Drops of Jupiter, Train
Sentir que els pares es fan grans és d’aquelles coses que t’interpel•len de valent, ja n'he parlat en d'altres ocasions. Deixes de ser la nena que, de fet no vols ser, però que de tant en tant va molt bé, doncs a tots ens agrada que ens mimin, i passes a ser la filla de qui necessiten ajut. Passen de cuidar-te (o sobrecuidar-te en alguns casos) a cuidar-los.
Els pares es fan grans, ho sé de fa temps, però sovint, en el dia a dia, no ho vull veure. A més, viure independitzat, fer la teva vida, fa que la relació, encara que sigui bona i fluida (crec) no et permeti adonar-te d’aquest pas del temps.
El cap de setmana passat he estat amb ells, fora de les obligacions de la ciutat i del dia a dia i si de vacances, a la platja, com sempre els ha agradat. Relaxats, fent vacances, a la seva manera, que ja no és la meva manera de fer vacances.
I m’he adonat de com se n’han fet, de grans. Han canviat rutines, en tenen moltes de noves, que sovint em sorprenen i em fan somriure, van a un ritme molt més lent i no atenen diverses coses alhora. Caminen poc a poc, es cansen i rondinen com a vells.
Però aquest parell de dies també m’han reconfortat. He pogut xerrar amb ells de coses que sovint queden en un calaix per no donar trobar el moment, inquietuds que els neguitegen, records i històries de la família que desconeixies, sorprendre't per pensaments que mai gosaves imaginar. He pogut somriure amb les il•lusions i la satisfacció que et transmeten per les coses que aconseguim les fills, dels canvis que estem vivint les filles, assaborint un bon moment familiar. I com a parella, els he vist com feia temps que no els veia, ja que en més d'un moment han passat per crisis importants. Sento que es cuiden l’un de l’altre, que es tenen en compte i que fan la seva vida, ja deixant-nos de tenir sempre presents com les nenes que han de cuidar i si com les filles que admiren i qui necessiten recolzar-se. Doncs ara s'han de cuidar més que mai.
Ps. Això si, és demanar una truita de patates que fa mesos que no he tastat, i els desitjos es fan realitat en un tres i no res.
8 comentaris:
Es quan veiem els pares fer-se grans que ens adonem que nosaltres també hem crescut també en som de grans ....si noia ara toca tenir-ne cura d'ells igual que ells ens van cuidar a nosaltres....ummmmm que bona la truita de patates feta per la mare!
Sovint penso en el que pensen ara els meus fills de mi, perquè sé què pensava jo dels meus pares quan tenia la seva edat. El temps passa, cal aprofitar-lo al màxim.
Darrerament jo també estic veient els meus pares una mica més, no gaire, però de tant en tant els visito acompanyat, i així estan contents. Sí que es van fent grans, però ara que s'han jubilat s'han aficionat a viatjar, i volen veure món perquè diuen que ja no els queda massa. Així que de moment no veig que es comportin com a vells rondinaires, però millor que em faci a la idea...
Què deuen tenir les truites de les mames que tothom digui que la de la seva és la millor?
Què bonica la relació que dius que tenen ells amb ells i tu amb ells. Es fan grans sí, però si s'ajuden, s'estimen i tenen unes filles que estan per ells deu ser més fàcil de portar. Jo hauré d'esperar a la jubilació de ma mare per veure si canvien algunes coses o no...
Jo ja sóc a l'altra banda. Fent-me gran. Caminant poc a poc... És un plaer llegir-te. Ç
Jo, que tinc la il·lusió dels nens, en canvi trobo a faltar les converses tranquil·les amb la meva filla... Com fèiem abans... Amb els nens sembla que no ens quedi espai ...
Jo encara no he vist aquest canvi en la meva mare, però sí que ho veig en altra gent, i sembla que el temps passi molt de pressa d'un dia per l'altre, oi? En canvi potser feia temps que no te'ls miraves amb deteniment, i de cop i volta un dia ho fas amb uns altres ulls. De tota manera, la imatge de mantenir-se i envellir junts és tendríssima.
Disculpeu-me, demà us contesto personalment, avui s'ha fet molt tard, però no volia deixar passar gaire dies pel nou post.
Un petonet!
Quin post més bonic, rits...
Publica un comentari a l'entrada