Des de petites

Ahir, fent un cafè amb una amiga vam acabar, com moltes altres vegades, parlant d’homes i de dones. Dels típics i tòpics de sempre, però que a cada conversa no es pot evitar reflexionar. En les nostres filosofades, em va explicar l’anècdota d’una companya seva de feina. El fet és que la filla d’aquesta noia, de cinc anys d’edat, li havia explicat a sa mare que creia que li agradava a un amiguet de la classe seva perquè s’havia preocupat per ella després d’una caiguda al pati de l’escola.

Astorades, ens posàvem les mans al cap sobre com pot ser que, ja des de tan petites, donem voltes i pensem més del compte en les paraules que un nen li va dir i si volien dir res més o no.

Continuant amb l’anècdota, un altre company de feina li va demanar a la mare de la nena que, si us plau, li digués que simplement s’havia interessat per la seva salut, que és bon nen i es preocupa per una caiguda. I punt.

I tots van riure; nosaltres ahir també. Però no vam poder evitar pensar perquè som així.

Per què ho fem? Per què per més que sabem que les coses son simples, que és cert aquell tòpic que els homes son simples, per què ens compliquem l’existència dins del caparró?

I és que encara que una vulgui ser freda, portar els sentiments cap a la racionalitat, no esperar res, fer les relacions més fàcils, el cert és que quan t’afecta, quan sents alguna cosa, per minsa que sigui, és impossible no perdre la perspectiva. Sobretot quan alguna cosa falla, sobretot quan la racionalitat et diu que t’estan rebutjant però donant-li voltes i voltes, sembli que no faci tan mal.

I si això ja no ho fem amb cinc anys potser és perquè la nostra naturalesa és així. Per tant, per més experiència passada, tampoc és d’estranyar que amb trenta i algun any més, continuï passant. Per més que et plantegis les coses d’una manera completament superficial, sense esperar ni demanar res, que sàpigues la realitat, la vegis,... malgrat tot, es continuï donant voltes i voltes.

No sé si totes les dones sóm iguals, com tampoc sé si tots els homes son iguals. Però les que ens apropem, perquè tenim alguna cosa en comú, si. I som sensibles i emocionals. I per molt racional que es vulgui ser, és impossible.

ps. Si, ja ho sé, a la peli ella ho té més clar que ell.... xò això avui no toca :)