23/9/19

Tardor 2019



Avui, exactament a les 9.50h, ha arribat la tardor! Per fi!!

Si, ja ho sé que és el canvi climàtic, però el cert és que aquest estiu he patit com mai la calor, amb nits d’insomni, bafarades de suor al clatell que l’enceta, discussions per l’aire condicionat a la feina…, potser clàssics de molts estius, però massa intensos. I la calor fa que no m’agradi gens aquesta estació de dies llargs i disbauxa.

Així doncs, arriba la tardor, amb els dies més frescos, nits de llençol i flassada, colors càlids i reconfortants i, malauradament, tempestes que fan patir de valent, rierades de fang que se'n porten massa residus.

També amb una mica de necessitat de tardor interior.

Arriba amb ulleres de dormir poc, pell seca i una contractura bestial a les cervicals, ja una mica crònica per estrès (rèmora, pandèmia dels nostres dies) i agreujada per l’aire condicionat que m’hi va directe. He tingut un bon ensurt (la hipocondria va a més a mesura que els anys avancen) i els relaxants musculars m’estan deixant KO, vaig molt relentida. Potser és un bon moment per posar ordre.

Dels propòsits d’estiu (que no vaig fer públics però estan en un post-it a la nevera) n’he complert menys del 50%, i tenint en compte que un d’ells era fer les vacances ja programades, doncs no sé jo si hauria de dir que n’han estat menys. 

I com cada estació, ha passat volant. A partir de quin moment de la vida els dies deixen de tenir 24h i passen a ser mesos enlloc de dies?

Com deia, tinc necessitat de tardor interior, de calma interior. Sense aturar-me, doncs no puc aturar-me. Vull gaudir del sol que comença a minvar i preparar-me per l’hivern. De llegir i escriure en ordre les idees (tant les velles com les noves), i no anar saltant de dia en dia, de compromís en compromís. Ja sóc conscient del què estimo, del què em mou, de les meves obligacions laborals i familiars. I de tots els meus maldecaps i malsons. Potser que gaudeixi de tot el que em dóna alè entre mig de tempestes.

La tardor em porta inevitablement a gaudir de les vinyes del Priorat, de fer verema i veure com els ceps després de collir el fruit, descansen i es marceixen. És un contrasentit molt bonic, romàntic fins i tot: després de posar tota l'energia en fer un fruit, la planta es relaxa, es deixa per recuperar-se. És un espectacle preciós que us recomano (com anar a Siurana). També sé que, amb sort, trobaré algun rovelló, passejaré entre vinyes al Penedès i gaudiré de l’olor de mar de Sitges quan ja no hi ha tanta gent. Rutines; si, si, rutines de cap de setmana que són tot un privilegi. Aquest any, també acompanyaré en el mundial de rugby (si, si, ja podeu riure, però tinc moltes ganes de veure els All Black en acció) i si tot quadra, faré una escapada amb els amics del barri (fa massa temps que no en fem cap junts) i una escapada a Berlín amb les amigues de la universitat. També, he de fixar el nou horari, dinant de carmanyola a una hora decent per anar a gimnàs a primera hora de la tarda i veure la família. I per arrodonir-ho, gaudir d’una afició que he agafat recentment i que m’agrada moltíssim: a la biblioteca del meu barri, tenen un trencaclosques que fem entre tots els usuaris. Cada dia que hi vaig, m’agrada dedicar-m’hi uns deu minuts. Em relaxa tant, ha estat, inesperadament, un regal per als meus neguits. 

Així doncs, no em queda espai per a propòsits en llista de post-its, perquè si a tot això li sumo el poder solucionar els maldecaps laborals, tenir les bambes a punt per als dies convulsos, cangurs per al meu petit príncep, acompanyar a metges i contenir els dies tristos, i un nou voluntariat que m’engresca. Si he de llegir el llibre del club de lectura i els tastos del club de vi,.... la veritat és que no crec que m’hi càpiga gaire res. Potser és que ja tinc tot, i més, el que necessito.


Ps. Dimarts passat quedava amb un blogaire estimat, i quan ens acomiadava em preguntava si encara escrivia al blog, i li vaig dir que no gaire. Que em resistia a tancar-lo però que em feia mandra escriure sobre sempre el mateix, o fer el mateix. I aquí estic, escrivint per al blog, com sempre, des del de sempre, des de ben endins. Havia pensat posar-hi fotos i poques paraules, o dedicar-me a alguna de les meves aficions, que en són moltes i poc aprofundides, però encara no trobo el què em mogui a rependre la constància virtual. Potser algun dia ho trobo; mentre tant aniré passant, de tant en tant i fent el que sempre he fet, ser jo mateixa.
Per cert, sembla que lo de tenir les bambes apunt, és més aviat del què em pensava, que avui vaig amb sandàlies de mig taló per la capsulitis al dit llarg!

3 comentaris:

Galionar ha dit...

Veig que coincidim en la il·lusió del canvi d'estació, Rits, i que tant el teu cor com el meu estan plens de bons propòsits. Tant de bo puguis complir-los! Els meus són molt més modestos, simplement demano saber adaptar-me a les noves situacions que el temps i l'edat imposen, amb tota l'acceptació possible. Però m'agrada tantíssim el temps de tardor que no m'he pogut resistir, com tu, a dedicar-hi un post, tot i la poca activitat blocaire que tinc darrerament.
Una abraçada, bonica, i molt bona tardor!

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, la veritat és que m'agrada tant quan les persones som ben bé nosaltres mateixos, autèntics i sense haver de fingir res, que crec que és ben bé per això que m'agraden tan els teus posts. T'hi trobem.

A mi també m'agrada la tardor, però aquesta ja ens fa patir des del primer dia, amb bambes o sense quanta impotència davant les mentides, les acusacions falses i els falsos testimonis.

Espero que ens anirem trobant per aquí... bona tardor, rits!

XeXu ha dit...

Vinyes del Priorat? Em pensava que eres més de vinyes del Penedès...

Bé, no m'estranya que passis tan poc per aquí, amb la de coses que tens i fas. Tampoc és sorprenent que els propòsits es quedin per complir, si no pares. Però bé, anar vivint, que no és poc. I mentre visquis sempre tindràs coses per explicar, si tu vols.