Fer-ne 40

He llegit que els 40 son els nous 30. Temps enrere, també havia sentit dir que els 30 eren els nous 20. En fi, suposo que és el fet que a tots ens costa fer-nos grans i ens agrada la idea d’eternitzar la joventut i els bons moments, com si aquests tan sols es poguessin donar en la joventut. 

L’any passat vaig pensar –idealitzar- com volia que fos l’entrada als 40. Volia una gran festa, llums de neó i uns globus d’aquells brillants amb els números ben grans. Estava pletòrica, em sentia contenta, gairebé podria dir plena, i tenia ganes de retornar el que em van donar a les festes dels 30 i dels 35. Però els fets del primer trimestre de l’any em van anar minvant les forces, caient en el pou dels meus malsons i misèries, ofegada per un munt de tasques, obligacions que em saturaven, relliscant en els meus defectes que no em deixen encarar reptes. I ser-ne conscient, alhora, em turmentava encara més.  I la celebració va ser a mig gas, doncs no tenia esma per gaire. A més, em vaig assabentar que els globus d’heli brillants son altament contaminants i de difícil destrucció mediambiental, i vaig renunciar a ells.

Aquests mesos, des abans del maig que va ser quan vaig fer els 40 (i sobretot l'agost, un mes que no m'agrada gens), he caigut en els meus inferns, al costat fosc de l’existència. I m’he cremat, eh! O, si segueixo amb la metàfora del pou, podria dir que m’he enfangat. Discussions, males cares, distància, abandó, plor, avorriment, insomni,…. vaja, un panorama que no convida massa a seguir-me o estar al costat. Crec que m’he enfadat (demostrant-ho o no) gairebé amb tothom, però no hi he pogut fer res més. Molt del què m'envoltava em semblava lleig i dolent. Per sort, hi ha qui conscient o inconscientment ha tingut molta paciència .

I com és evident, aquest estat d’ànim i realitat que vivia no em permetia gaudir de les coses bones que passaven al meu voltant. Les veia passar, hi participava amb el millor dels somriures possibles, però implicant-me el mínim o sense emocionar-me de les petites coses com m’agrada ser. Em movia per no decepcionar i intentava gaudir dels petits instants de pau. Però tota jo era un caos que no arribava enlloc i no feia res bé.

El cas és que no sé com, he vist la claror en aquest pou ple de merda i mal olor, de misèries i pors i m’he agafat a una corda prima per sortir-ne. Bé, si que sé com. Esforçant-m’hi. Molt que m’hi he esforçat. Intentant no deixar de participar d’activitats (per bé que alguns cops m’he arronsat a darrer moment o, en d’altres, arrossegava la mandra de sortir als peus), recuperar bons hàbits oblidats o mai aconseguits, recuperant velles aficions que se’m posaven bé, i, sobretot, escoltant les paraules i notant l'escalfor de l'abraçada en converses fàcils amb qui m’estima, veure el somriure innocent de qui és feliç perquè l’agafes a braços o rebre un whatsapp just en el moment indicat. La força. La força de l’amor.

Si enumerés els problemes familiars potser us semblaria massa dramàtic el fet com els he viscut. Segurament, molts diríeu que hi ha qui té problemes més greus i els afronta d’una altra manera. I potser és cert, o potser no i si que han estat greus. El cas és que aquest cop no he pogut posar-me els problemes a l’esquena i fer com si res. Evidentment, davant els problemes tirava, no he deixat d'anar a treballar, ni de participar en la meva vida social però en els àmbits més íntims i personals, sento que he defallit. I m’he de fustigar per haver-me sentit així?  Ho he fet – matxacar-me és marca de la casa- i això encara m’ha portat més endins del pou. Per tant: res de culpabilitat. Ho sento, sóc: complexa, exigent, insegura i completament emotiva. I cadascú se sap les seves coses i les seves raons. I pel què sigui, aquest cop, m’ha costat molt. I a qui no li agradi, que no miri, que marxi, si no ho ha fet ja.

És la tardor que tant m’agrada: arriba el fred (i espero que es quedi), les fulles que cauen, els colors càlids de les muntanyes, la fresca a la cara, la verema, els nous horaris, la vida que es posa a ritme.... tot, en mi, recomença. 

Els 40 també. Recomença una nova època. Amb canvis, amb distàncies que ja no fan mal, amistats que s’han tornat desconeguts, però també amb retrobaments o acostaments, persones noves que t’aporten nous punts de vista. Tancant etapes definitivament, actuant en reptes estètics que s’han convertit en necessitats de salut, noves motivacions i així, ara ja si que si: ser la dona que vull ser. Sense posposar-ho més.

ps. Bé, els problemes de salut o temes de casa no s'han solucionat del tot, continuen sortint cosetes, i sortiran, espero aprendre a viure-ho millor. 
La foto, de la celebració familiar dels 40. Vam anar a Els pescadors, un lloc que volia anar feia molt de temps.