9/3/15

Cròniques gatunes IV

Dia 2389

Camarades,

Estic bé. No patiu. Gràcies pels missatges d'ànims i preocupació.
Va ser tot molt ràpid. La meva subjecta d'estudi havia marxat a treballar i jo estava tranquil·lament fent els informes que tenia endarrerits de totes les novetats.

De cop vaig sentir un espetec i un soroll inquietant que venia del lavabo. No em vaig poder contenir. Estava tot moll d'aigua, ecs! i en sortia desbocadament per darrera una columna. No vaig poder mirar més, m'estava quedant moll.

Me'n vaig anar de seguida damunt del llit. Allà és on em sento més segur. Va passar molta estona. No us puc dir quanta, però se'm va fer molt llarg. L'aigua no deixava de brollar i el terra que cada cop s'omplia més d'aigua com quan la subjecta d'estudi diu que es dóna un capritx i omple la banyera.
 
Va parar de rajar aigua i es va fer el silenci. L'ambient era insuportable, aigua condensada, calor que s'evaporava, olor de mar. Una sensació d'ofec a tot arreu. I jo, sense poder-me moure.


Van ser les hores més llargues que recordo de mai. Vaig tenir por, us ho confesso.

De cop i volta, vaig sentir la clau i pel nostre comandant en cap, vaig demanar que fos ella. Desesperadament, em buscava i va seure amb mi, contemplant la magnitud de la tragèdia. Es va treure les botes, els mitjons i es va arremangar els pantalons. I va desaparèixer. Trucades, visites als veïns de baix i tovalloles pel terra.

Pensava que ja estava sa i estalvi i necessitava de les seves carícies i vaig saltar a buscar-la. Però no, el menjador encara era ple d'aigua i no sé com, em vaig veure envoltat. Intentava anar a algun lloc, però res em salvava, donava voltes en mi mateix però l'aigua em mullava de valent la cua i les potes, és un infern, tot mullat i cada cop pesant més. Fins que em va pescar, em va tornar al llit i em va demanar que no em mogués d'allà, sense menjar, aigua ni sorra. Per sort, va arribar el pare de la subjecta d'estudi i va estar per mi. Em va calmar i em va donar una llauneta.

Van ser moltes, moltíssimes hores. Potser unes quatre traient aigua i tot el dia desmuntant mobles, corrent-los per eixugar l'aigua estancada, buidar-los prèviament, una feinada.

Cinc dies després, tot continua sent un caos. La casa fa olor a humitat, una olor molt desagradable. Es veu que hem d'esperar que vingui un tal pèrit i que ens digui si s'ha d'aixecar el terra o si s'hauran de canviar les portes ja bufades. Es continuen trobant fotos per estendre i assecar o llibretes amb records que la meva subjecta d'estudi es mira sense ni mutar-se. De fet, no ha deixat anar ni una llàgrima, segurament per ràbia. Tothom que ve a casa per ajudar, li diu que ho porta força bé. Tant, que no ha deixat de fer res. Però està esgotada, li fa mal tot el cos, els peus, les cames, els braços. Com comprendreu, la meva tasca és fonamental, els massatges als peus a l'hora de dormir no me'ls salto pas!

Tinc una feinada per endavant!!! Disculpeu que me'n endarrereixi. Segur que ho enteneu.

Sempre vostre, puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes. Aquesta vegada, de fa ben poc per explicar l'actualitat que supera qualsevol ficció. 

13 comentaris:

XeXu ha dit...

Vaja, això sí que és una mala passada. Ja veig que tocarà fer alguna que altra reforma a casa, tan necessària com és l'aigua, quan es filtra per l'estructura sempre causa estranys. Espero que sigui poca cosa, que no hi hagi desperfectes, i sobretot que tot torni a la normalitat, que és molt estressant tenir-ho tot empantanegat.

Puck, no cal que ajudis, però no enredis. Ara no és el moment.

Carme Rosanas ha dit...

Aixó si que és una mala notícia... Em sap greu, rits.

Espero que no sigui molt greu la qüestió desperfectes... Ni molt llarg el fet d'arreglar-ho.

Abraçades consoladores...

fanal blau ha dit...

Em poso a la teva pell, rits.
Paciència i ànims amb el desastre! Jo aquest darrer anys i mig n'he viscut de tots els colors.
Sort del massatge als peus d'en puck!
Una abraçada reparadora.

pons007 ha dit...

quina putada noia! Però suposo que l'assegurança ho cobrirà tot, no...?

maria ha dit...

Ostres...aquestes despeses extraordinàries són una porqueria.

joan gasull ha dit...

l'aigua fot molt de merder....i costa de que passin els seus efectes.
Que no sigui res i paciència

Gemma Sara ha dit...

Gràcies pel relat, Puck, només sabia que havia passat però no com. Ara has d'estar al seu costat, als seus peus (he llegit massatges als peus??) i animar-la, que encara hi ha feina per fer! Petons i mèus als dos.

Gemma Sara ha dit...

Gràcies pel relat, Puck, només sabia que havia passat però no com. Ara has d'estar al seu costat, als seus peus (he llegit massatges als peus??) i animar-la, que encara hi ha feina per fer! Petons i mèus als dos.

Loreto Giralt Turón ha dit...

Buf, espero que ho solucioneu aviat. Quin ensurt, pobre Puck

Elfreelang ha dit...

quin ensurt i quina desgràcia , t'entenc molt bé a mi va ja molts anys també se'm va inundar el pis per culpa d'un diluvi que em va enfonsar un tros de sostre ....fins i tots van venir es bombers , treien aigua a paletades amb l'ajuda dels veïns.... és molt molest , espero que mica en mica la casa vagi eixugant-se i puguis recuperar la calma, la sequetat i el Puck deixi també de patir ànims!

Rafel ha dit...

Quin malson, teniu distracció en Puck i tu. Ara keep calm i poquet a poquet.

Ànims

rits ha dit...

Miau!

Moltes gràcies a tots. Poc a poc es va recuperant tot. He perdut el meu lloc de visió privilegiada, estic una mica amoïnat, però espero que en breu, em sigui remplaçat aquest privilegi.
Inento ser benèvol amb la subjecta d'estudi, és una mimada.
Puck

Assumpta ha dit...

Oh!!
Mare meva!!

Xiqueta, darrerament no estic gaire bé i tinc el món dels blogs mig abandonat i, ni en faig de nous (en un mes he fet dos posts al meu blog principal) ni visito els blogs de sempre... Però en llegir això m'he quedat esgarrifada!!

Espero que puguis salvar el màxim de coses i que l'assegurança es comporti i t'ho arreglin bé!

Ets una valenta!!! :-) Mare meva! Jo hagués fet un drama i m'hauria passat una setmana plorant.

De fet, entrava pel comentari que has deixat al Petit Blog, sobre la TROBADA:

Mira, és això!!!

http://trobada2015.blogspot.com.es/2015/03/veurens-les-cares.html#comment-form

Em faria molt, molt, molt feliç si t'hi apuntessis! :-) Encara que ara estigui tan poc activa, em segueixo considerant una bloguera... penso que quan la mala ratxa passi tornaré a publicar molt i tot tornarà a ser com abans... i, per tant, les ganes de poder fer una bona abraçada als "meus blogaires" de sempre, la tinc igual... :-)

Vindràs? ;-)))