"Qualsevol viatge comença amb la primera passa"

Aquesta tarda, m'he recordat d'un company de feina. El primer amb qui vaig compartir taula. Bé, de fet no és veritat. La primera taula on vaig treballar va ser en racó de la taula de reunions del despatx de la meva jefa. Quan em van dir que em quedava, em van buscar una taula i un ordinador, i vaig seure al seu costat. El Sr. Tortosa. Era un home ja gran, solter, solitari, brut i una mica fastigoset, que es cuidava poc i es deixava cuidar encara menys. Tenia sortides de to, però també feia riure i sobretot el consideraria bona persona. Era d'aquelles persones solitàries per a les quals anar a treballar era la gran aventura del dia, i que poc tenia en sortir de la feina: anar cap a casa, encendre la tele, fer-se el sopar.... les seves coses; grises, tristes. Però el Sr. Tortosa tenia un punt amagat. Viatjava. I a tots ens deixava al·lucinats. Aquell home que no es movia, que tenia una panxota impressionant, que baixava un pis amb ascensor i que et demanava que li recollíssis els papers de l'impresora per no aixecar-se de la cadira,... aquell home havia anat a la Xina, Normandia, Argentina i la Patagonia,... i no sé quants llocs més. Argentina i la Patagonia.....

Aquesta tarda, després de dinar, he posat la tele i als documentals de la 2 feien l'etapa final d'un viatge de nord a sud d'Amèrica. Argentina, la Patagonia i l'Àntàrtida. I de cop, he recordat un vell somni. Un somni que fins i tot vaig estar a tocar; ara hi penso i em faig riure a mi mateixa de lo ingènua que vaig arribar a ser.

Segurament, hi ha llocs més bonics, més interessants, de fet, quan hem mirat viatges amb els amics, sempre hi hagut per davant altres destinacions: Costa Rica, Perú, Los Ángeles, Cuba, Índia, Japó, Islàndia, .... Sovint, penso que les meves opcions no interessen a ningú i sovint em pregunto perquè m'atrau tot d'aquest indret tan fred.

El cas, però, és que durant aquest estiu tan estrany i pesat, etern i més aviat trist, on no he marxat ni fet res interessant per culpa de la crisi, si és clar, però també perquè no m'he coordinat bé amb ningú. Fins i tot, un cop vaig saber que l'eslovaca vindria segur i que per tant, tindria una entrada de diners extra, em vaig proposar fer alguna cosa sola durant uns dies de setembre que em queden. Però res m'atrau com per ser prou valenta per fer-ho. I ni els esdeveniments negatius dels darrers temps em fan reaccionar.

Ja no tinc somnis. Cert que se m'han anat complint moltes de les coses que somiava de joveneta. Però fa temps que sense dir-ho, sense pensar-ho, sense voler-ho, vaig enterrar els que em quedaven. I m'he convençut que no en tinc. I si intento pensar quins somnis tinc, no ho sé. No em recordo mai del que somnio. I així vaig fent, vivint contenta, anant amunt i avall i pensant que duc una bona vida dins les meves possibilitats. Però en el fons, no està tan lluny de la grisor del Sr. Tortosa.

Del viatge a Roma, els pares em van regalar una guardiola en forma de moto. I allí hi vaig guardant els cèntims i monedes que van sortint per casa. Així no aniré gaire lluny. Però aquella guardiola també em fa recordar uns dels cinc minuts més bonics del cinema animat.

Tot i la diferència substancial que fa encara més difícil tot plegat, he rebuscat en una perduda carpeta de reportatges de viatges el que tenia de la Patagonia. He trobat un petit article i l'he enganxat al suro. I al compte de la banca ètica i aniré posant el que pugui. Per cada cent euros que pugui ingressar no hi penjaré un globus però he trobat unes enganxines en forma d'estrella. Ja n'he posat tres.

Qui sap, potser trobo voluntat per fer-ho i qui sap si per aconseguir unes trenta enganxines. I qui sap, potser es despertaran els somnis? Això, ara per ara em semble més difícil.

ps. El Sr. Tortosa no es deia així. 

M'ha fet molta gràcia mirar el post enrere i els comentaris, fins i tot una cita descrita al post dóna nom a aquest. Tan debò aquesta vegada ho faci.