- Estàs de conya, oi? No ho diràs de veritat? Aquesta casa? Aquest balcó?
“I així va ser com la Ivanna, la dona més cool de la ciutat es va treure les ulleres de sol per veure-hi bé i, de cop i volta, es va adonar que l’àtic de l’Eixample barceloní, aquell pis que tant adorava, de colors blancs, grans finestrals que deixaven entrar la llum, pocs mobles escollits acuradament i molta sofisticació, es feia un trencadís.
Va sospirar profundament, intentant amagar el cor encongit, el va mirar a ell que somreia satisfet, il•lusionat amb la possibilitat de viure junts en aquella casa, i li va somriure. Sabia perfectament que si volia apostar per aquella relació havia de deixar la ciutat, que per la realitat de tots dos, era el pas amb més sentit i racionalitat i que no era una casa enmig de la muntanya sinó en un nucli urbà, com li va proposar. Però aquella casa, la paret arrebossada i la finestra petita, aquells colors, tantes plantes esfilagarsades per tot arreu, tants testos i milions de coses era tan diferent a com havia viscut fins ara.”
- Dóna-li una oportunitat. Sé que ara no t’agrada el que veus, però la farem nostra. Casa nostra. Amb el millor de la muntanya i de la ciutat. Les finestres petites eviten que entri el fred i la calor, els testos pintats eren dels nens de la casa i tots els records són d’una vida viscuda. Poc a poc anirem construint els nostres, de records. Ja veuràs, quan siguis velleta voldràs, i tindràs, el balcó així de ple. T’ho asseguro. Vine.
“I allargant-li la mà, van entrar per la porta. I va veure la llum del patí que ho il•luminava tot.”
ps. Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de la Carme, substitució estiuenca dels RC-Relats Conjunts. Espero que us agradi.
8 comentaris:
Al final la llar te la fas allà on està la persona que estimes. És més fàcil acostumar-se a un nou entorn que a no tenir aquella persona, per tant segur que hi estaran bé. Tot i que el canvi segur que impacta al principi!
També jo hauria de menester algú així per a que me digui: "Des de fora tot té un aspecte diferent"
A veure, a veure, ens caldria una continuació, tipus "40 anys després..." :)
Moltes gràcies per participar...
No sé si s'hi acabarà acostumant o no... Però val la pena intentar-ho. La llum del pati ho inunda tot i això sembla un bon començament.
Jo l'entenc, eh? Aquest balcó, aclapara una mica.
quin relat més maco! bon inici oi? estic molt d'acord amb la Carme aquesta llum que ho inunda tot ...
Un és feliç on clava les arrels, si el que hi ha dins és amor del de veritat, acabarà regant i cuidant aquest balcó....
Apart de que les nenes maques al mati s'alcen i reguen el seu jardí..... o no?
Home, vinc del relat tràgic de Cal XeXu i em trobo el teu, molt més tendre!
Al final compartir llar i crear, com bé dius, una història pròpia acaba sent més important que no pas si l'indret és cool o si només són quatre parets.
Doncs si, l'important no és el lloc si no el qui. Celebro que us hagi agradat, doncs us confesso que, com en molts relats, aquest deixa anar un petit neguit personal.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada