12.12.12

Els estius eren del Carlitos i la Sara. Ell tenia un any menys i ella li treia ben bé un pam. Tots dos portaven els cabells curts i negres i amb els genolls pelats. Eren els millors amics. Se’n van fer perquè a ell no li agradava jugar a futbol i sempre estava l’ametller del solar buit. Ella no tenia gaires amics, només anava a casa els avis de molt tant en tant i no era de la colla. Es van trobar una tarda de juliol. Ell va ensenyar-li a pujar l’ametller on farien la cabana i també a perdre la por a anar en bicicleta. Ella a nedar a la bassa i després l’ajudava amb les matemàtiques. Buscaven cargols quan plovia per fer-ne curses i empaitaven els gats entre les vinyes. Menjaven les ametlles que trencaven amb pedres i les nits d’estiu feien competicions d’estels fugaços. En Carlitos era un gran dibuixant i creava llocs imaginaris on viatjarien en una nau espacial que tots dos van pintar amb colors ben llampants. Van créixer junts, sempre es trobaven a l’ametller. Un dia, el Carlitos, a qui ja no agradava que li digués Carlitos perquè era de nen petit, li va dir que marxava. No li va dir on, només que marxava, i que li deixava la nau perquè es poguessin trobar el dia 12.12.12 a les 12.12h.
 

20 anys son masses, però la Sara encara té la nau. Fins i tot l’ha pintat a la paret de l’habitació per al seu nen. No se n’ha oblidat i això que no n'ha sabut res més. Amb el full a la mà, l’únic lloc on sap anar és a l’ametller, que ja no hi és. Un edifici a mig construir l’ha esvaït. Està de vuit mesos, plou a bots i barrals, fa un fred que pela on sempre era estiu. I no espera res. Ha vist moltes pel•lícules però té la certesa que en Carlitos no apareixerà. Que els homes de tot se n’obliden i que la vida pot haver donat mil tombs. Però tot i així, ella recull el cargol que troba al terra i mira endavant.

ps. Un petit relat. No sé perquè però aquest dia em fa certa gràcia, és el darrer any que es donarà una data amb tots els números iguals.
El final, el que cadascú vulgui. Fins i tot si el voleu continuar....