18/3/15

Papers, papers, papers

Demà ve el fuster a fer el pressupost del canvi de portes per al pèrit. M’he cansat d’esperar que les rajoles de l’estudi s’assequin del tot per posar una de les estanteries a lloc. Les piles de llibres, de carpetes o de caixes, amuntegades al menjador poc a poc van minvant però encara em queda moltes estones de feina a fer del què vaig desfer en poques hores. El sofà segueix a la galeria però li he entrat un coixí al Puck perquè no enyori tant el seu racó preferit. Poc que mirava la tele, ara ho faig menys, i des de la butaca, com feia la iaia Esther a ca seu.
Vaig pensar que tot plegat em proporcionava un bon moment per fer neteja i endreça, aquella endreça que saps que has de fer però que mai trobes temps, fins que els imprevistos et fan maleir-te per ser tan poc ordenada. Vaig pensar que si hi havia papers que s’havien fet malbé, potser és que s’havien de llençar i que ara havia arribat el moment. Que allò que sovint penso que em comença a dir adéu es materialitzava d’aquesta manera.
Llibretes esteses, viatges que s’esborren de les llibretes de notes, fotos enganxades, apunts a boli quan encara no s’anava amb portàtil a classe. Papers mullats que fan pudor, notes de reunions, de trobades, milions d’hores dedicades als altres. Pensava que potser seria fàcil desprendre’s.
El cert, però, és veure una data, una reunió, i recordar bons moments, persones delicioses, sensibles, amigues. Fotos d’infants que ja son adults, bons moments viscuts que en aquells instants no apreciava. Regals d’una vida viscuda.
Fa un temps que no trobo el meu lloc on pensava que hi era. El compromís i militància, el creure-hi, m’hi manté. Sovint amb mals humors. Els darrers temps ha passat que el dia a dia em pot però que quan arribo a una trobada, a una reunió, per més mandra que em faci, recupero el sentit del què faig. Diumenge esperava que em passés. Però trobar amics, compartir vivències, llegir un testimoni preciós, de moment, no ha estat suficient. Seguiré buscant per retrobar-lo. 
Mentrestant, continuaré assecant, arxivant, guardant dins del cor tot allò que fins ara he rebut com un tresor.
ps. Què pesat que és el món de les assegurances. Ja prou poc que m'agrada quan em toca a la feina, que ara, se'm fa molt i molt feixuc. Un pal!

12 comentaris:

joan gasull ha dit...

sobretot endreça bé els records, que tot lo material és substituïble. I calma, molta calma que tot tornarà a la normalitat.

XeXu ha dit...

Aquest és un d'aquells casos que hem de dir que no saps el que tens fins que ho perds. Tots aquests papers que ara et sap greu haver perdut segur que estaven allà sense que mai els fessis ni cas, però d'alguna manera, sabies que hi eren. Ara que molts s'han perdut, t'han generat un buit. La vida seguirà endavant i el món girarà, però fot desprendre's del que ha significat tant per nosaltres, encara que no li fem ni cas. Som així, els humans. Ànims.

País Secret ha dit...


Entenc el que expliques perquè m`ha passat i sé la impotència que provoca. Si has mantingut la calma fins ara, procura que en tornar tot a lloc no et vingui el "baixón", distreu-te, aprofita per canviar-li la cara al pis amb detalls que es notin, no cal gastar-se cap fortuna i sobretot cuida`t tu de les humitats.

Quan va passar a casa meva vaig saber que la majoria dels mobles d'ikea, per dins són de cartró.Llavors és quan fas un pensament i dius que més val invertir en fusta bona.

Ànims

cantireta ha dit...

Vals tu: pots crear papers amb bellesa i records amb la foto impresa. Tot comença avui.

Un petó i una abraçada...potser al Zurich?

Carme Rosanas ha dit...

Poc a poc i a mantenir la calma que has tingut fins ara...
Fer endreça costa molt, però jo trobo que és alliberador llençar coses d'aquelles que no et mires mai.

Molts ànims i molta paciència.

Ah! I les asseguradors estal al top ten de les empreses estafadorea com els bancs i les companyies sumministradores... Sovint donen més disgustos que no pas alegries... O sigui que entenc que no les suportis, jo tampoc.

Una abraçada ben forta.

Sergi ha dit...

No sé si en algun llibre de Kafka tracten el tema de les assegurances però trobo que hi escauria molt.

Molts ànims per superar aquest tràngol.

Elfreelang ha dit...

de tot se'n pot treure algun profit....mentre tot es posa a lloc i es va assecant fer un repàs als records, trobar aquell petit tresor i fer endreça està molt bé.....si són un bon pal les assegurances ...espero que tot acabi bé

sa lluna ha dit...

Ànims, nina!
Amb força i imaginació que no et falti per donar una nova aparença al teu pis. Els records segueixen dins, on es guarden per sempre, encara que no es materialitzin.

Una aferradeta ben forta!!

Assumpta ha dit...

Espero que els perits hagin vingut quan els esperaves i que, pas a pas, les solucions vagin arribant.

Sap molt de greu perdre records: papers, fotos... però pensa que els més importants els tens dins el cor i que, com diu la CARME, llençar alguns d'aquests papers pot ser alliberador :-)

Com ja et vaig dir al post anterior, admiro la serenitat amb la que t'ho prens. Ets valenta :-)

Ostreeees en Puck! hahaha aquest sí que està mimat! :-P

Has llegit lo de la trobada blogaire? ;-))

rits ha dit...

Merci a tots pels vostres comentaris i sobretot pels vostres ànims. Pràcticament ja està tot en ordre, sols manca les obres. Però sembla que tot ja està superat!
Una abraçada a tots!

pons007 ha dit...

Està clar que no solament s'ha de tenir un backup de la informació digital sinó també de la analògica

Laia ha dit...

Me n'alegro que gairebé ho tinguis tot arreglat!

Pel que fa a tot el que perdem... Jo guardo coses, però no sóc de les que ho guarda tot perquè tinc la sensació que quan no sé que ho tinc no paga la pena tenir-ho, no és tan important potser. Són cosetes que em desperten somriures, potser, però no transcendentals. De la resta de coses, les que sí emmagatzemo, crec que si les volgués anar a buscar sabria perfectament on són. Però sóc estranya, la majoria de gent guarda moltíssimes coses, ho reconec!