, assassinats, conspiracions, malversements i fins i tot fantasiejava convertint-me en un magnum a la catalana. En canvi podria dir que em dedico a destripar les misèries de cada dia, el més avorrit la vida: dones ferides per por de les infidelitats dels seus marits, fills perduts, fills monedes de canvi, lladres de pa sucat amb oli o estafadors que sols s’estan estafant a ells mateixos. Això si, si una veritat he descobert durant aquest temps és que el més important que tenim, volem, desitgem és estimar i ser estimats.

Em tapo bé, la gavardina ja té els seus anyets i hi ha descosits per tot arreu, hauré d’anar pensant en comprar-me una bona jaqueta per la moto, que ja tinc una edat. Enfilo carreró amunt i vaig a buscar la sortida. “Què agafo, la ronda o els túnels?” Tornar al brogit del centre de la ciutat, la meva ciutat, que tant estimo i tants maldecaps em dóna. Em podria instal·lar en un indret més petit, més proper, també té el seu encant, segur que tot és més fàcil i així començar de nou.

Hi ha retencions, un camió ha bolcat. Mentalment, vaig repassant els darrers dies, “aquest noi no para quiet! Amb qui déu haver quedat? el noi del gimnàs? o potser amb la noia d’ahir?”. La trobada d’ahir la tinc gravada com si fos avui, plena de converses creuades, mirades perdudes i desitjos amagats. I dels tres, aquella noia que m’ha fet tornar a pensar en ella. Feia molt temps que no hi pensava, gairebé havia aconseguit esborrar-la de la memòria. “La meva deessa grega”: encantadora, sempre guapíssima, divertida i ocurrent. Sempre em somreia i em mirava just com la amiga del paio aquest; com si fos l’únic. “Què déu fer? Ja ha tingut un fill; i dos?”. El què hauria donat perquè em triés a mi, perquè ho deixés tot i fos meva. Jo que li prometia una vida fascinant, de pel·lícula, viatjant, sortint, fent tots els seus desitjos realitat. Vaig ser massa ingenu pensant que ho deixaria tot per mi i alhora sé que no li tenia que haver demanat res.

“Perquè podent tenir totes les dones que puc tenir, em vaig enamorar d’ella?” Sé que sóc atractiu, que agrado a les dones. Potser no sóc massa guapo, però les sé tractar. Sé dir el què volen sentir, fer-les sentir especials, però en canvi mai em surt bé. Sempre m’enamoro de dones que només em volen per una estona. Ahir el noiet aquell de les ulleres em feia molt llàstima. Em recorda a mi, enamorat d’una dona espectacular que no l’estimarà mai. Espero que sigui capaç de passar pàgina, fins i tot per un moment vaig estar apunt de dir-li “tio, reacciona, busca’t una altra, ella mai t’estimarà!”.

El despatx és gairebé tot fosc. Només una llum al final del passadís i la música del Jorge Drexler de fons. “hola petita, encara per aquí?”. Ella em somriu i treu la llengua fent una ganyota. Tampoc ja no m’estima. Ja m’ha oblidat, “qui deu ocupar el seu cor ara?”. Quan li dic coses boniques es continua posant vermella com sempre, no ho pot evitar, però ens fem bromes, riem plegats i els seus ulls tornen a desprendre llum. Això em reconforta i alhora m’entristeix. Quan mal li vaig fer, quan mal ens vam fer tots plegats.

L’informe ja gairebé és llest, i de lluny sento la veueta que em recorda que demà no hi haurà ningú, que els col·legues del despatx tenen històries vàries, que no marxi tard, recordi de tancar la calefacció i sobretot que em tapi, que fa fred.

Tanco l’ordinador i surto al balcó a fer una cigarreta amb un nou cafè a les mans. La lluna és plena i sembla que gairebé la puguis tocar amb les mans. I ja torno a pensar en ella. Li vaig prometre la lluna, que sempre estaria al seu costat i no l’oblidaria mai. Mentre intento tancar els finestrals, el cafè se m’esmuny de les mans i cau damunt la pila de llibres que hi ha damunt la taula i fa malbé Estimada Marta, de Martí i Pol. “Potser una senyal?” I jo que fa anys vaig decidir deixar de creure en les senyals i destins, me’n ric de mi mateix. Hi ha històries tan caducades que no poden continuar damunt la taula com si res.

A l’expedient hi ha diversos números de telèfon, no contesta cap. Segur que el que he descobert d’aquest noi alt i guapo no els agradarà, però jo me n’alegro. “Bona nit, sóc en Saül Benet. Ja tinc els resultats. Demà a les 10h. Ningú la veurà, estigui tranquil·la”.