29/11/08

De llacs màgics i jaquetes

"A un estanque màgico llegaron una vez a bañarse hacièndose mutua compañìa la tristeza y la furia. Llegaron juntas al agua, se sacaron las ropas, y desnudas entraron a bañarse. La furia, apurada como siempre, inquieta sin saber por què, se bañò y ràpidamente saliò del estanque. Pero como la furia es casi ciega se puso la primera ropa que manoteò, que no era la suya, sino la de la tristeza. Vestida de tristeza, la furia se fue como si nada pasara. La tristeza, tranquila y serena, tomàndose el tiempo del tiempo, como si no tuviera ningùn apuro, porque nunca lo tiene, mansamente se quedò en el agua bañàndose mucho rato y cuando terminò, quizàs aburrida del agua, saliò y se dio cuenta de que no estaba su ropa. Si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, asì que para no estar asì al descubierto, se puso la ùnica ropa que habìa, la ropa de la furia. Y asì, vestida de furia siguiò su camino. Cuentan que a veces cuando uno ve al otro furioso, cruel, despiadado y ciego de ira, parece que estuviera enojado, pero si uno se fija con cuidado se da cuenta de que la furia es un disfraz y que detràs de esa furia salvaje se esconde en realidad la tristeza... (De "El camino de las làgrimas", de Jorge Bucay)"

pd. Tot gira i gira, i a mi els canvis em costen molt.
Per això, quan no controlo el meu voltant (però no control de dominació, sinó d'entendre el perquè i el com), ho pago amb tothom.
Dies d'enrabiades, de males paraules i anar a "pinyó fix" en les meves coses.
De no voler entendre els altres, potser els que més m'estimo, i només preocupar-se per tonteries.
I fins i tot, no respectar la llibertat.
Espero estar a temps d'arreclar els despropòsits de les darreres setmanes disfressades.
I recueprar alè de vida nova. De noves il·lusions. De nous reptes.
Espero trobar una jaqueta que em vagi bé i m'hi senti còmode.
Aquest conte el vaig llegir fa molt temps. Em va ajudar moltíssim en un moment donat. Recordant-lo me n'adono de tantes coses.

10 comentaris:

Cesc ha dit...

Ànims, tot s'acaba ficant al seu lloc, més tard o més d'hora, hi ha dies durs i que costen molt, però es pot... no ho dubtis...

òscar ha dit...

els canvis d'estat, d'humor, és natural que els paguin qui t'envolta. no pateixis:voler algú porta implícit ser pacient amb ell.

ànim amb :) somriure incorporat!

Striper ha dit...

Busca allo amb lo que tu puguis estar comode , no amb lo que pensis que la gent et veura comoda.

Assumpta ha dit...

M'agrada molt el fragment que has copiat... és tan cert!!

Quantes vegades responem malament, ens mostrem enfadats, quan, en realitat, el que passa és que tenim el cor plè de tristesa.

M'agrada com reflexiones... els teus pensaments també ens poden ajudar als altres.

Ja veuràs com trobaràs aquesta jaqueta a mida amb la que et sentiras molt a gust :-))

XeXu ha dit...

Doncs si hi ha coses que et costa controlar, el primer que has de fer és controlar el teu mal humor, i acceptar l'ajuda i la comprensió dels altres, i no fer-los pagar els moments difícils. Quan tot es gira d'esquena és quan necessitem una mà a la que agafar-nos, i no per mossegar-la.

rits ha dit...

I tant, Cesc, i tant!! dies de ttos els colors!!! tú tampoc ho dubtis, eh!!

Òscar, m'ha agradat això del somriure incorporat!!!
I si, els que estimem ja saben que els tocarà el rebre, xò... em sap greu cosetes que aquests dies no he acabat d'encertar ni de dir....

Buf!! Striper,... has donat en la clau!!! sovint em poso massa jaquetes per agradar, i com això tampoc m'agrada...

Gràcies Assumpta!! així ho espero!! Per cert, gràcies per dir que el què reflexiono també poden ajudar.... últimament tinc la sensació d'explicar sols les meves misèries i ofuscacions, i no semrpe m'agrada...

Xexu, ja ho sé, simplement, de vegades se m'oblida!! prenc nota!!!

frikah ha dit...

Senzillament fantàstic el fragment i el q dius. El millor és la teva sinceritat; crec q acceptar q et passa és com desvestir-te una mica i recuperar la roba q pertoca. Sincerament crec q saber quina roba portes i dir-ho és moltíssim... quants no ens adonem q portem la roba q no toca?? Sovint enfrontar-nos a nosaltres mateix@s és el més dur.
sort

Tirai ha dit...

Uala! Ja em perdonaràs, però no havia llegit el conte fins avui. Bé, avui, tampoc l'he llegit, queda malament, oi? Però és que aquest conte el conec! D'aquest conte, n'he parlat algun cop al bloc! No és que siguem amics Bucay i jo, però aquest conte m'agrada i sol ser molt encertat. I ser capaç de respirar fons i veure que la persona enfadada que tens al davant, en el fons, només estar trista és d'aquelles coses que a mi m'han fet i que agraeixo sincerament. Ja sé que no parles d'això al post, però és el què penso quan llegeixo aquest conte. Sí, és per parar atenció en un mateix, això, també, ho faig i procuro no confondre la fúria amb la tristesa!

horabaixa ha dit...

Hola Rits,

Cada cop que llegueixo o explico aquest conte, m'esborrono. Fa temps que el conec.

M'agradaria donar-te una petita empenta. Dir-te que el que et pasa a tu, també em pasa a mi i a més gent. Que ..... tantes coses.

Una forta abraçada

rits ha dit...

Frikah, doncs si, enfrontar-se a un mateix és el més dur.

Tirai, és igual d'important, perquè quan entens el sofriment de l'altre és un alleugeriment i alhora el pots començar a ajudar.

Horabaixa, si, en el fons ajuda molt saber que passa a més gent. Una abraçada!