11/10/16

Fer-ne 40



He llegit que els 40 son els nous 30. Temps enrere, també havia sentit dir que els 30 eren els nous 20. En fi, suposo que és el fet que a tots ens costa fer-nos grans i ens agrada la idea d’eternitzar la joventut i els bons moments, com si aquests tan sols es poguessin donar en la joventut. 

L’any passat vaig pensar –idealitzar- com volia que fos l’entrada als 40. Volia una gran festa, llums de neó i uns globus d’aquells brillants amb els números ben grans. Estava pletòrica, em sentia contenta, gairebé podria dir plena, i tenia ganes de retornar el que em van donar a les festes dels 30 i dels 35. Però els fets del primer trimestre de l’any em van anar minvant les forces, caient en el pou dels meus malsons i misèries, ofegada per un munt de tasques, obligacions que em saturaven, relliscant en els meus defectes que no em deixen encarar reptes. I ser-ne conscient, alhora, em turmentava encara més.  I la celebració va ser a mig gas, doncs no tenia esma per gaire. A més, em vaig assabentar que els globus d’heli brillants son altament contaminants i de difícil destrucció mediambiental, i vaig renunciar a ells.

Aquests mesos, des abans del maig que va ser quan vaig fer els 40 (i sobretot l'agost, un mes que no m'agrada gens), he caigut en els meus inferns, al costat fosc de l’existència. I m’he cremat, eh! O, si segueixo amb la metàfora del pou, podria dir que m’he enfangat. Discussions, males cares, distància, abandó, plor, avorriment, insomni,…. vaja, un panorama que no convida massa a seguir-me o estar al costat. Crec que m’he enfadat (demostrant-ho o no) gairebé amb tothom, però no hi he pogut fer res més. Molt del què m'envoltava em semblava lleig i dolent. Per sort, hi ha qui conscient o inconscientment ha tingut molta paciència .

I com és evident, aquest estat d’ànim i realitat que vivia no em permetia gaudir de les coses bones que passaven al meu voltant. Les veia passar, hi participava amb el millor dels somriures possibles, però implicant-me el mínim o sense emocionar-me de les petites coses com m’agrada ser. Em movia per no decepcionar i intentava gaudir dels petits instants de pau. Però tota jo era un caos que no arribava enlloc i no feia res bé.

El cas és que no sé com, he vist la claror en aquest pou ple de merda i mal olor, de misèries i pors i m’he agafat a una corda prima per sortir-ne. Bé, si que sé com. Esforçant-m’hi. Molt que m’hi he esforçat. Intentant no deixar de participar d’activitats (per bé que alguns cops m’he arronsat a darrer moment o, en d’altres, arrossegava la mandra de sortir als peus), recuperar bons hàbits oblidats o mai aconseguits, recuperant velles aficions que se’m posaven bé, i, sobretot, escoltant les paraules i notant l'escalfor de l'abraçada en converses fàcils amb qui m’estima, veure el somriure innocent de qui és feliç perquè l’agafes a braços o rebre un whatsapp just en el moment indicat. La força. La força de l’amor.

Si enumerés els problemes familiars potser us semblaria massa dramàtic el fet com els he viscut. Segurament, molts diríeu que hi ha qui té problemes més greus i els afronta d’una altra manera. I potser és cert, o potser no i si que han estat greus. El cas és que aquest cop no he pogut posar-me els problemes a l’esquena i fer com si res. Evidentment, davant els problemes tirava, no he deixat d'anar a treballar, ni de participar en la meva vida social però en els àmbits més íntims i personals, sento que he defallit. I m’he de fustigar per haver-me sentit així?  Ho he fet – matxacar-me és marca de la casa- i això encara m’ha portat més endins del pou. Per tant: res de culpabilitat. Ho sento, sóc: complexa, exigent, insegura i completament emotiva. I cadascú se sap les seves coses i les seves raons. I pel què sigui, aquest cop, m’ha costat molt. I a qui no li agradi, que no miri, que marxi, si no ho ha fet ja.

És la tardor que tant m’agrada: arriba el fred (i espero que es quedi), les fulles que cauen, els colors càlids de les muntanyes, la fresca a la cara, la verema, els nous horaris, la vida que es posa a ritme.... tot, en mi, recomença. 

Els 40 també. Recomença una nova època. Amb canvis, amb distàncies que ja no fan mal, amistats que s’han tornat desconeguts, però també amb retrobaments o acostaments, persones noves que t’aporten nous punts de vista. Tancant etapes definitivament, actuant en reptes estètics que s’han convertit en necessitats de salut, noves motivacions i així, ara ja si que si: ser la dona que vull ser. Sense posposar-ho més.

ps. Bé, els problemes de salut o temes de casa no s'han solucionat del tot, continuen sortint cosetes, i sortiran, espero aprendre a viure-ho millor. 
La foto, de la celebració familiar dels 40. Vam anar a Els pescadors, un lloc que volia anar feia molt de temps. 

8 comentaris:

Sergi ha dit...

Ja imaginava que la teva desaparició devia tenir les seves causes. Una altra mala època, però no t'has de comparar amb ningú, a tu t'afecta el que t'afecta, i el que afecti als altres és el seu problema. Tens una manera particular de viure les coses, i no és necessàriament dolent. Només et diria una cosa, suposo que ja te l'hauré dita en algun altre moment. Em sembla que mesures el que fan les persones per com ho faries tu. Pensa que cada persona és un món, i no podem esperar que els altres actuïn com ho faríem nosaltres, perquè si és així, segur, segur que ens decebran. Ningú no farà les mateixes coses que nosaltres, per més que ens assemblem, per tant hem de relativitzar-ho i veure que no només la nostra manera és la bona, o l'única.

Ara a viure. Que ja toca. I... E?

Carme Rosanas ha dit...

Em quedo amb aquest recomençaewnt que apuntes al darrer paràgraf. Hi ha qui diu que a cada bugada es perd un llençol i potser és veritat. Jo dic que de cada situació difícil aprenem alguna cosa. Si volem, clar!
I que només es pot aprendre d'allò que hem viscut, però només es pot viure en el present i mirant endavant.

Celebro que hagis agafat forces i endavant! Amb el desig que els problemes de salut de la família es millorin i es resolguin.

Una abraçada molt forta!

cantireta ha dit...

A`la meva Rita, un petó de confiança i ànims, i les abraçades de l'edat, 40.

Ets preciosa.

Garbí24 ha dit...

No et preocupis de res i viu, veuràs que amb 40 també et pots enfadar amb tothom, però també pots estimar a tothom, no cal tenir pors,però si es tenen s'han de vèncer perquè aquestes ens poden treure part de la felicitat, i com veus tenim poc temps per dedicar a ser feliços. Sigues tu i no afluixis, potser tindràs poca gent al teu voltant, però els que hi hagi seran dels bons.
40 abraçades, 40 petons i 40 estirades d'orelles.

Anònim ha dit...

Animat que només són 40! Sense anar més lluny jo t’hagués posat uns 50... Encara et queda molt per viure, i suposo que no tot serà negatiu.

Elfreelang ha dit...

mira rits els 40 o els 30 o els 50 només són anys que anem fent i és més el pes social que ens menja el "coco" que no pas 'edat que tenim....quan hi entrebancs i problemes de salut familiars afecten ....però et veig ara enfortida de nou i ja iniciat una nova i bona etapa ....ja veuràs com sí!

abraçades

ah i per molts anys!

Gemma Sara ha dit...

Els 40 són... els 40, una edat molt maca, tu la fas maca, i fins i tot has decidit que és de tardor!
M'agrada retrobar-te i que es estiguis en ple re-naixement, molts petons i molta força!!

rits ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

XeXu, entenc el que dius, i sé que és cert. Sóc exigent amb mi mateixa, tant, que com veig impossible aconseguir el que vull. I tb sóc exigent amb els altres i alhora no vull que siguin exigents amb mi. I sé que això no està bé. I m’esforço per evitar que passi. A dies me’n surto, a dies no. Però no puc canviar la manera de sentir les coses, saber que les sento més intensament que els altres, ajuda, però no alleuja. I de vegades, és difícil de portar.
Si, toca viure, i un dels grans problemes que he tingut a nivell social ha estat justament aquest. Tothom estava acostumat a que m’adaptava a tot. Que tot m’estava bé. En el fons, vivia la vida dels altres. A la que vaig començar a agafar el timó i fer la meva vida, m’he trobat que a molts no els ha semblat bé. I si ja no m’adapto al que diuen o volen, hi ha confrontació o distància. En alguns casos, hem salvat l’amistat, en d’altres, està a la corda fluixa. Però si, toca viure la meva vida, només jo la puc viure.
Sr. E està molt bé, gràcies! Fent la verema.

CARME, tens tota la raó, de tota situació difícil aprenem. I sovint penso el que aprenc, però de vegades se m’oblida. I torno a tropesar amb la mateixa pedra. M’agradaria que la tarja de memòria del meu cervell aprengués i posés en acció certes actituds.
Gràcies, aviam, la mare ha recaigut una miqueta, però ma germana ja està millor. I el petit és preciós.

Moltes gràcies, CANTIRETA, em fas envermellir!

JOAN GASULL, 40 petons també per a tu. Tinc ganes d’aprendre allò que no m’importi gens el que pensin de mi. Estic en el camí, però, de vegades m’aturo massa en el que diran.

Pon007, gràcies! Serien deu menys per la jubilació.
No, també hi ha molt de positiu.

ELFREELANG, gràcies. I si, tot l’entorn social sempre ens qüestiona massa . Si, tinc molta fe en aquesta nova etapa.

GEMMA SARA, molts dieu que és una edat molt maca. Us ho aniré explicant!!

Petonets a tots!!!