28/12/19

Balanç 2019

One Step Beyond, Madness

Ahir, la petita M. –que ja no és tant petita, i sí una doneta amb molta personalitat- em deia que li havia passat l’any molt ràpid. No em sabia explicar perquè, només, que li havia passat molt ràpid. A mi, m’ha passat volant, com si anés a bord del falcó mil·lenari a la velocitat de la llum.

Personalment, no he tingut canvis i, en canvi, sí moltes més rutines. Per això, encara em sorprèn més aquesta velocitat de la llum. Ha estat un any d’assentar la realitat familiar i personal. D’encaixar la dècada dels 40.

Continuo vivint al meu petit pis de ciutat amb en  Puck fent-se  gran, més rondinaire de nit i  ja no es deixa tallar les ungles o jugar sense mossegar. I per tant, continuo anant amunt i avall com una baldufa, creuant la ciutat per atendre tothom, família i amics, i també fent kilòmetres en transport públic per atendre el meu cor. Aquestes voltes i voltes m’han passat factura en el que més em costa, cuidar-me.

He estat massa pendent dels altres, i m’he descuidat molt. I també m’he obsessionat amb moltes malalties. Un parell de virus a principis d’any em van tombar fins ben bé a finals de primavera. M’he engreixat massa i el gimnàs continua sent el meu pitjor enemic. I al setembre, vaig tenir un ensurt gran, potser un ensurt que em diu que ja no sóc jove i que el cos necessita cures. També és cert que els neguits no em deixen dormir, sobrepreocupar-me per qualsevol cosa em treu el son. I això ho desencaixa tot.  Les ulleres, les arrugues, els cabells i la vista em diuen que els anys passen, i fins i tot les hormones comencen a fer tocs d’alerta.

A la feina, he hagut de batallar molt, i molt, una requalificació personal. M’he sentit menystinguda i humiliada, i al final he hagut de presentar una reclamació prèvia amb molt de dolor, però sembla que no hauré d’anar a jutjat.  Han convocat la meva plaça i ara m’hi he de presentar i guanyar.

Ja no em ve de gust sortir els vespres, les batalles del dia (siguin quines siguin) em deixen sense energia i el sofà, la manta i la tele són la millor opció. Però, intento mantenir la vida social, fer més dinars i activitats de dia i, menys les lectures (què poc he llegit!), les altres activitats les mantinc. He anat a un parell de concerts que no hauria pensat mai en anar, expos d’aquelles que et fan pensar, poc cinema de pantalla gran però si de pantalla petita (encara de tub) i molt de teatre, fins i tot aficionant el Sr. E.

Aquest any no tinc sensació d’haver perdut cap amistat, i en canvi n’he fet de noves. Alguna, fins i tot ha estat una sorpresa, ja que inicialment no les tenia totes. Algunes amistats no ens veiem, però tinc la sensació que són allà, que en qualsevol moment podem tornar a coincidir. D’altres, tinc la sensació que he de trobar un nou encaix. Ens hem vist totes les amigues de la universitat, després de molt de temps de no aconseguir estar totes juntes i la colla del barri continuen al seu lloc, sent el pal de paller de tot, malgrat ens veiem poc i les vides ens portin per camins diferents.

Vaig començar l’any fent un nou voluntariat, però ha quedat en no res a final d’any. I no sé si tinc esma per tornar-m’hi a implicar. Em dóna la sensació que busco excuses per ocupar-me temps i així no ocupar-me de mi.

Vaig anar a la fi del món. La fi del món quan no s’havia descobert Amèrica i els espanyols es creien el centre del món. Vaig estar a Finesterre i malgrat hi havia moltíssima gent, va ser un instant màgic, com d’aconseguir una fita. Vaig veure la immensitat de l’Atlàntic i el so d’una gaita, el vent a la cara, em va fer emocionar. La vida té sorpreses.

I amb el Sr. E anem caminant. A pas lent, doncs els sotracs que troba cadascun són profunds, però ens entenem i estimem, i així els anem saltant, donant-nos la mà. Anem caminant al nostre pas, que no és una cursa i ningú ens ha de dir com hem de viure i, el més important, no defallim quan tenim desencontres. Quan estem junts, tot és molt millor.

Rellegeixo tot el què he escrit i el que no he escrit i me n’adono que m’agrada la meva vida. Malgrat tot el que em fa mal, tot el que em preocupa, m’agrada la meva vida. La meva vida amb el Sr. E amb voltes entre vinyes i ciment, amb els pares que es fan grans però que encara em fan riure, em suporten  esbroncades i les carícies de nena que encara em donen. M’agrada ser germana gran i ser-hi, cuidar el petit P, o els nebots del Sr. E. M’agrado fins i tot una mica com sóc.

Pel 2020 em proposo començar el camí que he començat al desembre. Posar el gimnàs en un hàbit més, mantenir l’objectiu de sopar bé: aviat i res de menjar preparat. Dormir, i per dormir millor no mirar dispositius al llit i tornar a llegir paper. Mantenir una de les coses que més m’ha trasbalsat aquest desembre: tenir una persona que em neteja el pis (encara no ho porto bé, ja que penso que hauria de ser capaç de fer-ho jo). I guanyar la plaça, esclar.

I penso que després, ja seré capaç de posar-me nous reptes, i anar un pas més enllà.

Ps. La foto, la postal de Nadal, el Pedraforca. Símbol de Catalunya i símbol d’un cap de setmana amb els amics de Sants.
Espero que hagueu tingut unes bones festes i encareu el 2020 amb alegria.

No he escrit gaire aquest any. Ja veurem què passa el 2020.

4 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

A vegades sembla que com més coses fas més ràpidament passa el temps. Però les coses fetes, quan hi pensem ens el tornen a allargar retrospectivementuen hi pensm...

Et desitjo el millor pel 2020.

XeXu ha dit...

Segurament, a molts i moltes els agradaria viure la vida que tu vius, tenir una parella amb qui estàs bé, conservar amistats, permetre't anar al teatre, fer algun viatget, lluitar per allò que creus just, tant per tu com pels altres. L'única que no se la creu ets tu mateixa. Segurament et porto dient això des de 2009, o així. Va, que ja ho tens. Fora neguits, has tingut un bon any, amb algun ensurt, però i què? Els ensurts formen part del camí. Te'n surts, adona-te'n. Fes un cop de cap aquest 2020 i estima't més. A veure si tot el teu entorn t'estima i tu seràs l'única que no ho fa.

Garbí24 ha dit...

La primera cosa que has de fer cada dia quan et lleis és fer un petó al mirall. Tot seguit cercar la manera més fàcil d'encarar el dia per guardar un percentatge adecuat d'energia per deixar-te estimar pels que t'envolten i cuidar-te.
Bon any amb una forta abraçada.

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!
Un petonet!!