De llacs màgics i jaquetes

"A un estanque màgico llegaron una vez a bañarse hacièndose mutua compañìa la tristeza y la furia. Llegaron juntas al agua, se sacaron las ropas, y desnudas entraron a bañarse. La furia, apurada como siempre, inquieta sin saber por què, se bañò y ràpidamente saliò del estanque. Pero como la furia es casi ciega se puso la primera ropa que manoteò, que no era la suya, sino la de la tristeza. Vestida de tristeza, la furia se fue como si nada pasara. La tristeza, tranquila y serena, tomàndose el tiempo del tiempo, como si no tuviera ningùn apuro, porque nunca lo tiene, mansamente se quedò en el agua bañàndose mucho rato y cuando terminò, quizàs aburrida del agua, saliò y se dio cuenta de que no estaba su ropa. Si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, asì que para no estar asì al descubierto, se puso la ùnica ropa que habìa, la ropa de la furia. Y asì, vestida de furia siguiò su camino. Cuentan que a veces cuando uno ve al otro furioso, cruel, despiadado y ciego de ira, parece que estuviera enojado, pero si uno se fija con cuidado se da cuenta de que la furia es un disfraz y que detràs de esa furia salvaje se esconde en realidad la tristeza... (De "El camino de las làgrimas", de Jorge Bucay)"

pd. Tot gira i gira, i a mi els canvis em costen molt.
Per això, quan no controlo el meu voltant (però no control de dominació, sinó d'entendre el perquè i el com), ho pago amb tothom.
Dies d'enrabiades, de males paraules i anar a "pinyó fix" en les meves coses.
De no voler entendre els altres, potser els que més m'estimo, i només preocupar-se per tonteries.
I fins i tot, no respectar la llibertat.
Espero estar a temps d'arreclar els despropòsits de les darreres setmanes disfressades.
I recueprar alè de vida nova. De noves il·lusions. De nous reptes.
Espero trobar una jaqueta que em vagi bé i m'hi senti còmode.
Aquest conte el vaig llegir fa molt temps. Em va ajudar moltíssim en un moment donat. Recordant-lo me n'adono de tantes coses.

rumore, rumore

Hi ha notícies que te les imagines tantes vegades que quan es fan realitat no te les acabes de creure.
Hi ha notícies que les has esperat tant que quan arriben ja no et poden fer el mal que se suposava que et farien.
Hi ha notícies que triguen tant que el cor ha pogut construir una mini-cuirassa.
Hi ha notícies que potser, simplement potser, encara que semblin una petita ferida són la millor cura (encara que facin sortir alguna llàgrima).

Pensava que ja havia oblidat, que havia passat pàgina. Però un petit racó encara tenia brases esperant ves a saber què.

Pd. Sé que així és millor. Ho sé, i de fet no estic trista. Simplement estranya.

Fotos Life

Uix quina joguina he trobat!
Google ha posat lliures i gratuites les fotos de la revista Life.
N'hi ha d'espectaculars i sembla que mai s'acabin!
La que he posat és una esglèsia de Barcelona convertida en refugi de la Guerra Civil (i així anar recuperant memòria històrica).
N'hi ha moltíssimes i per tots els gustos.

pd. qui encerti quina esglèsia és, tindrà premi.

Sobre la intuïció

La intuïció en molts moments de la vida és una petita peça clau que fa que les coses girin cap un costat o cap a l’altre.

Deixar-se portar per la pròpia intuïció et fa molt més autèntic. Perquè l’esguerris o no és una decisió pròpia potser inalterable encara que sigui per un mil·linéssim moment. Potser generada per una por o per un desig, però et pot fer tirar endavant reptes (i també et pot paral·litzar).

Deixar-se portar per la intuïció dels altres és més fàcil, fins i tot més reconfortant perquè no t’enfrontes a segons quines realitats. Però quan t’hi trobes de cara, és força més dur. Si la intuïció dels altres i la pròpia coincideix, et reafirmes, però si no coincideix, és un desastre.

La meva intuïció crec que de petita es va perdre en un laberint, i que per això ara, de vegades, navega.

En molts àmbits ajuda a no estimbar-me, fins i tot fa de coixinet d’autoprotecció. Però d’altres vegades, crec que està una mica molt “pa’ya”.

Sobretot, sobretot la intuïció femenina. Aquella que figura que t’ajuda a veure quan algú està interessat en tú, o quan dues persones s’atrauen, o quan algú està enfadat. Aquesta, realment no sé on la tinc.

Tendeix a ser negativa (com la seva propiètaria) per a les intuicions més íntimes i personals. Sempre me n’adono massa tard de tot, potser per por de no generar expectatives que no són; Em fa veure espurnes on no n’hi ha; em fa donar voltes i voltes a converses i idees per i si….; em limita. I m’acabo fent mal. Perquè no avanço.

Potser la intuïció que tinc ara i que em trenca una miqueta el cor, simplement és el millor que em pot passar perquè després no fós un mal major (com podia arribar a creure en res). Potser la intuïció que tinc ara és equivocada i em deix fora de joc. Potser he fet tard. Potser…. ja no sé què pensar.

pd. no m'agraden els dies internacionals de..., cada dia és un dia per..., xò he rebut aquesta imatge per correu i no me n'he pogut estar. És molt dura, ho sé. Potser el costat més amarg. M'agradaria que només pogués ser un dibuix.

20 de novembre, dia internacional de la infància.

"Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se'n recordin)".

El petit príncep

matriuskes

Com la més petita de totes.
Emparada per totes,
Amagada darrera les grans.

Deixant que el protagonisme se l’emportin les altres,
Sent la última en el jocs.
La darrera en aconseguir les metes.

Entremaliada,
Fugissera,
Espantada,

Tímida

Callada
Observa el què l’envolta, s’ho mira
I somriu
(contenta o trista).

Totes en una,
Cadascuna amb la seva essència
Però amb la necessitat de l’altra.

Pd. Sempre m’han agradat les matriuskas.
Descobrir què s’hi amaga darrera cada una.
Un pack, moltes i una alhora.
Com amb les amigues.

Que sempre em cuiden.

Concerts

El meu primer concert és un dels Lax'n'busto a la Pl. Catalunya de Barcelona. Era l'època de "Que collons Miami ni que Florida beach..." i era una dolescent en plena febre del rock català.



A partir d'aquí n'hi ha hagut moltíssims. Concerts petits, grans, a places, estadis o petites sales. D'amics d'amics, de estrelles rutilants o concerts d'orquestra. Concerts llargs, interminables i concerts curts, molt curts (Suede. Una hora de concert clavada). Arribar a mig concert, no arribar-hi.

Recordo no massa especialment com vam acompanyar una amiga de la facultat que sortia amb un noi siniestro-punk que tocava a El Prat i com no vam arribar-hi i ens vam quedar tirades a mitja autopista esperant un autobús que mai arribava.

També, un d'especial, per aconseguir entrades d'una manera rocambolesca i entabanar la Irene perquè anéssim a Zeleste, quan encara era Zeleste i cada dos per tres anavem a l'A+saco.

(és el concert del dia abans a Madrid, però no n'hi ha cap del de BCN)

Amb una amiga déiem que hi ha artitstes que has de veure com a mínim una vegada en directe, però com sempre, el llistat de concerts pendents és etern.

A més, últimament hi ha la febre aquesta de les grans cues i d'esgotar les entrades en hores oi comprar entrades per internet, pendents de ser els primers per no quedar-se sense. Com caiem a les pròpies xarxes de la publicitat i del consumisme!! Fa certa ràbia, la veritat. Ma germana, després d'estar 7 hores fent cua per una entrada per un concert d'U2 es va quedar a les portes de l'FNAC (però després li va tocar a través del carnet del Barça... i vam anar les dues de gorra,...je, je, je.... només les podia recollir el pare que va ser qui les va acabar pagant....)

I hi ha concerts per tot, per ballar i cridar fins quedar-se extenuada i sense veu, passant tres dies amb les emocions viscudes, amb els records de les cançons, concerts per estar abaix cridant i saltant. Hi també hi ha concerts per escoltar, per gaudir de la música, la veu, la companyia... concerts per veure'ls des de la graderia, gaudint de la música i ballant tanquil·lament.


Hi ha un concert que se'm resisteix. Algú a qui no he vist mai en directe, que per diverses raons m'he quedat sense escoltar-lo en directe: Jorge Drexler.

Però amb tot, el concert que més m'ha arribat va ser el d'homenatge a Freddy Mercury a Wembley l'any 1992. Recordo passar tota la tarda enganxada davant la tele i recordo descobrir tot un nou món.



(manca More than words que s'enllaçava, però no les vaig trobar juntes)

Hi ha qui diu que sempre hi ha un concert que et marca (com tantes altres coses que et marquen). No sé si aquest ho va ser o si està per arribar, només sé que jo (que no sóc gaire entesa en música) m'agrada de manera especial escoltar la música en directe. Té una màgia diferent.


Pd. Aquest dissabte, concert de Marlango a Sant Cugat (amb la panxa de la Walting a punt de parir).
I avui també he vist la programació del X Festival Mil·leni, i buf... n'hi ha uns quants d'interessants.
Però és tot tan car....

pd2. els vídeos no son massa bons, però és el què he trobat..... De fet, aquest post neix perquè l'altre dia vaig trobar el vídeo del concert del Freddy Mercury i s'havia fet malbé. A sant-youtube hi ha de tot. I esclar, uns va portar als altres.
Per cert, tots els vídeos son de concerts "canyerus", però els tranquil·lets també valen.

El no plan

“Plan” de cap de setmana.
Cap.
El que surti.
Sense horaris.
Un veritable luxe.
Descans.
Posar el nòrdic.
Llevar-se tard.
Baixar a la platja.
Pintar.

Ni mirar de reúll el llistat de coses pendents.
No, aquest cap de setmana, no.

Ni pensar en el què fa mal.
No, aquest cap de setmana, no.

Potser

Ma germana porta dues setmanes de vacances.
De fet, se li va acabar el contracte.
I el conte de la lletera que tenia fet (acabar la carrera, fer les proves, independitzar-se...) s'ha quedat en stand by.

Tinc dos cosins que treballen a la Seat. I un d'ells treballa amb la seva companya.
Cada vegada que se sent alguna cosa,... ens truquem o enviem mail. i no ho acostumem a fer massa sovint.

Una amiga, treballa a la Nissan.
Fa patir.

Potser, si no hagués viscut el que vaig viure fa dos anys, potser no em tocaria tan aprop el que surt aquests dies de notícia.
Potser, si nó hagués viscut aquell dia en el bar quan ens déien que si féiem públic el que sabiem ens féien a fora a tots 40, potser no podria entendre la impotència dels que llencen containers.
Potser, si no m'haguéssin dit que el meu lloc de treball no tenia continuitat simplement per una estratègia política, potser encara em creuria algún polític o sindicat.
Potser, si no haguéssim fet pinya, haguéssim lluitat per tots, potser no pensaria que encara estem a temps de fer alguna cosa.

Simpatia pel diable

No sé què passa, si és la llei de Murphy que mai falla, els astres, el destí o la mala sort, però sempre passa.

Aquell dia que no t’arrecles, que penses,.. és igual, només vaig a treballar, ja m’arreclaré demà. Aquell dia que ni penses que et poses el jersei més còmode però menys bonic, que gairebé ni et mires el mirall, aquell dia que tot et cau, que tropeçes .…. Llavors, aquell dia, et retrobes amb algú.

I no algú que t’és igual que et vegi millor o pitjor, no algú que sàpiga entendre que estàs cansada i que tot va navegant sense rumb. No aquell que et veu cada dia, els bons i els dolents, o que no veus però que està sempre i de qui m’allunyo sense saber-ne parar.

No, no… Et trobes aquell que no ha de ser però que sempre et treu els colors.

Aquell que saps que no et convé, que fins i tot et queia malament, i que ja havia aconseguit esborrar de la memòria. Aquell que gairebé ni sabia que existies però que per l’atzar et va apropar. Aquell de qui no te’n pots refiar, però que amb un somriure, una paraula mig xiuxiuejada i una brometa innocent, et deixa trastocada per tota la tarda.

I l’únic que se m’acut fer és somriure.

Perquè encara que sé que no voldria res, que ja no hi ha res (si és que alguna vegada hi hagut alguna cosa), encara que ja tot sigui ben lluny, sempre et vols sentir bé davant els altres, i més davant de qui has considerat atractiu.

El fet, però, és que m'hauria de sentir bé amb mi mateixa cada dia, i no perquè em pugui trobar diables o àngels del passat, present o futur. Per mi mateixa.

pd. Demà m’arreclaré una miqueta més, gràcies diablillo per aparèixer (i llavors no apareixerà... i de fet, millor)

La cançó, és que sempre me la recorda.

I és que és guapo!

Quan poso la clau, ja miola i ve corrents al menjador.

No deixa dormir, no em deixa menjar, no em deixa dutxar-me.

Esgarrapa de valent, mossega incansablement, està canviant les dents però no vol plorar.

Derrapa i ensopega. Surt corrents des de la cuina, fa el triple salt mortal al sofà i acaba xocant amb el vidre.

S'entreté amb el més simple les llargues hores que passa sol. Si em deixo un mil·límetre oberta la porta del lavabo, fa una festa amb el paper de water.
La rentadora té un efecte hipnòtic sobre seu.

S'enganxa als pantalons (tinc les cames com un mapa). Em mossega (ja ho he dit, oi?...però...) i fa la croqueta. L'estiro de la cua, s'enfada. Salta i salta sense parar (no hi hagut manera d'enganxar-lo).

Acarícia, es deixa acariciar, mimitos després de sopar.

Ja té el seu tron per mirar la tele.

Poc a poc, es fa gran.

I tot i que aquesta setmana he rondinat (i molt!!), dóna molt d'amor al vui8ena. Ara com ara, és el meu petit príncep i ja m'ha robat el cor.

pd. Una setmana estranya. Molt estranya.
Confosa i una mica perduda.
Contenta i trista alhora.
Ricícula.
Cansada (també ja ho he dit, oi?), molt cansada.
Tornant enrera en moltes coses, sense acabar de trobar el meu lloc.
Però molt cansada de parlar de mi (i no sé deixar de fer-ho).

Una més al club dels 30

Mooooltes felicitats!!!
I benvinguda!!!!

Espero que disfrutis molt d’aquest dia. No treballis massa i el passa’l amb en Ramon i l’Abril!!!

Moltes gràcies per ser-hi sempre,
per la teva calma i serenor,
per posar una miqueta d’ordre i seny,
per acompanyar-me sempre en les idees esbojarrades
d’una imaginació, de vegades, sense límit,
i trobar, sempre, la solució.

Moltes gràcies per donar-nos tant d’amor.

Qui ho hauria dit, fa vora 15 anys que ens coneixem,
I encara que no sempre hem estat d’acord,
sé que sempre ens tindrem ben a prop.
I espero que sàpigues que, malgrat m’oblidi de concerts, de felicitacions,..., sempre podràs comptar amb mi.

Un petó,

rita



pd. La foto, no he trobat millor. Desprén tanta tendresa i amor, que no me n’he pogut estar.
La cançó, dels teus preferits.
Hem de celebrar-ho, eh!!!!!! Que no me’n recordava!!!!

Desmesura

Els dies, les setmanes, la vida m’és desmesuradament ràpida.
I les petites passes, imperceptibles.

Com si tot passés davant dels teus ulls, i no poguessis retenir ni un instant.

Distàncies curtes, novament llunyanes.
Somriures perduts a l’infinit,
Una estranya vergonya multiplicada per mil
I el cansament damunt les espatlles.

Walk on

pd. Yes, we can. Felicitats. Ara té una gran responsabilitat. No defraudar. 4 pesones ja m'han dit que a aquest noi se'l carregaran, espero que s'equivoquin.

pd. no puc explicar gaire més.
un cap de setmana molt intens.