Set anys enrere

Fa set anys, quan vaig començar el blog, el vuitè vuitena era tan sols un projecte. Vivia a Hobbiton, entre Sagrada Família i Sants; amunt i avall. Treballava o feia veure que treballava i pensava que el món podia ser molt més fàcil del que era. Tenia una responsabilitat, anava sempre de bòlid i no gaudia dels petits moments. Em volia aprimar i mai estava contenta amb el que tenia. Tenia els meus cercles i creia que ja en tenia prou. M'espantava conèixer gent nova. Sortia sense pensar en més, viatjava el que podia i em feia un tatuatge. Pensava que ja estava tot bé, que eren bons moments, però em matxacava pensant en el que no tenia.

El cert és que imaginava la vida. Una, o diverses, vides.

Tots aquests anys després, mil i una aventures, desenes de persones conegudes i per conèixer, sotracs, entrebancs i alegries, doncs resulta que tinc casa meva, que continuo anant amunt i avall sense parar, però que tinc casa meva. I un gat. Treballo molt, moltíssim i faig el que puc perquè el món sigui una mica menys .... aspre. Tinc una responsabilitat, de la que sempre em queixo i vaig molt de bòlid i molt cansada. Gaudeixo cada instant i ric, sobretot ric. I també ploro, massa que ploro. Comparteixo la vida amb la família, les meves altres famílies, els amics de sempre, les de la uni, els equips, els compis de la feina, els dames del club, els blogaires. Hi ha el Sr. E. I potser ja no surto tant, ni viatjo i encara no sé on fer-me aquest segon tatuatge que tant de valor simbòlic li dono. I potser no aconsegueixo aprimar-me, ni acabar-me de sentir bé amb mi mateixa. Però sé que està tot bé, que hi ha bons moments i que puc canviar els que no ho són tant.

El cert és que visc la vida. La meva vida.

I aquest blog ha estat part d'aquest canvi, d'aquesta realitat. I tots vosaltres, en sou part. Moltes gràcies per ser-hi! Moltes gràcies per tot el que heu estat i sou. I sobretot avui que fa 7 anys que vaig escriure el primer post i que han passat 799 més fins fer-ne 800. 

Brindem?

Per molts més, que aquest any arribem al 888!!!!!!

Un petó ben gran!!!

ps. I el dia ha estat ben especial, d'aquelles nevades que es recordaran.  Gràcies als autors de les fotos, ells ja saben qui són. I gràcies a la Cantireta per haver-me inspirat la manera de fer aquest post.

Per cert, la segona foto té trampa, el més important no és el que es veu a simple vista! :)