Cróniques gatunes II.

Dia 1872. 

Estimats camarades, el que he viscut aquests dies m'ha facilitat grans revelacions, de les més importants des de que vam iniciar la nostra tasca. Han estat dies de gran sofriment, nits d'insomni i grans dosis de renúncia dels drets adquirits, però tinc entre les meves mans una de les grans característiques i febleses dels humans. Descobrir-ho ha estat una mica traumàtic però ha valgut la pena per als nostres propòsits conqueridors.

Fa ja un mes va tornar a instal·lar-se al pis la pèlroja menjadora compulsiva d'all. Això ja no és nou i després de rebre aquell subjecte de peus grans i hàbits quadrats, ja m'he acostumat als canvis constants d'habitants. El fet, però, és que fa dues setmanes, de cop i volta, un artefacte de soroll infernal va omplir mig menjador per convertir-se en un llit, l'espai on dormen els humans. I a mitjanit, quan tot descansava en una calma tensa, va arribar un tercer subjecte. La dona més estranya del món. Des del primer moment, l'instint em va dir que no era gaire receptiva. I em vaig allunyar. Vaig utilitzar el protocol de seguretat. Res de sortir de l'espai de territori propi, l'habitació de la subjecte 1; res d'aproximació visual ni molt menys marques als peus. El fet, però, és que tot va complicar-se. La subjecte número 1 va desaparèixer i la pèlroja va instal·lar-se a l'espai de seguretat. Tots els meus radars estaven al descobert! l'emergència es va disparar i em vaig amagar sota el llit sense sortir-ne. Ni per menjar ni beure i amb alguns vòmits inclosos.

Com podia el subjecte número 1 marxar? Allò em va descol·locar moltíssim. Al cap d'uns dies va tornar. I com si res. S'havia fumat a casa sense permís i moltes altres coses, però ella com si res.

Tot semblava tornar a lloc quan va desaparèixer aquesta noieta però el cert és que en una nova nit de canvis, van tornar a aparèixer dues noves subjectes!!! Això sembla allò de la multiplicació dels pans i els peixos, em vaig dir. No obstant, en aquest punt he de dir que el canvi va ser substancial. El radar no va mostrar perill i vaig establir contacte, em vaig deixar fer carantonyes i fins i tot fotos.

Ara ja han marxat. Tornen a ser dues, i jo, torno al meu regnat.

I quina és la conclusió, us preguntareu. Doncs està clar, els humans confien. Tenen confiança en qui tenen al costat. Han perdut el seu instint, o fins i tot es veuen amb necessitat d'ignorar-lo. En qui creuen que coneixen els ho donen i ho deixen tot. Potser pot semblar que els costa, però ho fan. I sovint no veuen els perills. Sovint el seu radar d'instint els falla, deu tenir les piles caducades. Ens podem preguntar mil i una vegades perquè ho fan, però ho fan. I per molt que el perill de perdre seguretat els envolti, sovint, es deixen. Per confiança en els altres subjectes. Nosaltres no confiem mai, un gat sempre ens pot ensenyar les urpes.

Esperant que els episodis no es tornin a repetir, es despedeix el camarada que us miola cada nit de lluna plena,

Puck.

ps. segona entrega de les cróniques gatunes.

Fa uns dies vaig llegir un reportatge on deia que un estudi havia dit que els humans distingim sis classes d'olor, incloent àmbits com la por. Segur que els animals en distingeixen molts més. L'instint d'aquests dies del puck ha estat fulminant, per un gat tan sociable com ell, havia de veure alguna cosa molt important en aquella noieta que no li va agradar per comportar-se com ho va fer. Encara em fa pensar. Per sort me n'alegro que ja se li hagi passat l'estrés i torni a estar normal, vaig tenir molts remordiments d'haver marxat i veure'l tan agobiat en tornar.