La gran ona de Kanagawa

Ploraran.
Maleiran.
Es culparan els uns als altres.

Devastació i mort.

Però no són pas que ells qui ens estan matant?
Ens estan traient la vida.
Matant la llibertat dels oceans amb la pesca salvatge.
Amagant les misèries del què diuen progrés en bidons a les aigües profundes.
Deixant totes les porqueries que els fan nosa. Com si la nostra vida no valgués ni un ral.
Desfent els murs de gel protectors de la terra.
Imposant gegants de llauna per tot arreu per una estona de lleure pagat, vessant or negre, la seva suposada riquesa, la nostra perdició.

No podem més. La natura és més forta. Fer notar la nostra fúria.
És l’hora. I pagaran justos per pecadors també.
Devastació i mort.

I l’esperança de tornar a començar. Dofins saltant vora barquetes de pescadors, sardines amuntegades buscant el seu lloc dins la immensitat blava, coralls brillants que il·luminen el camí de les tortugues que enfilen platges plenes de futur, infants que juguen a fer castells en platges de sorra fina, recol·lectors de petxines precioses, velers que guarden amors ardents, fons marins on s’hi amaguin vaixells pirates de tresors robats,...

pd. Sense que serveixi de precedent, segona història consecutiva. Coses que passen. I m'estreno amb els relats conjunts.

pd2. No sé què passa que, segons com, no es veuen els comentaris (sobretot al post anterior). No és que els amagui, simplement, hi ha alguna cosa que no sé què passa. Si es clica dues vegades al blog, apareixen.