No us ha passat mai que, de sobte, trobeu alguna cosa, sense significat aparent que us crida? Que us sentiu amb el convenciment que la necessiteu? I no en coneixeu res, ni significat ni res, simplement que us agrada.
Després, quan t'ho mires, quan penses en el simbolisme que té, tot concorda i pren una dimensió nova. És una estranya sensació que et colpeix. I no crec que sigui coses del destí, o potser si. O potser, simplement, coincidències que, quan després les racionalitzes i coneixes, te les fas venir als interessos propis, però que sembla que tot encaixi.
Si, ja sé que us deveu estar dient "però què carai diu aquesta, ara!" però és que no ho sé explicar d'altra manera. Em va passar fa uns mesos amb un tema molt concrert. Un tema que encara no puc acabar d'explicar però que espero (i vull) que sigui un post en breu. Però de fet, em va tornar a passar diumenge passat (no ahir, sinó el dia 1 de desembre, una manera ben màgica de començar desembre).
Aquell diumenge feien molts mercats artesanals a la ciutat. D'aquests de coses boniques que m'encanten, que sempre em dic "va, això ho pots fer" però que després no faig, o que si ho intento, el resultat és ben mediocre. En fi,.... doncs vaig anar a tres mercats d'aquests. No volia comprar-me res per mi, com a molt, agafar idees i algun regal per la família.
Però en un moment donat, una polsera em va cridar. Me la vaig mirar moltíssim. No sabia què fer. És cert que des d'estiu que em miro les pedres minerals, necessito energia i tot i que no crec massa en aquestes propietats, en tenia ganes. Me la vaig mirar bé, em vaig repetir que era massa cara pel que era, que no era res. Vaig pensar en els regals del tió, que podia comprar-ne una altra per ma germana i tenir-ne les dues iguals, però no m'acabava de fer el pes.
I desconeixia completament les propietats del mineral que portava. Però m'agradava tant!
Finalment, vaig caure. És aquesta.
En arribar a casa, me la mirava i preguntava si m'havia equivocat, si havia llençat els diners.
I vaig mirar i remirar. Resulta que l'
aiguamarina és un mineral vinculat al mar, de color blau o verd, dels viatgers, li diuen; que calma i asserena, que dóna llum als sentiments i a les emocions. Que ajuda en l'estrés i a les persones sensibles, a tenir confiança i saber-se explicar. Dóna força. Allibera la creativitat, i a més, resulta que va bé per la rinitis crónica, que m'han detectat fa poc.
Bé, qui sap si és veritat, però, amb tot resulta que tenia un regal pendent. La iaia, l'any passat no ens va poder donar l'aguinaldo. Ella, per Nadal no feia regals, a la família som molts i tenia la pensió mínima, però sempre ens donava una petita quantitat a tots el dia que venia a casa a celebrar les festes (a casa nostra, el dia de Nadal). Com l'any passat va estar a l'hospital en l'inici de la seva agonia, no ens ho va donar. Quan ara, fa poc, els tiets es van reunir per arreglar temes, van decidir que aquells diners, els repartirien doncs ja estaven guardats per haver-nos-els donat. La mare ens va dir que volia que ens compréssim alguna joia, per petita que fos perquè tinguéssim un record de la iaia, i la meva idea inicial va ser unes arrecades de diari, que en vaig mancada. Però, crec que no. Aquesta aiguamarina, petita i senzilla em recorda els seus ulls blaus però que per mi eren verds de la iaia i també em recorda que li vaig dir que tindria força per tirar endavant, que seria valenta i somriuria. I crec que aquest any no ho he estat gaire, si més no, m'he embolicat i emboirat jo soleta.
ps. I no sé si és bona o no, si és cert o no. Si m'ho faig venir bé o no, però simplement, ara em reconforta.
