24/4/13

Recordant blogaires


Avui tocaria parlar del post-Sant Jordi, de com va anar, de lo bonica que està la ciutat plena de gent comprant llibres i amb una rosa a la mà, o del llibre que havia pensat comprar-me, però és clar, al final no ho vaig fer, doncs  total, com que estem a final de mes, em puc esperar a cobrar. Fet el fet, què més em dóna.

Però el cert és que millor que no ho faci, perquè no em surten paraules especialment maques. I en canvi si que puc parlar d'un fet que vaig pensar fa dies. Sant Jordi ha canviat en mi des de que estic a la catosfera. Es celebra de manera especial. Recordo anys amb concursos, innombrables ressenyes, poemes preciosos en un dia assenyalat, fotografies delicades... però un dels records més presents és el llistat de compres de la Kweilan. Sempre era espectacular. I només se m'acut pensar que espero que n'hagi comprat molts aquest any.

Fins i tot friso pensar que potser mentre escric aquest post, la pengi. Com em va passar també fa uns dies, quan vaig trobar-me un paperet a terra i immediatament em va venir l'Estrip al cap. El millor del cas és que quan vaig tornar a la meva taula, al reader hi havia un post seu. I és que per sort nostra, de tant en tant encara ens regala alguna sorpresa.


Quan Grècia surt a la tele, m'és molt difícil no pensar en la finestreta, si viurà aquí o allà. Quan va néixer el Llorenç, el fill dels de Ca l'Otis, em vaig recordar de la Lúa, que ja té més d'un anyet. I així, molts. Si em posés a nombrar-los seria un post etern o me'n deixaria algun i em sabria greu. De vegades penso que potser han tornat amb d'altres identitats, o potser, simplement va ser una etapa de la vida. D'altres tinc la sort de tornar a trobar en d'altres xarxes, amb la mateixa frescor que tenien al blog, com m'ha passat amb l'Òscar.


Hi ha molts blogaires que en aquests cinc anys han anat passant, he anat descobrint. Alguns quedem encara, d'altres menys sovint i per sort alguns retornen de tant en tant així com anem descobrint molts de nous. De tots aquells que una vegada vam compartir vida a la catosfera m'agrada imaginar que estan molt bé, que la vida va tirant endavant, amb penes i alegries però amb el seu gest i manera de viure.

Aquests records em porten a pensar que igual que en la vida no catosfèrica em costa molt desvincular-me, em costen molt les pèrdues, a la catosfera també passa. I això em recorda el que sovint ens diem, que el blog és una part més de nosaltres, amb tots els paranys, cuirasses o no que vulguem, però on també som nosaltres mateixos. I m'agrada que així sigui.

Per cert, el llibre que em volia comprar és El parèntesi més gran, de la Tina Vallès, una escriptora que per a mi, primer va ser blogaire i m'encisava.

ps. I vosaltres, quins blogaires recordeu? I quins llibres us heu comprat/han regalat? Desitjo que passéssiu un molt bon Sant Jordi.

18 comentaris:

XeXu ha dit...

No sé si és avui, l'època, o el què, però sento aquest post ben endins i m'entristeix. Fa només una estona comentava amb uns amics que sé del cert que algun dia els blogs s'acabaran per mi, que ha de passar, i que tinc pànic a algunes coses que ara no vull explicar. Els que ens vinculem molt a les coses ens costa que aquestes marxin. I si parlem de persones, ja t'ho pots imaginar. Conec a tots aquests blogaires que cites, i si bé la vida continua, naturalment, t'adones que durant un període de temps el que sigui han format part del teu cercle, de tu mateix, i que els has tingut un afecte especial. Se m'acudeix un diagrama per representar aquestes relacions i tot. Però bé, aquells que volem continuar, aquí seguim. De vegades algú retorna, però pel que he vist, sol ser per una temporada curta, i tornen a desaparèixer. Va com va, suposo que és difícil tornar a prestar atenció al blog quan l'has deixat enrere, encara que es demostra que és important per tu, però ja no pots ser-hi al 100%. De totes maneres, la vida és molt llarga i dóna moltes voltes. A saber on anirem a parar nosaltres, i qui ens sorprendrà tornant per quedar-se. No sé, he de reconèixer que estic una mica desanimat amb el tema.

pons007 ha dit...

Com a blocaire veterà que soc cof cof cof puc dir que abans tot això eren camps cof cof cof vull dir myspaces i fotologs de merda, i si ve encara queden forces blocs en actiu, la majoria d'aquests blocs son de cuina o encara pitjor, de poesia. Per sort, encara queden petits reductes de blocs que aguanten el pas dels anys i segueixen fidels al seu estil original i propi, esperem que el MEV salvi aquest pocs blocaries de caure en la temptació de claudicar!

joan gasull ha dit...

Es com tot, si ve de gust tot funciona i quan ja no sigui així val més deixar-ho. Diuen que no hi ha res que duri tita la vida, per això hem de gaudir mentres duri.
Jo també recordo alguns blocaires que varen començar amb molta empenta i al poc temps ho varen deixar i d'altres que quan vaig comença ja hi eren i encara aguanten.
Pàgines de la nostre vida, només nosaltres decidim quan passem pàgina.

Carme ha dit...

A mi també em costa aquest tema... no vull començar a dir nom, que em sembla que faria un llista t inacabable, amb 6 anys he conegut tants i tants blocaires i han canviat tants cops al cap dels anys... que se'm fa estrany.

Com diu en XeXu jo també penso que un dia s'acabarà per a mi, però no m'ho acabo d'imaginar.

El veí de dalt ha dit...

La vida passa i els blogs empenyen...

Gemma Sara ha dit...

Bé, en el meu cas, la història compartida blogaire és més recent, de fa dos anys, els primers dos anys van ser bastant solitaris, però en aquest temps he agafat carinyu a uns quants blogaires... Se m'acut que hi ha unes quantes maneres per atrapar els blogaires que es vulguin escapar: facebook, linkedin, correu electrònic mateix... :)) no, és broma, tothom és lliure d'anar i venir, jo tampoc no sé quant de temps estaré/estarem per aquí, el que passa és que fa ganes de dir allò de "no te'n vagis sense dir-me on te'n vas".

Gemma Sara ha dit...

L'FBI, la Interpol...

McAbeu ha dit...

Justament fa uns dies, rellegint antics comentaris del Xarel-10, vaig tenir el mateix pensament veient els noms d'antics blogaires que abans corrien per aquí i ja no hi són (en Sànset i la Utnoa, Els del PiT i alguns d'altres a més dels que ja cites). És cert que no hi ha res que duri tota la vida i és cert que algun dia o altre nosaltres també deixarem de fer el blog però sap greu quan hi penses.

montse ha dit...

Els blocs són com la vida, passaran els anys i vindrà l'adéu, com així ha de ser.

sa lluna ha dit...

Jo sóc joveneta per aquí, però he de dir que ja en sap greu quan veig que algú no publica passat un temps "normal", imagino que també els trobaria a faltar si fos un adéu per no tornar.
Tampoc sé quin temps m'hi quedaré, puc dir que com tothom, potser perquè no m'ompli o perquè no tingui temps o perquè ja no pugui...qui ho sap??
El que sé és que ara m'hi sent molt a gust!!

Aferradetes ben fortes!

Ferran ha dit...

El que diu en McAbeu és un exercici que jo també he fet algun cop (revisar comentaris antics, o molt antics, al blog... i descobrir quants blocaires han desaparegut). Em fa peneta a mi també, i com a tu, m'agrada imaginar que estan bé, que la vida els va bé. Tan de bo sigui així.

I saps de què me n'adono ara? ostres, què fort, a l'octubre farà set anys que vaig començar l'In varietate! Em sembla moltíssim i m'agrada pensar que, malgrat els canvis de ritme, continuo aquí :)

Assumpta ha dit...

Ai, RITS, que ets maca :-))

Els paperets de l'ESTRIP... m'has fet somriure... ;-))

I tant! Mare meva, les llistes de la KWEILAN!! I no tan sols les llistes sinó... recordes (segur que sí!) aquells posts en que agafava un tema i començava a citar autors o títols que tractaven aquell tema des de diferents angles, períodes històrics...?

Un post preciós, preciós.

Si algun dia jo desaparec (que no ho penso pas fer), algun dia d'una gran victòria del Barça em recordaràs? ;-))

Loreto Giralt Turón ha dit...

Si sentim la necessitat de plegar, és que ja toca. Cal deixar pas a coses noves.
D'escriure, sigui de la manera que sigui, em sembla que no me'n cansaré facilment.

El porquet ha dit...

Com en Ferran o en Mac, a vegades volto per posts antics del meu blog i em sorprèn la quantitat de blogaires que ja no hi són, que ja no passen pel meu blog o jo no passo pel seu.

Perquè, a part del tancament d'un blog, jo per exemple m'he trobat amb el trist fet d'haver de renunciar a seguir blogs que abans seguia per impossibilitat de temps. Així, automàticament les visites al meu blog també s'han vist reduïdes.

Dels que definitivament ens han deixat, jo gaudia amb la Vida mallorquina, o l'Alberich sabadellenc.

Res no dura per sempre, ho sabem. Aquí estarem fins que el cos aguanti o el cap ens digui prou.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Oh! En Llorenç és famós! :D
Nosaltres portem una temporada una mica light, espero que podrem recuperar el ritme escriptor i lector de blocs ben aviat.

La Tina Vallès, a més de blocaire i escriptora, també és traductora! Tinc ganes de llegir-la.

Aquest Sant Jordi nostre ha estat diferent, vam fer una passejada tots tres, però pel barri, no pel centre. Massa gent! I les nostres compres: Victus, del Sánchez Piñol, i el nou del Paolo Giordano. La solitud dels nombres primers em va agradar molt, a veure què tal El cos humà.

Elfreelang ha dit...

per mi és difícil això de les desaparicions i els dols....recordo blogaires que han desaparegut del món blogaire i que durant un temps m'han acompanyat ....però són uns quants....i no voldria deixar-me cap jo espero que la kweilan torni a escriure...aquest sant Jordi me l'he passat treballant i ni tan sols m'he comprat cap llibre ....per mi ha estat uns sant Jordi trist

Xitus ha dit...

Quant de temps rits, la casualitat ha fet que entrés al meu blog a mirar com estava després d'un temps, i he tafanejat la barra lateral...Aquí em tens, en aquest comentari esporàdic; m'he sentit identificat amb el teu post...Jo vaig deixar de ser actiu ja fa un any i mig com a mínim. I no ho enyoro. De fet, al final requeria una constància que no podia donar. Són èpoques de la vida. Vau ser una comunitat molt maca amb qui compartir històries. Ara no estic actiu ni com a escriptor ni com a lector, però avui he fet una petita excepció :) Una abraçada a tu i al XeXu i a tots...

rits ha dit...

XEXU i CARME, us comento junts, doncs hi ha una cosa en la que coincidiu i no acabo d'entendre. Com és que esteu segur que ha d'acabar. Si, és clar, totes les coses tenen un final, xò tal i com ho expresseu em dóna la sensació com si fos molt determinat, com un fet inevitable, una cuirassa. Potser d'aquí un mes ens haurem cansat, xò mentre tant, jo no ho premedito. I no hi penso. Potser simplement ho vivim de la mateixa manera xò ho expressem de manera diferent. El que hagi de venir en el món dels blogs, ja es veurà, no.
Mentre tant, molt d'ànim i per aquí seguirem. No sabem quant ni com, xò seguirem.

PONS007, m'has sorprès amb el teu comentari, xò si, tens tota la raó, ara tot son de cuines, poesia o fotografies, com si no hi hagués prou amb l'instagram. Suposo que això de deixar-se anar un mateix, no és fàcil i no agrada a tothom, s'ha de fer el que està de moda.
Resistirem.

JOAN GASULL, m'agrada moltíssim la darrera frase, certament, forma part de la nostra vida i nosaltres decidim quan volem i podem ser-hi.

EL VEí, alguns encara empenyen fort!

GEMMA SARA, si, és cert que hi ha altres canals, xò no és el mateix. Hi ha blogaires amb qui traspasses la barrera del blog, n'hi ha que fins i tot arriben a ser amics i a conèixer, xò d'altres tenen aquesta estranya vinculació que és el blog i sense ell... potser no es dóna mantenir relació. I és una llàstima.

MCABEU, sap molt de greu. Just els dos que anomenes eren dels que hi pensava quan feia el post i no vaig arribar a dir.

MONTSE, cert, xò a mi em costa dir adéu. N'he d'estar preparada.

SA LLUNA, doncs que duri per molt de temps, que et trobis molt bé entre els blogs!!

FERRAN, ho celebrarem, oi? :)
Jo tb faig aquest exercici de tant en tant.

ASSUMPTA, segur que tu tb els recordaves. I tant que et recordaré i no només per les victòries del Barça!!

LORETO GIRALT TURÓN, espero que trigui en arribar aquesta necessitat de plegar, si és que ha d'arribar.

PORQUET, no coneixia els dos que anomenes, una llàstima.
Jo tb m'he vist amb la necessitat de reduir, o potser no hi trobo tant de temps, xò aviam, anirem aguantant mentre en tinguem ganes.

CA L'OTIS, ei, hehehe!!! com està l'estrella del post? Espero que ens ho vagis explicant al blog.
Jo tb tinc ganes de llegir-la, m'encantaven els seus posts.
Massa gent, i tant. Jo fins el vespre no vaig sortir una estoneta. Ja explicaràs què tal Victus. El Paolo Girodano no em va agradar gens....

ELFREELANG, molts ànims, aviam si la feina se t'allibera una mica i no vas tant atrafegada i et pots comprar un llibre, no cal que sigui sant jordi per fer-ho.

XITUS!!!!! quina il·lusió el teu comentari i justament en aquest post. De tu tb me'n recordo!!! Encara escoltes tant els Beatles? Espero que estiguis molt bé, i si algun dia en tens ganes, xq t'acollirem amb els braços oberts.

Un petonet a tots!!