La troca, que s'embolica sola

De vegades em sento al mig de coses que no sé d’on venen i cap on van. On no hi ha gens de control i cada paraula dita pot embolicar més la troca més que no pas facilitar.

Diuen que parlant la gent s’entén, però el cert és que sovint les paraules perden significat. Perden tot l’objectiu, per la manera, per l’estat d’ànim, pel què espera l’altre.

Les coses són segons el mirall on es vegi, i cadascú les veu i les viu diferent.

I jo les visc totes massa intensament.

Les darreres setmanes m’he vist immersa enmig de mil i un embolics on ni entrava ni sortia, on gent que m’estimo ha patit i no he sabut què fer. I m’hi he vist al mig, sentint-me culpable per un munt de coses que no tenen res a veure amb mi però que indirectament si. I no m’agrada estar al mig. A mi m’agrada passar sense ser-hi.

Només tinc ganes que passin aquests dies.

El moment adequat

A El Curioso caso de Benjamin Button una de les idees que es repeteix en un parell d’ocasions és que hi ha relacions que s'han de trobar el moment adequat.
Una comèdia romàntica de fa cert temps, i que la BSO sonava avui, El amor es lo que tiene, dues persones es van trobant durant el temps per motius diferents, però sempre a destemps.
Potser hi ha persones que es troben al moment adequat ben aviat. Potser hi ha relacions que en un moment no han funcionat perquè els dos estan en punts de les seves vides diferents, volen i necessiten coses diferents. Però que hagués passat si aquestes dues persones es troben en un altre moment? O potser simplement, per molt que hi hagi atracció o fins i tot t'estimis, mai s'arriba a aquest moment adequat.
A El Curioso caso de Benjamin Button l'element esencial és el temps. El pas del temps que ens afecta a tots, que ens determina en la nostra manera de veure i viure la vida. En canvi en la segona, el temps sols serveix per adonar-te del que pots deixar escapar. I com el temps et pot fer fer tard.
Durant molt de temps em vaig castigar per una història on els dos anàvem a destemps. I potser tenia que ser així. Potser deixar de pensar en el què vaig fer malament o en el que no vaig fer pot deixar de ser un lastre per a les relacions que puguin venir.
No podem recuperar el temps perdut, però si viure el temps per endavant. Per trobar el moment adequat.

ps. Durant molt de temps vaig pensar que aquesta cançó era dels Eels, i no la trobava. Avui, l'he recuperat.

De dolça, res de res

Decididament, sóc filla de la meva mare, i el dolç no és el meu fort.
Després de la desgràcia amb el brownie, m'havia decidit a deixar enrera la maledicció de fer postres de les Rites. No pot ser, no és tan difícil.
M'he portat una balança de pesar de casa els pares, he imprés la recepta, m'he posat tots els ingredients ben posadets, com faria l'Isma, davant el màrmol i tots els estris necessaris.
He fet la recepta línia per línia i l'he posat al forn.
Primer descuit: en lletra menuda parla de les panses. Perquè no quedèssin al fons de tot del pastís, les he col·locat deu minutets de no res més tard, i han quedat damunt de tot i mal posades.
Segon error: m'han trucat (per cert, la mare....) i quan he tornat m'ha semblat que se m'estava cremant; corre-cuita he tret el pastís,...i.... resulta que ara és cru per dins.
I tot, per aprofitar dues pomes que feia massa dies que rondàven per la cuina.
El resultat, no queda tan malament,....el gustet, però, ja és altra cosa. La maledicció, segueix en peu.

Potser tot plegat diu alguna cosa, deixa entreveure alguna senyal, si no surt, doncs res de res. Millor m'en torno al salat.

ps. Rita, espero que siguis l'excepció que confirma la regla.

El peix que es mossega la cua

De la crisi, no hi entenc massa, la veritat. Fa massa temps que visc en el meu món, que de tant en tant surto, trec el cap i m’espanto. I a més, els números no se’m donen massa bé.

Aquest matí, mentre m’acabava de despertar m’ha semblat sentir que les mesures contra la crisi que vol posar el Govern estatal han de servir per fomentar el consum entre les famílies. S’ha d’aconseguir que les entitats de crèdit donin préstecs a les famílies per tal que aquestes tornin a tenir poder adquisitiu, gastin i reactivin l’economia.

Fredament, objectivament puc entendre que aquesta és la solució. Si no hi ha consum, no es pot vendre i per tant no es pot produir i per tant es tanquen les fàbriques, es crea atur.....

Però, si precisament el consumisme ens ha portat on som. Durant els anys de bonança ens hem tornat encara més egoistes i ens han fet creure que per viure, per ser “el més”, es necessita de tot i més, i que això representa l’èxit personal. Que s’ha de tenir una casa espectacular, cotxe, viatjar als llocs més llunyans, sortir, tenir de tot, quaranta mil pantalons i dotzenes de parells de sabates; que l’arruga no és bella i cal eliminar-la, que l’educació s’aprèn a força de talonari... i, bé, podria dir quaranta mil coses més. I tothom hi hem caigut de quatre grapes a la galleda. Estirant més el braç que la màniga, endeutant-se fins el coll.

I la solució és creant més endeutament? A mi, em van ensenyar que endeutament comporta pobresa. És un pou amb poques sortides.

I a sobre, per acabar-me d’embolicar més, hi ha qui va ensenyant balanços amb guanys escandalosos mentre la filial anuncia acomiadaments igualment escandalosos. I alguns ploren dient que el que més els preocupa són els impagaments hipotecaris i desnonaments.

Tot plegat massa despropòsits i cap alternativa. Si no canviem nosaltres mateixos i deixem de jugar als jocs dels magnats, cada dia els rics seran més rics i els pobres, més pobres.

Mimosa

No recordo quin curs va ser, però era de ben petita. Un hivern, els de l'A vam plantar un pomer a l'hort, just tocant les classes de parvulari on no hi tocava gens de sol, i els de la B van plantar una mimosa al costat del pati de la figuera on el sol hi era tot el dia. El pomer no va arrelar, i no vam arribar a veure cap poma. La mimosa, es va fer gran, i cada primvera ens perfumava amb la seva olor. Es feia gran i gran i gairebé feia ombra a la figuera, tot un símbol de l'escola.

Els de B, que eren uns bons jans mai van dir res. No sé com, entre els de l'A es va extendre el rumor que aquella mimosa l'havíem plantat naltres. I ens la féiem nostra.

Un any, l'últim i quan érem desterrats a uns locals foscos i ombrívols per fer la gran escola que és ara, la mimosa va desaparèixer, com l'hort i l'antic parvulari. Sols queda el pati de sorra amb la figuera, que al setembre deixa anar les figues per terra perquè les trepitgin els nens i nenes mente fan gimnàs (que consti que fa molts anys que no hi entro i desconnec si la figuera segueix en peu; a mi m'agrada pensar que si).

Però el record d'aquella mimosa, que no era nostra però que els de B van compartir per fer-la de tots, segueix present i quan arriba febrer no puc deixar de pensar que la primavera ja s'acosta, que el sol escalfa una miqueta més i llueix perquè les flors de la mimosa siguin les més belles.

I com que m'agrada molt el fred i l'hivern (encara que aquest està sent un pèl dur) sento que allò que menys m'agrada de la primavera s'acosta: els canvis d'humor, les emocions massa a flor de pell, les poques ganes de llevar-se al matí, els cabells que cauen més de l'habitual i la tristor marcada als ulls; necessito apropar-me d'allò que sí que m'agrada. I la mimosa n'és una (aquesta, tot i el preu, és fàcil).

ps. Altra cosa és que l'hauré de mantenir en algun lloc segur; puck-arreplega-el-què-pot ja s'hi ha acostat com un tauró voltant la pressa.

what else?

Aquest migdia, dinant amb uns amics, fèiem repàs dels actors I actrius preferits, arrel del la Nespresso I els anuncis del George Clooney.

El fet, és que dèiem que en aquests anuncis, el George s’arriba a enriure’s d’ell mateix, de la vida d’actor, de la vida de galeria I famoseo que porten.

No els envejo gens aquest tipus de vida, si és que se’n pot dir vida. Tot el dia pendent d’estar el màxim de guapo o guapa, de anar perfectamente arreclat i no equivocar-se ni una mica, de no fer una mala cara o un mal gest. No poder sortir o mantener uan relació sota sumari. Crec que m’ofegaria.
Encara que tinguin una vida de luxe, sense hipoteques, podent fer vacances quan vulguin, viatjar arreu del món, crec que paguen un preu molt alt.

I a mi, que crec que no podria viure sense el cine, sense poder escapar i viure mil i una històries, vides que no vivim, històries que no són, de vegades em fa pena la vida de l’actor, Sempre jutjat als ulls de tothom. Sempre en fals. Sense viure una vida autèntica. La del dia a dia.

Ps. Fent llista (mooolt complicat), els meus actors preferits d’ara,

Brad Pitt (se’ns dubte l’home 10 tot i el bottox) i en Cristhian Bale (encara que em deixo uns quants..)

Rachel Weisz i ella, la Julia.

I de sempre….

Cary Grant (el bueno) i Steve McQueen (el malo)

Elizabeth Taylor, i tal i com es veu a l’anterior post, l’Audrey Hepburn.

Ps2. La Nespresso s’ha convertit en el facebook consumista, sembla que si no en tens, no ets ningú.

Desayuno con diamantes

A la vida hi ha dies negres, però també hi ha dies vermells, que per mi són aquells on sento vertígen.
Avui n'he sentit.

Feia temps que no en sentia.

Mil i una sensacions i no saber què fer ni què dir.

Totes les debilitats a flor de pell.

Tots els qüestionaments, mancances, pors, tots, reunits en una sala d'uns 15 m2.

I tot un demà que no sé com encarar.

Potser, el millor, és anar al meu Tiffany's particular. I deixar que demà surti el sol.

ps. I en arribar a casa, el Puck gairebé vola 8 pisos avall. Ha saltat i s'ha quedat mig pengim-penjam al balcó.

Un anyet...

... i tot un segon per pedelejar a l'impossible.

ps. El vuit8ena fa un anyet...
Si, si,...com passa de ràpid el temps.
Gràcies als que passeu, als que em comenteu, als que us sorpreneu i em dieu que us sorprenc. Als que llegiu i als que em feu pensar i avançar.
Potser canviaria coses de les que he escrit. Potser m'agradaria poder escriure, explicar-me, millor.
Potser m'agradaria poder no donar tantes voltes i no mirar-me tan al melic.
Però és el que hi ha. Va en el pack.

ps2. La foto, d'un amic, en David, i un dels seus viatges de ruta en bici per la seva illa.
La cançó potser no va massa amb la foto xò m'agrada molt...

Sobre decisions, camins.....

Hi ha decisions que has de prendre que turmenten fins l’extenuïtat. I no són, potser, les més vitals o decisives. Però si, molt difícils. Suposen inflexió, canvi.
Dones voltes i voltes, mil qüestionaments, mil peròs, mil sentiments. El deure i el voler barrejats, coherències i incoherències, principis, raonaments que creus vàlids que es desmunten en un no res.
I de cop, després de mil i un moments pensant-hi o tenint-ho al cap, es fa la llum. Tots els troçets de veritats pròpies encaixen en el moment menys pensat. I et sents lliure.
I espantada. Potser no agradarà a tothom, potser no s’entendrà. Però he entès, per fi, mil i una coses que em deia i que em contradeia.
Potser, quan ahir deia que la reunió no m’havia servit de gaire, no era justa. Necessitava sentir certes coses, entendre que la decisió pròpia és meva i que he de mirar per mi, i que en canvi també recordar per qui he treballat, he servit. Perquè hi he estat i per qui vull continuar sent-hi.
Aquest matí, anant cap a la feina i de la manera més tranquil·la possible, he decidit que de totes, totes lluitaré perquè el centre tiri endavant, perquè hi hagi un 09/10, perquè l’esforç s’ho val per uns infants que creixen i tenen una oportunitat diferent.
Però també he decidit que si no pot ser, que si no es troben les mans que ens manquen i tanquem la paradeta, no continuaré en un altre centre, si més no en un futur immediat. Que a la meva vida hi ha d’entrar altres vides, altres camins, que també tinc que mirar una mica per mi, i això, en el meu cas, és més difícil del què sembla. Suposa més esforç. Vol dir contradir frases que he interioritzat massa com opció o militància.
Tenir aquesta decisió presa em fa sentir lliure en mi mateixa. Potser d’aquí un mes canviï d’opinió, però ara sé que si canvio serà tenint clar el que m’estimo, vull i puc donar des de la llibertat de fer el què estic disposada a fer però no perquè m’hi senti obligada.

Ps. Hi ha qui diu que això no ho tenia perquè decidir ara, però jo ho necessitava.

La meva iaia Ester, que ja és molt gran i molt sàvia doncs les ha vist de tots els colors, és de les poques persones que, afortunadament, em pregunten per la meva vida sentimental però mai des del cotilleo o la interpel·lació, sinó des de l’afecte. I de fet, amb ella, és de les poques persones amb qui hi parlo.
Ahir, mentre es menjava il·lusionada una truita de patates que li havia cuinat però que se’m va enganxar per tots els cantons, em somreia i em deia que no sóc tan complicada, que no tinc un caràcter tan difícil com dic, que simplement busco algú per damunt meu.
Primer, me la vaig mirar i me’n vaig enriure. No podia creure ni entendre què em deia.
Però després se’m va fer la llum. Algú de qui aprendre coses, amb qui compartir els neguits i les alegries, algú amb qui entendre’s amb la mirada (més que per damunt, crec que volia dir per igual, però eren les seves paraules).
I llavors seguia explicant-me les batalletes amb el iaio Antonio, el seu mal caràcter (potser és l’herència que m’ha tocat i com amb ell, la iaia no el sap veure), però de qui mai es va separar ni un instant.
Va ser com un aire fresc, saber que no és tan difícil el que busco, i que no és ser tan exigent com em diuen alguns (i que em fan sentir malament). I sobretot és redescobrir que no estic tan equivocada o no tinc tan idealitzat, l’amor.
O potser és cosa de família.

Altra cosa és la por de no trobar-lo mai. Avui, mentre dinava amb uns amics, parlavem de les mancances de certes persones, vitals, emocionals i fins i tot sexuals. I com aquesta mancança les porta, de vegades, a l'autodestrucció.

M'agrada creure que no és així. Que la vida són moltes coses. Que no tot passa per tenir parella.

En fi, el que està clar, que el millor és no pensar-hi massa. Si ha d'arribar, tot arriba.