12/1/14

Catalunya amb boira



Agafar un tren dissabte al matí, ben d'hora havent anat a dormir tard la nit abans, per fer un trajecte que ja m'és conegut, ja sigui en tren, ferrocarrils o autobús.

Un tallat a la mà i després dels túnels de la ciutat que se suposa és gris, descobrir el paisatge, novament gris. Emboirat.

Boscos bruts, deixats; arbres caiguts, llaunes deixades per terra, per què estan els contenidors grocs?; suburbis de la ciutat, desemparats, mig desfets, mig pintats del no res; colònies tèxtils abandonades, fantasmagòriques, decadents. Miralls d'una economia que va ser i que no sé veure cap on va.

Camins que es podrien fer molt més ràpid i que trigues una eternitat amb un preu, això sí, molt més car. Ulls que s'acluquen però que la bellesa del riu, de la melangia de l'hivern, del fred que perceps en els arbres nus, et fan mantenir-los oberts. Seria tan bonic si ens ho estiméssim una mica més.

Manresa, ciutat. Punt de trobada, enmig de Catalunya, per reunir-nos. I esperençar-nos. Una altra manera de treballar per l'avui i el demà. Un demà, que com diu una de les parets vora l'estació de tren, em demana independència per canviar-ho TOT. 

Per què així, no anem enlloc. Sense projecte econòmic, sense feina, sense estimar-nos el que tenim, no anem enlloc. I jo no n'espero res dels de dalt. Només tinc les meves mans per treballar per nosaltres mateixos, per ensortir-nos d'aquest atzucac on ens han ficat. Petites esperances en forma de cultius que es tornen a conrear com el safrà, cooperatives que s'empenyen les unes a les altres, però manca de projecte de país que vagi més enllà de la privatització i la desigualtat social.

Viatge de tornada; surt el sol i s'aixeca la boira. Una noia anglesa perduda que demana ajut; una marroquina que dóna biberó a un nadò; un jove amb un skate que et somriu. Un tren que s'omple de vida estació rera estació i que crec que no els deu importar massa l'acte que en aquells moments té lloc a Lleida. 

De vegades, només de vegades, penso que cada cop estem tots més lluny els uns dels altres. Per sort, després me n'adono que estic equivocada i que ens en sortirem. Treballant dur cada dia, tenint-nos al costat.

ps. No vaig poder fer foto a la pintada, però allà està, en un racó plé de reindivicacions, doncs no només en tenim una. 
La foto, el riu Cardener, al seu pas per Manresa, ahir. 

10 comentaris:

Elfreelang ha dit...

la boira a cops es fa espesa i no deixa veure més que pinzellades....com va dir la Carme Forcadell la responsabilitat és nostra , vull dir que hem de ser nosaltres qui empenyem....els de dalt hauran de complir el nostre encàrrec....gent als barris que s'organitza per ajudar-se, monedes inventades "veí" a una part de l'Hospitalet, a la fira d'economia social "sol" crec, altres formes i maneres solidaries que fa la gent que surten del poble a mi em dóna esperança i bon rotllo...continuo procurant ser optimista ja veus

XeXu ha dit...

Quin post més pessimista, rits. No es pot dir que visquem una situació gaire lluïda, però treballem per aconseguir un futur millor per nosaltres i els que vindran. Si no confiem en els de dalt, doncs ens ho fem nosaltres mateixos i llestos. Ja hi ha molta gent que ho està fent, que està canviant, els negocis, les idees, tot es reinventa per adaptar-se als nous temps. Això és vital, adaptar-se. No és que haguem de donar per perdut tot el que assumíem com a normal i lògic, però, si no ens adaptem a la nova situació l'únic que farem és quedar-nos plorant en un racó, i això sí que no.

joan gasull ha dit...

La boira potser no ens deixa veure lluny, però no hem de oermetre que no podem veure el que tenim davant per treure'n profit al màxim. Sempre endavant i amb optimisme encara que costi.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Com en el teu viatge, l'anada serà dura però la tornada, clara. No pot ser d'altra manera!

Carme ha dit...

Ho farem, entre tots, segur que ens en sortirem...

Judit ha dit...

De vegades la boira recorda als somnis. M'agrada la boira, potser perquè per les meves terres no ni sol haver!

pons007 ha dit...

ja veig, es agafar la Renfe i automàticament deprimir-se

Gemma Sara ha dit...

Curiós, la foto té un aire romàntic-decadent, no?
El teu text bascula entre el pessimisme i un cert optimisme que es reforça al final, suposo que aquí està la clau, treballar dur i tenir-nos al costat, i creure que l'esforç no és inútil (de vegades costa).
Maca, la cançó

JJMiracle ha dit...

La boira ajuda a veure-ho tot una mica més espès. Suposo que la clau és confiar en els altres i donar suport a projectes emprenedors, no posar-nos pals a les rodes. Els de dalt, ah, els de dalt… Si no hi fossin no els podríem críticar ;-) Amb això deixo entreveure que no crec que canviïn gaire en un altre escenari polític (independència), si els de baix no hi posem de la nostra part.

Ah, bona banda sonora!

rits ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris. Certament, era una mica pessimista, necessito piles perquè en aquestes lluites, les tinc una mica desgastades.

Suposo que entre tots, les trobem!

Un petonet per a tots i totes!!