De llacs màgics i jaquetes

"A un estanque màgico llegaron una vez a bañarse hacièndose mutua compañìa la tristeza y la furia. Llegaron juntas al agua, se sacaron las ropas, y desnudas entraron a bañarse. La furia, apurada como siempre, inquieta sin saber por què, se bañò y ràpidamente saliò del estanque. Pero como la furia es casi ciega se puso la primera ropa que manoteò, que no era la suya, sino la de la tristeza. Vestida de tristeza, la furia se fue como si nada pasara. La tristeza, tranquila y serena, tomàndose el tiempo del tiempo, como si no tuviera ningùn apuro, porque nunca lo tiene, mansamente se quedò en el agua bañàndose mucho rato y cuando terminò, quizàs aburrida del agua, saliò y se dio cuenta de que no estaba su ropa. Si hay algo que a la tristeza no le gusta es quedar al desnudo, asì que para no estar asì al descubierto, se puso la ùnica ropa que habìa, la ropa de la furia. Y asì, vestida de furia siguiò su camino. Cuentan que a veces cuando uno ve al otro furioso, cruel, despiadado y ciego de ira, parece que estuviera enojado, pero si uno se fija con cuidado se da cuenta de que la furia es un disfraz y que detràs de esa furia salvaje se esconde en realidad la tristeza... (De "El camino de las làgrimas", de Jorge Bucay)"

pd. Tot gira i gira, i a mi els canvis em costen molt.
Per això, quan no controlo el meu voltant (però no control de dominació, sinó d'entendre el perquè i el com), ho pago amb tothom.
Dies d'enrabiades, de males paraules i anar a "pinyó fix" en les meves coses.
De no voler entendre els altres, potser els que més m'estimo, i només preocupar-se per tonteries.
I fins i tot, no respectar la llibertat.
Espero estar a temps d'arreclar els despropòsits de les darreres setmanes disfressades.
I recueprar alè de vida nova. De noves il·lusions. De nous reptes.
Espero trobar una jaqueta que em vagi bé i m'hi senti còmode.
Aquest conte el vaig llegir fa molt temps. Em va ajudar moltíssim en un moment donat. Recordant-lo me n'adono de tantes coses.