Bocins de febrer

Els dies passen tan ràpid. El meu caminar és tan lent. Impossible atrapar-los.

O... sí?

★ sentir com el vent remou els cabells, com refresca.

★ la nova biblioteca del barri. Nova, moderna.

★ Visitar, per fi, els encants vells.

★ Uns botonets de floretes.
★ Fer un buf de ganxet amb el puck a la falda.
★ el sol que s'escola per la taula de treball.
★ els priopos pel fet de tornar a somriure a la feina (i no n'era conscient de fer-ho).
★ una tarda a Gràcia amb tota la troupe.
★ Fer dormir el Max, fer riure el Lluc.
★ El cava Aurèlia. 
★ L'estrena de Her (pensava que era una peli fantasma)
★ el sol d'hivern
★ Carícies recomfortants.
★ Els plats de pasta del Nel·lo i els xupitos de limoncello.
★ Converses per was.

★  un vespre de divendres a casa, només per mi.

ps. I quins son els vostres bocins?

Aquest video, no sé com el vaig trobar, o qui me'l va ensenyar. M'agrada tant. Em defineix tant tot el que m'envolta. Les presses, la immediatesa, el brogit, la ciutat. Però també la llum, la bellesa, casa meva. M'agrada tant la meva ciutat. Però vull que sigui una ciutat per viure-hi, ni un aparador. Uix, que això és un altre post!

Clap along

"Clap along if you feel like that's what you want to do".

Després d'una setmana amb canvi d'espai a la feina. De trasbalsos fins al moll de l'os.

Després d'una setmana de sentir-te molt sola.

Després d'una setmana de prendre decisions, que t'alliberen per molt que siguin tristes.

Després d'una setmana de veure un video. D'emocionar-se, de veure tot allò que la teoria del què fas es pot fer.

Després d'una setmana de descobrir que el video eren còpies ilegals d'un curtmetratge encara no estrenat i que s'ha de promocionar en diferents certàmens.

Després d'una setmana de reafirmar conviccions.

Després d'unes setmanes ben dures, arriba el cansament en forma de bronquitis i atac d'al·lèrgia,  però tot i així, només puc dir....

I pensar que només queda una setmana d'italiana a casa.

Que dijous comença carnaval.

I que encara que m'hauria de quedar a casa amb la baixa, no ho puc fer, just ara. Hauré de fer bondat d'una altra manera. Perquè ara, al nou espai, fins i tot apareix el sol.

I sobretot, que no estic sola. Ni de conya. Des d'un comentari encertadíssim, una carícia, una cervesa o un whatsapp.

ps. disculpeu el silenci. De bòlid, seria poca cosa. Però si, tot es va posant a lloc.

Crec que no us he explicat que tinc llogada l'habitació a una italiana,... i que no ens fem gaire... sobretot pel tema gat.... 

Crec que si comparteixo aquest video, no li passarà res, oi?

Un iogurt per berenar

Un iogurt desnatat per berenar, això és el que tinc al costat del teclat. Un intent ridícul de fer dieta. Un acudit que no fa gràcia.  

Com fer dieta amb el desgabell d'horaris, d'obligacions, de nervis, de ganes de passar de tot, de cansament, d'ansietat?

O simple manca de voluntat.

Un vestit blau fosc, sense mànigues, per no veure'm massa. Anar de vermell m'hauria fet sentir incòmoda, ridícula. 

I enlloc de sentir-me alleugerida per haver-me decidit, em sento trista. Com si fos una derrota meva.

O simple manca d'atrevir-se.

Una llista interminable de tasques pendents a fer. Trucades que fan tard. Actes per rescriure, mails per enviar. Piles de paper per endreçar. Masses obligacions buscades.

Per què no sabré dir que no? Per què no sabré posar-m'hi?

O simple manca d'organització.

Em diuen que sóc massa exigent amb mi mateixa. I alhora sóc massa indulgent amb mi mateixa. I així, sols s'apilen troques de llanes.

Però com trobar la força després d'una (només una?) setmana infernal, on les petites coses es tornen muntanyes imbencibles que als altres els semblen tonteries però que et porten a atzucacs; quan sents que no arribes enlloc, que ets incapaç d'ensortir-te'n sola; quan veus els teus pitjors defectes en la nova companya de pis i només tens ganes que marxi. Quan sents que per més que facis, res canvia.

I com queixar-te quan només sents que hauries de ser capaç de veure el costat positiu, d'assaborir les petites coses, de posar-hi sucre enlloc del gust més amarg. Potser algun dia aprendré la recepta.  

ps. Simple post de rebecaria. Aviam si tot es posa a lloc.

6 anys caminant

M'agrada caminar al costat dels qui estimo, admiro, respecto. D'aquells qui n'aprenc, em fan somriure i demanen suport, caliu o ajut. Fins i tot dels que rondinen.

Sovint, també m'agrada caminar sola. D'altres vegades, no tant, tropeço massa.

M'agrada molt caminar. No parlo de runners, ni de fer kilòmetres. M'agrada passejar, mirar amunt i veure cels clars, núvols que espanten, gotes que cauen. M'agrada caminar per esbargir les cabòries, per deixar-me acaronar pel sol. 

Però com deia, m'agrada caminar al costat. Compartir una conversa, un gelat o les presses de no arribar  a temps.

Als blogs, en la seva manera, també camino. Al costat de tots els que passeu per aquí, de tots els qui connec, virtual o personalment. Fent camí junts.

I resulta que avui, justament avui, fa 6 anys que caminem plegats!!!  I tot plegat té tanta màgia, que després d'un dia de feina i atabalamenta, vaig i me n'adono i ho puc celebrar fent ganxet amb una blogaire.

I ara que tinc (i de vegades crec que és compartit amb més blogaires) menys temps per dedicar al blog, més xarxes socials que atendre, altres prioritats que em demanen temps i dedicació, doncs ara, tinc més ganes de continuar caminant per aquí, al meu pas, a batzegades, ràpid; a estones, lent.

Caminem encara més lluny?

ps. La il·lustració, d'aquí

Bocins de gener

★ Els tortells de reis.
★  homenatge a Fabrizio di Andre.
★  Estrenar-me al Teatre Nacional i amb les T de teatre.
★  Converses que et fan pensar i avançar.
★  Fer el meu camí. Construir-lo, per molts mals de cap que semblin.
★  Trobar el vestit pel casament. Ara, decidir-me, doncs no cre que m'atreveixi a anar de vermell.
★  Projectes i projectes de ganxet.

★ Una paella al càlid sol de l'hivern.

★ Uns vinets improvisats.

★ Fer neteja i trobar tresors amagats.

★ Escoltar La competència, un oasi de riuresenmig del desert.

★ El primer aniversari de la segona època.

★ Tenir la millor companya de feina.

★ Converses per wathapp.

★ Anar al cine amb la mare.

★ Que et demanin favors, que més que favors son regals.

★ La tornada d'alguns blogaires.

ps. Gener no ha estat fàcil. Mai ho és. Massa feina, masses obligacions, masses viatges amunt i avall. Masses coses al cap, esforços inútils. El puck empicoat i una casa que sembla que es caigui a troços, tot ha de passar al mateix temps?

Per molt que vagi apuntant els bocins, pensava que seria incapaç. I en canvi, caram, potser fa patxoca i tot.

La cançó, la lletra és força trista, i en canvi, la trobo preciosa.

Endavant amb febrer!!! el mes dels ametllers florits, que en son de bonics!!!

Rc: Eco

- Eco, eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeecoooooooooooooooooooooo!

"No ho pot evitar. Al Bernat encara l'emociona el soroll de l'eco enmig del llac. Vam fer bé de venir-nos aquí dalt; ara, no ho canviaria per res del món. Deixar tots aquells maldecaps que ens feien fer una altra mena de crits. Ja no recordo aquelles nits entre plors. No vull recordar aquells dies de desperança i desesperació, ens destruíem mútuament. Tot eren males cares. El Marc encara s'emociona comptant isards. Ostres, no el veig; potser assenyala un altre animal? l'ós? No, no pot ser. Potser si que hagués tingut que pujar a la canoa amb ells, però m'agrada tant contemplar-los des de la porxada de casa."

- Tota la feina llesta! Ramat controlat, transportista de llet facturat, terra adobada per començar a plantar. Gràcies per la xocolata calenta, nina. Deixa'm una mica d'espai dins la manteta, vaaaa! Vols dir que no és massa aviat perquè entrin al llac? Fa quatre dies encara era glaçat. No m'acabo de creure això que ja han vist l'ós després d'hivernar. L'Emma......

"Sí, l'Emma. L'Emma es fa gran i aquí no en té prou".

- L'Emma s'assembla massa a tu, nina. Haurem de pensar alguna cosa. Te'n penedeixes d'haver deixat la ciutat, el brogit, la gent de l'editorial?

- Sí, l'Emma s'assembla massa a mi, i li haurem de donar l'oportunitat de fer el seu camí. Aquí no en té prou. Però l'Emma no és jo, per molt que ens assemblem. Ella ha de fer el seu camí. El meu, m'ha portat aquí, amb tu, els nens, les vaques, els isards, les àguiles. Aquí està el meu cor. Va, abraça'm i dóna'm un xarrup de xocolata, que la meva és ben freda.

- Eco, eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeccccoooooooooooooooooooooooooo!

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

En una frase

Avui, curt, ras i clar.

"L'amor és l'única cosa que creix quan es reparteix."

Antoine Saint-Exupéry.

ps. I no és del meu gurú, el Petit príncep, però sí del seu pare i creador.
És tan fàcil. No cal donar-hi voltes i voltes, justificacions, excuses. No cal.

Catalunya amb boira

Agafar un tren dissabte al matí, ben d'hora havent anat a dormir tard la nit abans, per fer un trajecte que ja m'és conegut, ja sigui en tren, ferrocarrils o autobús.

Un tallat a la mà i després dels túnels de la ciutat que se suposa és gris, descobrir el paisatge, novament gris. Emboirat.

Boscos bruts, deixats; arbres caiguts, llaunes deixades per terra, per què estan els contenidors grocs?; suburbis de la ciutat, desemparats, mig desfets, mig pintats del no res; colònies tèxtils abandonades, fantasmagòriques, decadents. Miralls d'una economia que va ser i que no sé veure cap on va.

Camins que es podrien fer molt més ràpid i que trigues una eternitat amb un preu, això sí, molt més car. Ulls que s'acluquen però que la bellesa del riu, de la melangia de l'hivern, del fred que perceps en els arbres nus, et fan mantenir-los oberts. Seria tan bonic si ens ho estiméssim una mica més.

Manresa, ciutat. Punt de trobada, enmig de Catalunya, per reunir-nos. I esperençar-nos. Una altra manera de treballar per l'avui i el demà. Un demà, que com diu una de les parets vora l'estació de tren, em demana independència per canviar-ho TOT. 

Per què així, no anem enlloc. Sense projecte econòmic, sense feina, sense estimar-nos el que tenim, no anem enlloc. I jo no n'espero res dels de dalt. Només tinc les meves mans per treballar per nosaltres mateixos, per ensortir-nos d'aquest atzucac on ens han ficat. Petites esperances en forma de cultius que es tornen a conrear com el safrà, cooperatives que s'empenyen les unes a les altres, però manca de projecte de país que vagi més enllà de la privatització i la desigualtat social.

Viatge de tornada; surt el sol i s'aixeca la boira. Una noia anglesa perduda que demana ajut; una marroquina que dóna biberó a un nadò; un jove amb un skate que et somriu. Un tren que s'omple de vida estació rera estació i que crec que no els deu importar massa l'acte que en aquells moments té lloc a Lleida. 

De vegades, només de vegades, penso que cada cop estem tots més lluny els uns dels altres. Per sort, després me n'adono que estic equivocada i que ens en sortirem. Treballant dur cada dia, tenint-nos al costat.

ps. No vaig poder fer foto a la pintada, però allà està, en un racó plé de reindivicacions, doncs no només en tenim una. 

La foto, el riu Cardener, al seu pas per Manresa, ahir. 

Pel·lícules per homes

A propósito de Llewyn Davis

He començat l'any tornant al cinema. I com m'agrada. Hauré de buscar maneres de poder-hi anar amb la meva economia de mínims, doncs reconec que l'estona que m'endinso dins de les pel·lícules, em reconforta molt l'ànima.

Doncs, com deia, he començat l'any anant al cinema, a veure "A propósito de Llewyn Davis". Molt bona pel·lícula, molt recomenable tot i que penso que l'argument podria millorar. Sobretot us agradarà si sou homes.

Sí, sí. N'estic convençuda.

Molts cops hem parlat o sentit parlar del concepte "llibres per dones" o "pel·lícules per dones". Son aquelles històries que giren entorn els sentiments, al voltant de les emocions. I enfocades des d'un punt de vista femení. No parlo solament d'històries ensucrades que et provocarien un coma diabètic, o musicals, o porno de pà sucat amb oli (uix, no sé jo si aquest paral·lelisme està massa ben trobat.. hehehe)  sinó d'històries que ens arriben ben endins l'ànima, doncs sembla que estiguin escrites o filmades com si parléssin de nosaltres mateixes.

Doncs, com volia dir, crec que també hi ha "llibres per homes" o "pel·lícules per homes". I no parlo de pel·lícules d'acció, de superherois, d'esports o policíaques sinó pel·lícules on justament es tracta de les emocions i sentiments humans des d'un punt de vista masculí. És com quan a un tio li dius, "ah, sí, el Gran Lebowsky, molt bona peli" i ja el tens al sarró.

I aquesta, n'és una.

I crec que per això em va mancar alguna cosa que no sé entendre. El personatge de Llewyn Davis, en algún moment li hagués donat un calvot. Carai! I en canvi, sé que és ben humà, que és ben cert.

Sovint parlem de les diferències entre homes i dones. Sovint diem que els homes son molt més simples, que es compliquen menys. I crec que, en part, és cert. Però no té res a veure amb el fet que no tinguin emocions o sentiments. Simplement, els expressen, senten i viuen, de diferent manera. I això fa que ens allunyi, però alhora que ens apropi i ens necessitem els uns als altres.

I pot ser fascinant.

ps. Bé, lo de tenir un tio al sarró dient que coneixes al Gran Lewbosky és un farol. Però tots es sorprenen, és gairebé tan sorprenent com quan els parles de futbol i els saps explicar què és un fora de joc.

I per cert, sempre m'han agradat les barbes, xò no m'agraden gens les barbes hipster!!! son horrorosament cuidades!!