8/11/19

25

Florence & the machine. Hunger

Novembre és un dels meus mesos preferits de l’any. Enguany ha arribat amb el fred i també amb una gran melangia (més aviat tristesa, però no ho vull dir). Una successió de fets, l’encadenament de notícies que capgiren vides, les absències injustificades i algunes paraules poc afortunades, m’han fet estar una mica abatuda. I dic una mica perquè no vull donar-li transcendència, però potser li hauria de trobar un adjectiu més adient que no sé escriure.

El cas és que he de fer un pas endavant en un tema íntim, personal i intransferible. Per salut i per el meu benestar emocional, per la meva autoestima. He de baixar de pes. Això ho sé de fa molt de temps; he jugat amb la bàscula un munt de temps i el fet que de salut estigués bé (ni un gram de més de colesterol mai) doncs no ajudava; tenir sobrepès, fins i tot, ho vaig fer servir com a escut en aspectes vitals que em feien por.

Ara, veig a l’horitzó la menopausa (si, ja sé que em queda temps), dolorets al genoll que comencen a fer la guitza perquè carreguen massa, o observo amb neguit aquest metabolisme similar al de la mare que m’angoixa pel fetge.

He fet moltes dietes al llarg de la meva vida, però tinc clar que m’he aprimat quan he estat contenta i amb l’ànim alt. Ara, el desànim en aquest aspecte vital se m’ha apoderat de manera molt profunda. Tinc tot d’obligacions familiars que m’excusen del què em costa i fa vergonya: anar al gimnàs o menjar bé i sa als vespres. Vivim un moment polític i social que m’excusa de dedicar-me a mi. Tinc una vida social que em porta per camins de disbauxa i perdició culinària i vinícola.

Però m’hi he de posar. Per mi. Només per mi.

He pensat molts propòsits, llistes, metodologies, premiar-me. En totes he fracassat. Potser em proposo moltes alhora. Potser sóc massa indulgent. Posposar a demà és el recurs freqüent.
Però m’hi he de tornar a esforçar.

Hi ha instagrams amb perfils de gent que ha perdut gran quantitat de kilos (més del doble del que he de perdre jo), que han canviat estils de vida, hàbits, res de dietes miraculoses amb productes més que dubtosos. Les veig amb admiració. Però ho sento com una fita impossible per a mi. Que no en sóc capaç. O que ja ho faré demà. Les escolto i em dic “vinga, va”. Però és una fita inabastable.

Jo ja no hi confio, però és que ningú del meu voltant hi confia. Ja ni m’atreveixo a dir-ho en veu alta. Han tirat la tovallola per mi. Han estat masses vegades de proposar-ho i no aconseguir-ho.
Potser ho faig públic aquí perquè així m’obligo una mica. Però no hi confio gens. Però ho he de tornar a intentar. Sols intentant-ho, algun dia, ho aconseguiré. 

Un any. 25 kg. Aquest és el repte. Seguiré informant.

ps. És un post, potser negatiu, però són els neguits, que es deixen anar. És curiós perquè les xarxes com fb o instagram  són aparadors de les vides fantàstiques de la gent. Ningú penja misèries. En canvi, el blog, continua sent un lloc més autèntic. Potser també s'ha de penjar les coses fantàstiques de la vida. Però és més íntim. Més personal. Continua tenint màgia

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

A vegades hi ha maneres insospitades, tot és qüestió de mentalització. Clar que sempre és millor tenir l'estat d'ànim alt, per emprendre reptes difícils, tens raó, però a vegades, començar a caminar cap al nostre objectiu també remunta la moral. Crec que si fa tant de temps que ho tens pendent, estaria molt bé que t'hi posessis. Molts ànims i a buscar recursos que a tu et serveixin!

Clar que fa dies que no et veig en persona, però tants quilos creus que has de perdre? De veritat no exageres?

XeXu ha dit...

Bé, dono fe que és molt difícil perdre pes, però ja no és tant el que menges, que s'ha de controlar una mica, és el sedentarisme. Posar-se en moviment, mentre controlem una mica el menjar, és el que dóna resultats. S'hi ha d'estar disposat i començar de molt avall, una mica un dia, i anar pujant dia a dia la intensitat, trobar aquella activitat que no se't fa pesada. Ja et dic jo que estar-se assegut al sofà fent dietes miraculoses no funciona. Això sí, també amb l'exercici, a la que et descuides tornes a pujar de pes. Menjar ens agrada massa.