Divendres passat, al vespre, vaig col•lapsar mental i emocionalment.
Vaig arribar a casa, esgotada. Des de dilluns caminant sense comptar kilòmetres, amb nervis, amb ràbia, amb tristesa. Caminant per no estar aturada, per sentir que faig, que participo, que em moc, que em faig sentir. Sentint-me part.
Divendres, després de manifestar-me, em vaig trobar en una corredissa; vaig ser molt ingènua o potser és que ho volia veure amb els meus ulls. I vaig tornar a casa caminant, novament. Sola, abatuda, enfadada, atemorida.
A casa, en silenci, amb la finestra oberta sentia el maleït helicòpter. I trets. Em vaig angoixar. Vaig esclatar a plorar. Em vaig arraulir al llit. No podia suportar la idea que fessin mal. Vaig pensar en els per qui treballo; als qui defenso sempre de les crítiques del què fan o no fan amb la seva vida, admiro i em preocupen. I que aquells dies mostraven la impotència, la defensa, la lluita que tots sentim. Amb la força, valentia i energia que ja no tenim. Amb la rauxa desmesurada de qui li bull la sang.
Em dol que qui té la força continuï fent mal, empresonant, apallissant, menystenint.
Sóc el del jersei taronja, la del nas trencat, l’arrossegada pels cabells, l’atropellat. Sóc tots els detinguts, sóc qui pateix perquè no pot veure la parella aïllat des de fa un mes. I no en sóc cap i sé que defujo de les situacions on m’hi podria trobar. El seu dolor m’arriba al pit.
Sóc la que camina malgrat la metatarsalgia al dit del peu. La que demana en silenci que es desconvoqui les manis perquè no hi hagi aldarulls. Sóc la que creu fermament en la noviolència i la pau, com a únic camí de fer, per molt que el camí el veig fosc.
Sóc la que té por de portar el llaç al tren, la que té por dels feixistes. Sóc la que té por de publicar aquest escrit.
Dissabte em van rescatar. Vaig haver de marxar. Sentir l’aire fresc, la pluja –llavors suau, però quin mal just allà faria hores després- a les vinyes. La pau de les carícies d’una gata abandonada. Recomposar-me. Sentir l’alè. Fa una setmana que no camino i em sap greu. Però no m’he aturat.
Ps. Havia escrit “sóc la que camina en la foscor”. No em sento prou digne d’escriure aquesta frase final. I amb tot, sento que potser, agafada de la mà, i amb una torxa que il•lumina, camino en la foscor.
5 comentaris:
no camines sola rits encara que t'ho sembli ....som moltes les que caminem i no hem de para de caminar ....no estàs sola, no estem soles...ànims i a seguir....cuida't !
Fa molt mal, tot plegat, a mi també me'n fa, però continuem caminant i no hem de parar de caminar. Acompanyem-nos i cuidem-nos.
el problema es que ets massa gent, passa de tot i sigues només tu mateixa, que ja es molta feina, els altres ja s'espavilaran, una mica d'egoisme coi.
Molts no ens sentim còmodes amb els aldarulls, però davant la indignació profunda, cadascú canalitza la ràbia com pot. A més, la majoria dels aldarulls no s'haurien produït si no fos per l'actuació desproporcionada de la policia. La solució, al final, haurà de passar per les urnes, encara que si estàs a les xarxes aquests dies sembla que hi haurà una abstenció massiva i ja sabem que finalment no serà així.
ELFI, ho sé. Som molts els que caminem. És encoratjador. Em fascina la capacitat que tenim els catalans. I a cops, també em preocupa, volem ser tan conseqüents, tant, que ens critiquem, que ens fem mal i tot.
Cuidem-nos!!!
CARME, mira que coneixíem la repressió, i en canvi, aquells dies i encara ara, ens sorpren. És l’exercici de la por. Però perdrem la por. I caminem. Seguirem caminant.
PONS, la claves. Ser jo mateixa. Potser és que a cops no m’agrado a mi mateixa i voldria ser d’altres.
XEXU, no hi haurà abstenció. Hem de guanyar i forçar. I anant per separat, aquest cop encara més. Tothom sap que haurem de tornar a votar, no crec que hi hagi ningú, ni els més hiperventilats de twitter que no en siguin conscients. Però hem de reindivicar l’1 d’octubre, tenir-lo clar i defensar l’autodeterminació i independencia.
Pacte a 3 clar. Perquè amb els comuns no hi confio gens. Tenen massa pressió central. Veig més clar fer front amb Bildu (i no el PNV…). Complicat tot plegat.
Una abraçada a tots !!!! Avui fa fred!!!!
Publica un comentari a l'entrada