Simpatia pel diable

No sé què passa, si és la llei de Murphy que mai falla, els astres, el destí o la mala sort, però sempre passa.

Aquell dia que no t’arrecles, que penses,.. és igual, només vaig a treballar, ja m’arreclaré demà. Aquell dia que ni penses que et poses el jersei més còmode però menys bonic, que gairebé ni et mires el mirall, aquell dia que tot et cau, que tropeçes .…. Llavors, aquell dia, et retrobes amb algú.

I no algú que t’és igual que et vegi millor o pitjor, no algú que sàpiga entendre que estàs cansada i que tot va navegant sense rumb. No aquell que et veu cada dia, els bons i els dolents, o que no veus però que està sempre i de qui m’allunyo sense saber-ne parar.

No, no… Et trobes aquell que no ha de ser però que sempre et treu els colors.

Aquell que saps que no et convé, que fins i tot et queia malament, i que ja havia aconseguit esborrar de la memòria. Aquell que gairebé ni sabia que existies però que per l’atzar et va apropar. Aquell de qui no te’n pots refiar, però que amb un somriure, una paraula mig xiuxiuejada i una brometa innocent, et deixa trastocada per tota la tarda.

I l’únic que se m’acut fer és somriure.

Perquè encara que sé que no voldria res, que ja no hi ha res (si és que alguna vegada hi hagut alguna cosa), encara que ja tot sigui ben lluny, sempre et vols sentir bé davant els altres, i més davant de qui has considerat atractiu.

El fet, però, és que m'hauria de sentir bé amb mi mateixa cada dia, i no perquè em pugui trobar diables o àngels del passat, present o futur. Per mi mateixa.

pd. Demà m’arreclaré una miqueta més, gràcies diablillo per aparèixer (i llavors no apareixerà... i de fet, millor)

La cançó, és que sempre me la recorda.