Tot un any per complir els somnis.

Dolç 2009

Camins

Doncs bé, arriben aquestes dates i figura que toca fer resum de l'any, valorar com ha anat, què hem aconseguit, les coses bones que ens han passat i les dolentes que volem oblidar.I jo que encara funciono amb agenda escolar enlloc d'anual m'entren certs maldecaps (i no només dels medicaments que estic prenent per les maleïdes angines). Sé que aquest any ha estat bo, que m'han passat moltes coses bones als ulls de tothom: la re-qualificació del meu lloc de treball, el pis, el gat; la família està bé, es van posant coses al seu lloc, he deixat la responsabilitat i per tant tinc més temps. I sé que no em puc queixar.

També és cert que he canviat en actituds vitals meves. M'he obert una mica més a tothom, i un exemple és aquest blog, he superat una història que no em portava enlloc i en definitiva he fet més la meva.


I potser aquí està la clau de tot. Durant molts anys el que més temps m'ha ocupat és fer contents als altres. Però no de la manera superficial que pot semblar dir això. Sempre he tingut un camí i he anat seguint aquest camí, però sempre he intentat mantenir-lo, no deixar la gent que hi trobava. I això m'ha portat sempre a creure que les decisions o opinions dels altres sempre són millors que les meves. Descuidant-me a mi mateixa. I no vull dir que no tingui la meva pròpia opinió o gust, sinó que sempre m’he amotllat als altres, deixant el meu desencant o frustració per perduda.


I això ara ja no és tan així, i el fet que la meva veu sigui diferent m'ha portat problemes. I m'ha portat a replantejar-me qui sóc i on vaig, i sobretot què vull. Potser són els efectes dels antibiòtics, potser són filosofades que fins ara no havia entès, no ho sé, però crec que m'he tornat a sentir perduda com temps enrere. I alhora diferent. Perquè ara em sento una mica alliberada, perquè per davant se m'obre un nou camí. El meu propi camí en el que he de caminar. I així faré contents a tots els que m'envolten i m'estimen i a mi mateixa.





Ps. (després de gairebé un any he aprés que és ps i no pd. .....) L'any nou no començarà amb massa bon peu, m'he de quedar a caseta, de baixa doncs avui encara tinc febre, dissabte em perdré una festa que em feia molta gràcia i, a més, només penso en el maldecap de tornar a treballar..ais..... però suposo que són els “danys colaterals” d’aquesta galipandria que he agafat que estic segura que ha estat el toc d’alerta al caos que duia des de feia molt –massa- temps.

Realmente, mañana será otro día

Encenc la tele després de la dormida més llarga en mesos, quan la febre sembla que ja no vol venir, i em trobo amb Lo que el viento se llevó.

Feia anys i panys que no la veia. Em captivava tant de petita. La primera vegada que la vaig veure no devia de tenir més de 6 o 7 anys, i també devia ser per aquestes dates, perquè recordo que estavem a casa amb els pares i la iaia Teresina.

Aquesta pel·lícula sempre me la recorda. Els vestits de l’Scarlata, els ulls blaus i certa arrogància que desprenia sense voler-ho. La iaia sempre m’ensenyava les fotografies dels balls a l’envelat, i fins i tot una vegada em va deixar disfressar-me amb un dels seus vestits de temps passats.

Recordo que a l’habitació tenia un joc de tocador de plata que jugàvem a princeses i històries vàries. Quan es va posar malalta mai es va deixar de pintar els llavis de rosa fucsia, i és que era tan presumida i capritxosa que no podia fer-hi res. Amb la mare mai es van entendre, i tot i que la va cuidar fins l’ultim dia mai va donar les gràcies. Però malgrat que molts dels maldecaps que vaig tenir, de tot el què vam viure, el meu record és el d’una gran dama, dels crossants de xocolata de la Vives que ens portava quan ens venia a veure i de la seva adoració per mon pare.

Però tornant a la peli, crec que avui he entés l’Scarlata. Creix, es fa i es desfà, sempre amb la seva dosi d’arrogància i egoisme, però tirant endavant. I simplement perquè creu en un amor que no és, i no pot passar página. No pot seguir amb la seva vida, simplement per un fet que ni tan sols és. I quan s’adona és massa tard. Però sempre té un toc d’esperança, tornar a començar i lluitar pel què realment estima.

Sempre havia mitificat el personatge de l’Ashley –que la iaia sempre deia que s’assemblava a l’avi- però avui l’he vist un personatge buit, incapaç de fer entendre els seus sentiments per no fer mal, i alhora causant-ne més. I la Melania, la persona més bondadosa del món. I també he descobert part de lluita de classe, com les dones poden tirar endavant, com davant del món que gira en contra i sembla boig de destrucció, es pot tornar a començar. I el Red que mai havia sigut sant de la meva devoció, ara té tots els meus respectes. Lluita pel seu amor, malgrat ella no l’estimi com voldria, sap esperar, respecta les seves decissions, l’ajuda i sempre és allà quan mai s’havia mogut per ningú.

Potser relacions com aquestes ja no es donen, tot és més clar i més senzill. O potser no.

Coses que passen aquests dies

En un shawarma de la carretera de Sants fumeja la carn donant voltes sense parar i un cartell davant la nevera diu: Bon Nadal.
Uns dirien tàctica comercial, però avui en dia quan els americans enlloc de merry christmas diuen happy holidays, quan hi ha escoles que enlloc de fer pessebres fan paisatges (ho sento, ho continuo trobant cutre. Per fer això, millor no fer res. És ser més coherent, penso) o es fa el pare nöel perquè així els nens tenen més temps per jugar amb les joguines noves (ho sento, els nens no tenen temps durant l’any per jugar? Una mica trist), doncs crec que no atraurà força gent un cartell de Bon Nadal a un shawarma.

Doncs llavors, què és?

Unió? immersió? Franternitat?... Pau?

I nosaltres? Entenem el ramadà? Deixem que construeixin mesquites o temples de la religió que sigui prop de casa, o tenim por i volem que sigui una realitat llunyana?

O és més, si fins i tot sóm incapaços de respectar, de vegades, les diferències entre nosaltres, si fins i tot sóm incapaços d’escoltar un infant que canta?

Ps. Acabo d’arribar del concert de l’Abril i cia. Una delícia.

He fet callar un home que no parava de xerrar, encara no m'ho crec. Em faig gran i rondino massa.
Per variar, la marató d'aquests dies només acaba de començar i ja sóc malalta.

Fa fred. I tot plegat és molt estrany.

Bon Nadal

Bon Nadal!

Pau i alegria als vostres cors

ps. Avui l'Assumpta m'ha regalat aquesta rosa. Jo us la vull regalar a tots vosaltres, als que passeu per aquí, als que m'ajudeu, m'interpel·leu, als que em feu somriure. A tots els que visito, comenti o no, dels quals n'aprenc un munt de coses i vivències dia a dia.

Aquesta rosa és per tots vosaltres, als que em descobriu on deixo una part de mi que potser no deixo veure prou als ulls del món de cada dia.

Als que teniu blog i als que no.

Perquè la rosa, com diria el petit príncep, és crear lligams.

La sopa de pedres

NARRADOR 1: Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

NARRADOR 2: Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

NARRADOR 2: La mestressa de la casa se'l mira i diu:

SRA. HORTÈNSIA: Però, que estàs tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...!

NARRADOR 2: I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat...! Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

NARRADOR 2: La mestressa se'l mira de fit a fit i li diu:

SRA. EUFRÀSIA: Però, que estàs boig? Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne?

NARRADOR 2: I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat...! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:

SRA. HORTÈNSIA + SRA. EUFRÀSIA: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí...!.

NARRADOR 1: I és que la gent d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés.

NARRADOR 2: Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:

SOLDAT: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?

NARRADOR 2: Les mosses van riure.

TERESA: Una sopa de pedres...? Però que estàs boig?

NARRADOR 2: I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.

ELISABET: Soldat, què tens? Perquè plores?

SOLDAT: És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la.

MARTÍ: Que et podem ajudar?

SOLDAT: I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.

NARRADOR 2: En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:

MARTÍ: Podem tastar la sopa?

SOLDAT: Calma, calma!

NARRADOR 2: La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu:

SOLDAT: Mmmmm...! Que bona... Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

NARRADOR 2: Una noia que es deia Elisabet digué:

ELISABET: Però, si jo en tinc a casa meva...!

NARRADOR 2: Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:

SOLDAT: Que bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

NARRADOR 2: Un noi que es deia Lluís li fa:

LLUÍS: Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.

SOLDAT: I també faltarien patates i arròs.

ANNA: Doncs jo puc treure les patates de l’hort.

ESTER: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!

FINA: I jo, que puc portar?

SOLDAT: No tens pas enciam?

FINA: Sí que en tinc! Ara hi corro!

NARRADOR 2: I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i digué:

SOLDAT: Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!

NARRADOR 2: Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

SOLDAT: Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!

NARRADOR 2: Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble.

NARRADOR 1: I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia. »

Xesco Boix

Aquest conte ha estat el text que hem treballat aquest any per Nadal. Potser no té res a veure amb el Nadal, o potser si?
Per mi en té molt a veure. i més quan la gran majoria dels nens del grup del Nadal en viuen ben poca cosa i que els costa de valent respectar als altres i compartir les seves coses.
Una nova celebració màgica. La representació, bé, l'assaig del matí va ser millor que la tarda.
La última? desitjo que no.
Molt cansada, això si.
Al vespre, vaig començar a fer barri. Poster ja és hora d'anar descobrint nous aires.

Its all right

Tot està per fer.
i tot és possible.

Toca ballar, deixar-se portar.
Somriure, i deixar el gust salat de les llàgrimes per un altre dia.

Ah, i brindar!!!!
Moltes felicitats, Assumpta!!!
aquesta cançó és per tú (la pots ballar fins i tot amb les titelles de dits!)

El meu cap

“Per damunt de tot em vull considerar una bona persona”

Quan va arribar el meu cap a la feina, un dels exercicis que fem tots els que hi treballem és buscar-lo a Internet. I ell hi era. I tenia un blog. Que va deixar en incorporar-se al seu lloc de treball.

Un dels seus últims escrits acabava amb aquesta frase, i des de llavors sempre l’he tingut present.

Ell i jo mai hem tingut massa sintonia. En molts moments reconec que per els meus prejudicis cap a l’equip de direcció i uns colors polítics en els que creia i que em van decèbre tant que no puc ser-hi objectiva.

Sempre ens ha costat molt dir-nos les coses, segurament també perquè sóm molt iguals. Tímids i amb por de fer mal.

Puc considerar que sempre m’ha deixat fer, i encara que quan em va dir que volia contractar un altra persona em vaig sentir ferida, tenia la seva lògica. Ha respectat la meva acció sindical i mai m’ha respost malament devant alguna de les caguedetes del dia a dia, sempre ajudant-me a buscar la millor solució.

Tot i així sé que confia més en la meva companya, que a base de comprar al personal amb xocolatines i fent la rosca, ha sabut guanyar-se’l. Sé que per més que li demani que vull participar en la construcció de les politiquees i que la contractació no em va, passa de mi.

Però en el fons, mentre anem fent ja estava bé. I el considerava un bon paio, que es manté al marge de les tonteries de parvulari que hi ha cada dia.

Avui m’he sentit molt ferida. Perquè la frase que tant li admirava, s’ha anat a norris. Ha abusat de la meva confiança i de la meva poca ambició, o la meva manca de nervi.

I llavors a mi, que a aquesta frase també m’agradava aspirar-hi, em queda una sensació d’idiotesa encara més gran. Crec que m'ha decebut tant que ja mai més el podré mirar als ulls sense veure-hi un tel d'arrogància, prepotència i poca dignitat, ja que a qui s'està fallant és a ell mateix.

Pd. El fet és que m’ha deixat sense vacances de Nadal. Ja les teniem repartides i a mi em tocaven a partir del 2, però com la companya està de baixa, tot estava en stand-by. Avui m’ha dit que a fer-les a partir del dia 7 perquè ell vol fer tots els dies. Sé que li ha costat dir-m’ho, que estic segura que l’obligació que quedi algú durant tots els dies prové de dalt, però això també demostra que d’equip enlloc. I tot perquè ell sols ha fet 11 dies de vacances i necessita desconnectar. I jo? Jo no les necessito? Jo no sóc res? Com sempre li he dit que m’adaptaria, xò una cosa és que tots dos fem un esforç perquè l’àrea no quedi sense atendre, però que ell pugui marxar i jo no….

I el pitjor és que m’ha deixat tan corpresa que no he sabut què dir. I això, en el fons, és el que més ràbia em fa, però d’això ja en parlaré un altre dia.

My Blueberry Nights

Una (i 3,..o 4) històries d’amor i desamor.
Perquè hi ha temps per tot. Hi ha temps per estimar i temps per deixar d’estimar.

El que més m’atrapa d’aquesta pel•li és el reflex en les maneres, les sortides, les pors de la Lizzie (Norah Jones). Com si cada instant de la meva vida, com si cada història viscuda hagués fet el mateix que ella.

I com malgrat no saber què passa, el perquè del què sents, la por, malgrat tot, has de mantenir cert lligam. No sé si és l’atracció, el desig, l’amor, però tot i la distància cal deixar una petita empremta perquè no s’oblidi.

Potser el que més m’agrada, el Jeremy (Jude Law,... ais...) i el flirteig no flirteig, sense ni adonar-se. Conèixer, apropar-se, preocupar-se i ser-hi.

Potser el que menys, la història de la Leslie (Natalie Portman), que no s’aguanta per enlloc (i ja em sap greu, ja). I per damunt, la destructiva i brutal història d’un matrimoni desgastat de dolor (Rachel Weisz... sens dubte, la meva actiu preferida, i David Strathairn)

Aquesta no és la típica comèdia romàntica que, segons deien ahir, fan que les dones tinguem massa idealitzades les relacions, però si una bonica història d’amor i de trobar-se un mateix. Lenta, potser massa, però bonica i amb una bso genial.

La gran ona de Kanagawa

Ploraran.
Maleiran.
Es culparan els uns als altres.

Devastació i mort.

Però no són pas que ells qui ens estan matant?
Ens estan traient la vida.
Matant la llibertat dels oceans amb la pesca salvatge.
Amagant les misèries del què diuen progrés en bidons a les aigües profundes.
Deixant totes les porqueries que els fan nosa. Com si la nostra vida no valgués ni un ral.
Desfent els murs de gel protectors de la terra.
Imposant gegants de llauna per tot arreu per una estona de lleure pagat, vessant or negre, la seva suposada riquesa, la nostra perdició.

No podem més. La natura és més forta. Fer notar la nostra fúria.
És l’hora. I pagaran justos per pecadors també.
Devastació i mort.

I l’esperança de tornar a començar. Dofins saltant vora barquetes de pescadors, sardines amuntegades buscant el seu lloc dins la immensitat blava, coralls brillants que il·luminen el camí de les tortugues que enfilen platges plenes de futur, infants que juguen a fer castells en platges de sorra fina, recol·lectors de petxines precioses, velers que guarden amors ardents, fons marins on s’hi amaguin vaixells pirates de tresors robats,...

pd. Sense que serveixi de precedent, segona història consecutiva. Coses que passen. I m'estreno amb els relats conjunts.

pd2. No sé què passa que, segons com, no es veuen els comentaris (sobretot al post anterior). No és que els amagui, simplement, hi ha alguna cosa que no sé què passa. Si es clica dues vegades al blog, apareixen.