El peix que es mossega la cua

De la crisi, no hi entenc massa, la veritat. Fa massa temps que visc en el meu món, que de tant en tant surto, trec el cap i m’espanto. I a més, els números no se’m donen massa bé.

Aquest matí, mentre m’acabava de despertar m’ha semblat sentir que les mesures contra la crisi que vol posar el Govern estatal han de servir per fomentar el consum entre les famílies. S’ha d’aconseguir que les entitats de crèdit donin préstecs a les famílies per tal que aquestes tornin a tenir poder adquisitiu, gastin i reactivin l’economia.

Fredament, objectivament puc entendre que aquesta és la solució. Si no hi ha consum, no es pot vendre i per tant no es pot produir i per tant es tanquen les fàbriques, es crea atur.....

Però, si precisament el consumisme ens ha portat on som. Durant els anys de bonança ens hem tornat encara més egoistes i ens han fet creure que per viure, per ser “el més”, es necessita de tot i més, i que això representa l’èxit personal. Que s’ha de tenir una casa espectacular, cotxe, viatjar als llocs més llunyans, sortir, tenir de tot, quaranta mil pantalons i dotzenes de parells de sabates; que l’arruga no és bella i cal eliminar-la, que l’educació s’aprèn a força de talonari... i, bé, podria dir quaranta mil coses més. I tothom hi hem caigut de quatre grapes a la galleda. Estirant més el braç que la màniga, endeutant-se fins el coll.

I la solució és creant més endeutament? A mi, em van ensenyar que endeutament comporta pobresa. És un pou amb poques sortides.

I a sobre, per acabar-me d’embolicar més, hi ha qui va ensenyant balanços amb guanys escandalosos mentre la filial anuncia acomiadaments igualment escandalosos. I alguns ploren dient que el que més els preocupa són els impagaments hipotecaris i desnonaments.

Tot plegat massa despropòsits i cap alternativa. Si no canviem nosaltres mateixos i deixem de jugar als jocs dels magnats, cada dia els rics seran més rics i els pobres, més pobres.