Just on vols estar

A message to you Rudy, The specials.

Fa dos dies que he tornat a la feina, quin pal! I enmig de l’onada de calor, la tornada encara es fa més feixuga. El què donaria per tornar als dies passats.

Han estat dos setmanes, només dues, però han estat un bàlsam. Realment, aquest any he fet vacances.
Desconnectar de la feina, aquest any sí que ho he fet. Suposo que molt millor que altres anys, doncs en saber que hi ha dues persones, no marxava amb tanta responsabilitat, pes al damunt. Realment, ho necessitava. Fatiga mental professional. Ara miro les carpetes i el vermell em sembla diferent, més amable i tot. Sembla mentida però fer vacances realment és necessari.

Han estat vacances perquè, també, he canviat el meu entorn, he marxat. No lluny, ni viatges, ni he descobert indrets, fa temps que no m’ho puc permetre. Però he estat justament allà on volia estar i amb qui volia estar.

Dies de muntanya al Pirineu amb el Sr. E. Fresqueta, pluja, bons àpats, excursions a la nostra mesura, converses, silencis, riures i descans. I fins i tot, podent compartir els neguits que el primer dia m’aclaparaven.

Dies de platja amb la família. Potser amb els desajustos de fer en unitats familiars diferents que han de conviure, però gaudint del somriure de la mare nedant a l’aigua, del riure de l’avi Mon i les rialles del nét davant qualsevol gracieta de l’avi.

La calma d’estar just on vols estar. La pau del fer el que estimes i amb qui estimes. Plenitud.

ps. Ara només desitjo que aquestes vacances ens transformin i ens portin la pau i tranquil·litat que tant necessitem. Per continuar fent camí.

Concerts de quan era jove

https://www.youtube.com/watch?v=hs8y3kneqrs

Dilluns van tocar a Barcelona Love of lesbian al Liceu i, ahir, Pearl Jam, al Sant Jordi. Talment, tan diferents. Talment, tant importants en diferents moments de la meva vida. Si hagués pogut triar, no en tenia dubtes, em quedava amb Pearl Jam. Mai n’he pogut gaudir de la seva música en directe (en canvi, els de Sant Vicenç si que els he gaudit en diverses ocasions fa  temps enrere). I trobar entrades va ser un impossible. Perquè es van esgotar en hores l’any passat quan es van posar a la venda, i perquè són caríssimes.

Però bé, vaig arribar tard a casa, i ni me’n vaig recordar. Ara sols puc llegir les cròniques, mirar les xarxes i pensar que potser algun dia, altre cop hi haurà més sort.

La música ha canviat tant els darrers anys. Una de les millors coses que ha passat és que la tecnologia ha fet que per guanyar-se les garrofes, els músics sols tenen els concerts, i la veritat no hi ha color entre música escoltada i música viscuda. Però carai, aquestes grans bandes, ens ho posen tan difícil als que anem pel món estalviant i mirant cada centimet.

Però ara penso en un altre fet. Segurament és cosa de l’edat, i és que també és cert que em costa trobar música, que em costa emocionar-me amb una cançó, ballar. Hauré de recarregar piles. Deu ser cosa de la generació de joventut, la meva, la X, que ens costa desprendre’ns dels anys 90. De tot allò que els finals d’aquella dècada i els principis de segle sempre els recordaré musicalment. I en canvi, quan pensi en altres àmbits culturals com pot ser el teatre, tota la meva referència és el teatre que es fa ara.

Per tant, benvinguda la música d’aquells dies. Sempre és un plaer escoltar-la. 

Pd. Quin tros d’home l’Eddie! 

Per l'estiu que comença

La gran eufòria, Joan Dausà

Ahir, el meu cap va voler celebrar l’arribada de l’estiu. Just a mig matí, ja havia arribat l’estiu. A mi, em va fer gràcia, però sols vaig pensar en la calor. Després, una foto d’instagram d’una persona que admiro molt i m’agraden molt les seves fotos i les seves reflexions, explicava que una amiga també l’havia felicitat per l’estiu que arriba, i que just havia esdevingut l’equinocci, el moment en què estem més amunt. I reflexionava amb el què estava fent en aquell moment.

Ahir, me’n vaig anar a dormir pensant en els colors de l’estiu, aquests grocs, torrats, taronges del sol que crema. Els blaus de les aigües de la piscina, del mar barrejats amb turqueses. El verd dels boscos, de la llum entre les fulles.

I vaig tenir ganes d’escriure. 

Vitalitat de fer, de somriure i d’esperançar-me en que tot torni a fluir. Ganes de tornar a connectar-me. Sí, connectar-me amb mi mateixa. De ser, de permetre’m ser, amb tot el que hi ha i no puc canviar.  I de dir, de comunicar-me. De fer-me entendre. D'estimar. Però no perdre més, que he estat apunt de perdre-ho tot.

Ganes d’estiu, ganes de fer. Aquí els meus propòsits:

- Esmorzar al balcó sovint.

- Nedar per la Costa Brava i la Costa Daurada.

- Conèixer la Catalunya Nord.

- Trencar-me la closca amb el petó de Klimt.

- Llegir Maria Aurèlia Campmany.

- Construir el blog-llibre dels 10 anys.

- Aconseguir les arrecades aro.

- Aprendre a cosir a màquina.

- Caminar per boscos i cims.

- Cuinar una paella.

Per l’estiu que comença! 

Bona revetlla i bon estiu, que tota cuca viu.

ps. Desitjo que també tingueu molts propòsits d'estiu. 

D'escriure ja ho faig, però en silenci. en un tortuós silenci. Fer-ho públicament potser li dóna color enlloc de negror.

2001. Istambul

Eye in the sky, Noa

Encara recordo el seu so. El primer cop que vaig escoltar la crida a la pregària: l’altaveu dels minarets. Després, es repetiria al llarg dels dies, com una música de fons. I aquest fet t’anunciava que estaves en un lloc ben diferent.

Un creuament de camins. Indret de mestissatge, de cultures ben diferents i que llavors, havien après a conviure en pau.

Quan penso en Istambul, ja no la recordo per l’equip de bàsquet que jugava contra el Barça quan el basquet era un esport reconegut. Recordo els colors càlids vermells, taronges, torrats, ocres, tots ben posats. La majestuositat de les grans mesquites. La història diferent i propera, alhora. Els basars (on vaig descobrir que no m’agrada regatejar), el te de menta, els banys turcs, i els kebabs, que aquí encara no es coneixien. Trepitjar Àsia, camins, aventures i molts riures.

Va ser dels meus primers viatges, i el meu primer tastet de la cultura àrab. 

Va ser abans de tot, abans del 11S. Abans que ens canviés el món.

Ps. Felicitats Xexu, per 11 anys a la blogosfera. Ejem, 126 paraules.
La foto, Sant Salvador de Chora, una petita esglèsia cristiana. On també va nèixer el cristianisme, i que em va encantar per la seva senzillesa.

Hibernació

Universos infinitos. Love of lesbian.

El neguit que sento avança. S’agreuja.
La conversa, ara, amb la mare. El virus.

Rita! Pensa en positiu.

Ara, són les tres. I estic més tranquil•la. No m’he d’encaparrar. Víric, però fora. Dijous metge.
Un altre maldecap d’aquests absurds que mortifiquen els hipocondríacs.

L’altre dolor.

Sembla que no sàpiga viure sense dolor.
Miro fotografies d’altres. Somriures. Segur que també tenen els seus malsons. I tanmateix, viuen.

Una bruíxola sense imantar. Voltes i voltes ràpides, nervioses, en un nord sense magnetisme.

Malvisc en aquests dies freds. Quin hivern.

Diumenge vaig veure ametllers florits. Amb el sol d’hivern que escalfa, encara desprenien més bellesa. La bellesa efímera d’un instant de pau.

La neu també era bella. Dolça com un gelat de llimona.
El fred glaça els dits dels peus.
Detesto el fred de peus. I en tinc.

Enyoro dormir amb estufa orgànica.
Cada segon que passa veig el rellotge més gran. Les hores, els dies.

Un missatge esborrat, qui sap si ha arribat.
Una súplica feta malbé. Un parany de dolor.
Una paret que no cau amb el mall dels meus desitjos.
Potser, amb amor no n’hi ha prou. Però, potser, ho és tot.

Fluir.
Fluor.
Flurescent.

Deixar anar, millor. I tan sols dir-ho cap endins, mentre el dolor baixa per l’esòfag i la tràquea, les espatlles es destensen.
I les llàgrimes llisquen pòmuls avall. I el nas envermelleix, els ulls s'inflamen, la cara es desfigura.
Aigua fresca, tovallola suau. I endavant les atxes. El somriure, i la revolta.

Els quaranta son això. Agres, de moment.
Una altra nit dormint malament.

Tan debò pogués hibernar. De fet, ja ho faig. Em tanco a tothom.
Diria que no m’ajuda a resistir el medi desfavorable.

Haurà d'arribar la primavera. Sempre arriba.

ps. Un post que he anat escrivint a estones. Feia temps que no escrivia des dels budells. Potser no s'entén res. Però cal?
I que consti que sempre he estat de tardor i hivern. Per què coi vull la primavera i la seva al·lèrgia????

Brunzit

Que els temps estan canviant és una certesa que pocs dubten. Que el temps està canviant, sols un beneit ho pot negar. Que és inevitable en el pas de temps, també.

Que aquest hivern és poc hivern, com ja fa hiverns, és tan real com llevar-se tota suada i que a la ràdio informin que a la ciutat de Barcelona estem a 15 graus.

Que de ventades excepcionals en portem 4 durant el primer mes de l’any és tan habitual que ja ens sabem els consells de precaució de memòria.

Però que al mes de gener el brunzit d’un mosquit no et deixi dormir és tan inversemblant que encara no sé és realitat o somni. Per si de cas, toca arraulir-se dins el nòrdic. Però la picada al canell de la mà m’indica que no, que no era un somni. Que tenim mosquits a ple hivern.

ps. Dos nits seguides fins que l'he aconseguit aixefar!

Cultura 2017

Mishima, una sola manera

La cultura. Un dels béns preuats de tota societat. Ens fa lliures. Ens fa pensar, qüestionar-nos, més oberts.

Cadascú amb els seus gustos, amb les seves preferències, per omplir les seves inquietuds.

Sovint, tan maltractada pels governs. Però no ens enganyem, no és ni gratuït ni sobrer. Ens volen adduïts, alienats, pobres d'esperit.

Per això cal que també l'exercim tant com puguem, buscant les maneres d'accedir-hi malgrat el cost tant elevat que ens minva les possibilitats.

Ja fa un parell d'anys que faig llista. Tot va començar animada per la llista de llibres que fan altres blogaires il·lustres. Però com que la lectura m'acompanya però no apassiona, hi vaig afegir altres disciplines.

Aquí va la meva llista cultural del 2017:

Pel•lícules
Aprenent a conduir (DVD), d’Isabel Coixet.
Billy Elliot (dvd), de Stephen Daldry.
Diós mio, pero que te hemos hecho (dvd), de Philippe de Chauveron.
Dunkerke (cine), de Christpher Nolan.
El hombre de las mil caras (dvd), d’ Alberto Rodríguez.
El porvenir (dvd), de Mia Hansen-Løve.
El quinto poder (dvd), de Bill Condon.
Estiu 1993 (dvd), de Carla Simon.
Kingsman (dvd), de Matthew Vaughn.
La ciudad de las estrellas: la, la, land (cine), de Damien Chazelle.
La dama de oro (tele), de Simon Curtis.
Los piratas del caribe: En mareas misteriosas (tele), de Rob Marshall.
Màgia a la llum de la lluna (t), de Woody Allen.
Nuestra vida en la Borgoña (c), de Cédric Klapisch.
Rogue one (dvd), de Gareth Edwards.
Spotlight (dvd), de Tom McCarthy.
Steve Jobs (dvd), de Danny Boyle.
Sufragistas (DVD), de Sarah Gavron.
Transpotting 2(c), de Danny Boyle.
This is England (dvd), de Shane Meadows.
Thor: el mundo oscuro (dvd), de Alan Taylor.

Llibres:
Em dic Lucy Barton, Elizabeth Strout.
Emma, Jane Austen.
La ciutat i la casa, Natalia Ginburg.
La memòria de l'arbre, Tina Vallès.
La ràbia, Lolita Bosch.
Vincles ferotges, Vivian Gornick.

Teatre:
Bodas de sangre, de Federico García Lorca, dirigida per Oriol Broggi. La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.
Don Joan, de Molière, dirigida per David Selvas. Teatre Goya.
Invànov, d’Anton Txékhov, dirigida per Àlex Rigola. Teatre Lliure.
Jane Eyre: una autobiografia de Charlotte Brontë, dirigida per Carme Portaceli. Teatre Lliure.
La calavera de Conmemara, de Martin McDonagh, dirigida per Ivan Morales. Teatre Villaroel.
La fortuna de Sílvia, de Josep Maria de Segarra, dirigida per Jordi Prat i Coll. Teatre-auditori de Sant Cugat.
L'ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, dirigida per Julio Manrique. Teatre Lliure.

Series:
Dowton Abbey (T5)
El tiempo entre costuras
Scandal (T1)
Scandal (T2)
Scandal (T3)
The good wife (T1)
The good wife (T2)
The good wife (T3)

ps. Pel 2018 vull incloure música, darrerament m'he quedat absoleta, i també les exposicions. En aquest sentit, he enllaçat la cançó de Mishima com a disc que m'ha agradat més del 2017 i també l'exposició de David Bowie, que em va fascina i fer descobrir, massa tard, un artista total.
I el futbol o l'esport, seria part de la vida cultural? Cultura és tot l'oci d'un? crec que no.

Benvingut 2018

Els dies que van de Sant Esteve a Cap d’any sempre son dies de recolliment. I de balanç per començar l’any amb nous reptes. A mi m’agrada viure’ls així. Fer vacances i alentir el ritme, passar estones a casa, descansar i fer neteja. Aquest any, la grip just abans de Nadal i els virus també a l’ordinador, han facilitat tot això encara que sols hagi escrit a mà. 

Al 2017 li demanava pau, en tots els sentits de la paraula. I puc dir que no l’he trobat, tot i que hi he treballat. En canvi, tinc la sensació que m’he fet gran. M’he deixat de ximpleries, de maldecaps absurds de pensar i repensar. Suposo que puc dir que he madurat. 

Els problemes familiars m’han sobrepassat, amb escreix. Els he portat tant bé com he pogut. I tot i que he plorat, que en més d’un moment he pensat que no podia més i he donat voltes a perquè ens estava passant el què ens estava passant, no he defallit. M’he llevat cada dia, he anat a treballar, m’he preocupat  i m’he convençut tantes vegades com ha calgut que hem tocat fons i que per tant, ja estem remuntant. I així ho faré tants cops com faci falta.

Amb el Sr. E hem tingut i tindrem dificultats, però les anem superant, establint una relació cada cop més ferma, que em continua sorprenent dia a dia i que em fa molt feliç.

A la feina, des de finals de setembre, tinc un cap. No he millorat les meves condicions econòmiques però sí les condicions ambientals de treball. Poc a poc, tots tres anem trobant el nostre encaix i tinc menys sortides de to. I això que tenim dies ben complicats.

Amb les amistats, la veritat és que tot està estrany. Sempre recordo una entrevista amb l’Elvira Lindo que deia que un any havia estat bo perquè no havia perdut cap amistat. Aquest any no n’he perdut cap, perquè ja l’havia perdut abans, però continuen donant-se situacions estranyes. Em costa encara trobar l’encaix en molts espais socials. I com tota la vida m’ha passat, m’he sentit sola. Però crec que ja no m’inquieta, ja no em matxaco, entenc que és part de la meva manera de ser. M’entristeix, cert, però crec que és inevitable i ja no vull esperar res de ningú.

Com a país, crec que no fa falta dir res més, tots ho sabem. Tot el que hem viscut ha estat tan intens. Crec que com a societat hem crescut, encara que molts encara no ho vegin. Tot ha estat tant dur; tant difícil. No sé què ens passarà, sols que seguirem mirant endavant. Hem de poder trobar solucions, encara que qui tenim endavant, no vol escoltar. I ho he d’intentar viure d’una manera més calmada, he de poder deixar de discutir-me, deixar de ser tan intensa. Perquè també és el que volen alguns.

I jo, doncs jo estic aquí. Amunt i avall com una baldufa. Els anys i els problemes m’han fet sortir tot de cabells blancs, que tenyeixo de tant en tant; les ulleres ja son permanents sota els ulls i quan em miro al mirall em proposo maquillar-me una miqueta per sentir-me més bonica. A la primavera, em va caure molt el cabell i em vaig preocupar. Per sort, la clapa es va repoblant. I a partir de setembre, també m’ha alterat, encara més, el son. Aquest any m’havia aprimat, he començat a cuidar-me de debò. Però carai, a la que et relaxes, el pes torna a agafar-se. Però crec que vaig per bon camí. Vaig curta de peles, com sempre, i he de fer mil i un números per tal que quadri tot i poder fer-me algun capritx o posar en allò en el que creus.

Se’ns dubte el millor del 2017 ha estat quan el petit P. ha après a abraçar. Les seves abraçades son tan dolces, tan sinceres i tan, però tan boniques, que ho curen tot.

El 2018 l’encaro valenta. Cansada i preocupada en molts aspectes. Però encoratjada, també. Tinc un objectiu i sento que feia molt de temps que alguna cosa no m’il•lusionava, que no somiava. I suposo que això és bo. I mira que és difícil, doncs inclou paperassa, mudança i fins i tot una pèrdua que encara no sé com gestionar. Viure fora de la ciutat crec que m’anirà bé. 

Així doncs, benvingut 2018! Sigues bo amb mi, si us plau. Jo intentaré fer bondat.

ps. Espero que les festes hagin anat molt bé. 

Hiperventilar

Hiperventilats. Aquesta paraula inventada i que he sentit força, de vegades la patim tots. 

Els dies son intensos, les emocions desbordants. Estem en una pressió massa bèstia i no hem de perdre els papers. Com costa!

Reconec que en sopars, he perdut els papers, l’alien que tinc dins la panxa, de tant en tant surt. Darrerament, massa. No el sé controlar. I després, els remordiments per no haver estat prou educada, per no haver estat prou llesta per no caure en provocacions, ni espavilada per trobar les paraules que voldria dir i que en els pensaments serens es trenen, m’acompanyen uns dies. No m’agrado.

Per això, darrerament no tinc ganes de gaires esdeveniments, i fins i tot, dissabte vaig arribar a un sopar dient “avui no parlaré de política”. I mentre no ho vaig fer, va ser una bassa d’oli (malgrat algun personatge que intentava fer de bufó txintxó). Però quan ja estàvem en petit comitè, tot va esclatar (que ningú em toqui l’1O!). En un altre sopar, fa més d’un mes, davant la meva sortida de to quan van defensar que una dona era bona política perquè vestia bé i era educada, una de les persones que estava a la sala em va calmar i posar a lloc demanant-me que entengués que no tothom viu la política de la mateixa manera i hi entén tant. En aquell moment, aquesta persona va saber fer-me entendre moltes coses. El dia que vaig trobar-me la meva tieta, tenia tanta por de no treure l’alien que em tremolaven les cames i tot. El meu tiet em va provocar, però vaig saber trobar les paraules, feia massa temps que esperava el seu envit, però la meva tieta només amb una paraula em va fer entendre-la i sentir llàstima.  

Hi ha dies que només tinc ganes que tot acabi, de tornar a fer sopars i que puguem compartir la vida, els riures d’una excursió, les preocupacions  per com ens fem grans, els problemes del cada dia. 

I hi ha dies que sé que encara falta molt per aquest moment. Son els dies que ens ha tocat viure, però que no hi podem renunciar ni fer com si res. 

Passi el que passi, sempre treballant per la pau i la llibertat. 

I trobant la manera per no estar hiperventilats, sinó serens, madurs, segurs i amb convicció. 

ps. S'accepten propostes, consells, de com aconseguir empetitir i fer desaparèixer l'alien de l'hiperventilació.

No et deixis les neules de xocolata

Llevar-te ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora; arreglar-te, ben vestida amb les bambes de moda, ben neta, ben polida. Maquillada, amb un somriure sortir de casa. Agafar la bicicleta, que no contamina i arribar suada a la feina i plena de diòxid de carboni als pulmons que has respirat al carril bici de l’Eixample. Ser agradable amb tothom, fins i tot amb aquell que et fa la traveta cada dos per tres. Concentrar-te a la feina entre mil papers, trucades i crits del company, però ep! També recordes que després has d’omplir la nevera (sobretot, no et deixis les neules de xocolata), recollir els nens, portar-los a anglès, piscina, teatre, matemàtiques, o allò que toqui avui; jugar amb ells, llegir amb ells, buscar fotos de bolets per la classe de naturals i cantar el sol solet; i tot això mentre cuinaràs una coca de poma boníssima que pujaràs a instagram, planxaràs la camisa de demà i prepararàs les llaunes de tonyina pel recapte d’aliments, que no sigui que es passi el dia.

Amb tot s’acaba la jornada laboral, i abans de recollir els nens, quan has sortit, has passat per la tintoreria i esclar, pel gimnàs a fer quatre piscines i arribes a l’escola havent comprat les verdures ecològiques, la cervesa artesana i, també, el sushi prefabricat del sopar. 

Ja estàs a casa. Almenys et pots treure els pantalons estrets i anar amb pantalons de xandall, però resulta que no hi ha ni un bolet a la revista del lavabo, que manquen pomes per la coca de poma i que els petits a la bossa de la recapta no hi troben les neules de xocolata perquè els nens xarrupin xocolata amb la llet com fan ells els diumenges de festes de Nadal. Quan seus a taula, no et queda ni un nigiri de salmó que tant t’agraden, sols makis de cogombre.

Poses els nens a dormir i, després, el rentaplats, prepares les motxilles, descongeles els entrepans per l’endemà, repasses factures i t’emprenyes amb la companyia de torn, però sembla que tens un temps per tu amb una copa del vi del Priorat que sí publiques a instagram (doncs la coca ha quedat una mica poc digne). Segur que és un temps per tu? En aquestes estones, has de mirar tots els capítols endarrerits de totes les series que parla tothom, has de veure les pel•lícules, anar al teatre, llegir el best seller de 400 pàgines, bloguejar no fos cas que al blog li surtin les teranyines. I no pots descuidar la parella, que tampoc li poden sortir teranyines. 

De tant en tant, reps la trucada de la mare que et diu que et necessita, que vol que li canviïs la bombeta, que li pugis la roba d’estiu a l’armari, que l’acompanyis al podòleg i et sermoneja que no te’n recordes mai d’ella. Si no fos prou, la consciència també et diu que ara has de portar el llaç groc, has de sortir al carrer al primer crit, has d’angoixar-te pensant tot el que ens poden prendre, i discutir per molt que no t’agradi, buscant paraules que no surtin dels budells com un alien i si del cap com un vers de Josep Pla (fet gaire improbable, Alien és més conegut que Pla).

Els grups d’amics t’envien wahstapp i demanen que contestis quin dia tens disponibilitat pel sopar pre-nadal, si aniràs a la festa d’aniversari del dissabte i que has de pagar el regal, o si us apuntareu a la sortida de cap d’any. En un instant penses com ho pagareu tot, però esclar, no te’n pots estar i decideixes que la targeta de crèdit tregui fum i que ja es veurà. Perquè esclar, arriba el Nadal! Comprar avet, eucaliptus, baixar les peces de decoració, fer el pessebre, la postal de nadal, els calendaris del 2018 per les iaies. Pensar i comprar tot pel dinar de Sant Esteve, que aquest any toca a casa teva, comprar els regals, els amics invisibles, els pongos, la loteria, el concert de nadal de la neboda, comprar, comprar, comprar fins a l’exhaust.

Però .... ara és advent.

Frena. Atura’t. Pregunta’t què és el realment important, el que et cal. On tens el cor i què et demana. Si necessites tot o si pots donar a qui no té res. Perquè ho volem tot, ara i aquí. I volem ser de moltes maneres i som incoherents sense ni adonar-nos. 

Donem-nos una oportunitat per desaccelerar el món que gira i que Nadal sigui l’instant de pau i alegria que mogui el món.

I per desaccelerar-nos i somriure, una xocolata, que fins i tot l’amarg del cacau, endolceix el cor.

Ps. La meva participació al Calendari d'advent.

Post a partir d’algunes de les moltes reflexions que vaig tenir després de veure Conillet i que traspasso al temps de Nadal (tan debò la tornin a fer).