17/12/12

Estar-se a casa




Una de les coses que més gràcia li va fer a la meva compi eslovaca de pis és que decoréssim la ciutat de Nadal, com si fóssim un país d’hivern, amb llumetes, papàs-noel o d’altres ornaments com si a la ciutat nevés. És clar, ella no tenia gens sensació de fred, però en fa! El dia que vam sortir a sopar per celebrar la seva estada, m’explicava que el seu poblet ja era tot nevat. Que tenia moltes ganes de veure’l, com també tenia ganes de veure la seva família, el seu nòvio i els amics.

També em va explicar que la ciutat és preciosa i el que més l’havia sorprès i agradat és l’amabilitat, proximitat i tendresa de la gent. M’explicava que tot i que la gent no parli anglès o francès, tothom sempre intentava ajudar-la. Que en tot moment es va sentir molt acollida i cuidada. Sobretot per mi. I la veritat és que el dia que ens vam acomiadar em vaig inflar com una gallina lloca pels seus compliments. Que em digués que havia estat fantàsticament a casa, que l’havia ajudat molt i que s’havia sentit molt bé, que tinc una casa molt bonica i acollidora, omple molt.

Llavors, recordo que sovint ens amaguem tot el que fem bé i ens quedem amb allò que no ens agrada. Si més no, una servidora, ho fa molt sovint. Però si. Els catalans, tenim (o ens han dit) que som esquerps, que anem a la nostra, que no som simpàtics. Potser no tenim la gràcia andalusa o les ganes de gresca constant d’altres, però això de tancats i enfurismats, tampoc és per tant. Al contrari, som gent d’acollida, que ajudem a que els que arriben, que treballem fort i que volem el millor per a tots. Terra d’acollida que ens volen fer creure que no som.

I sovint penso que sóc callada, poc amigable, que puc aportar poc, que casa és freda perquè té parets de color gris, no hi ha parquet o que li falten moltes coses per ser una llar. Però és casa meva i resulta que no està tan malament. Que d'una aparença freda, pot amargar-s'hi calidesa.

Fa una setmana que ha marxat, i no diré pas que la trobi a faltar, m’encanta poder gaudir de casa meva completament, estar escarxofada al sofà amb el portàtil i la tele encesa o poder tenir la roba sense planxar, o simplement llegint o escoltant música sense pensar si molesto o no. Fins i tot reconeixeré que algun dia havia marxat de casa pel simple fet d'estar fora i no estar en silencis incòmodes. Però compartir pis també té coses bones, com dir hola en arribar i la resposta sigui més enllà d'un miau o tenir converses e englès macarrónic i aprendre de l'altre. Suposo que és part de l'encant de compartir.

ps. si algun altre dia cau, explicaré l'anècdota més divertida, del dia que vam anar a un concert eslovac. Això si, hi ha coses que encara no han tornat a la normalitat, com l'olor del pis, encara fa una mica d'olor d'una de les espècies que feia servir per cuinar (i d'all) i el puck encara no torna a posar-se al sofà.

12 comentaris:

Assumpta ha dit...

Jo hi veig un balanç molt positiu, eh? I tant que si!! :-))

Creia que la hi tindries per tot el curs, i només ha estat fins Nadal.

Riiiiiiiits!! a planxar la roba!! :-DD


Estàs llegint Jane Eyre!! Uaaaaaaau!! ja diràs què! :-))

XeXu ha dit...

Qui digui que no som una terra d'acollida és que no ens coneix bé. Precisament perquè som més oberts a gent de fora mirem de tractar-los bé i ens interessem per les seves coses. Una altra cosa és que generalment ens agradi anar més a la nostra, però a mi la proximitat extrema quan no coneixes de res és una de les coses que em posa més nerviós. La confiança s'ha de guanyar, i no té res a veure amb la cordialitat, i hi ha gent que es pensa que perquè posem certes barreres, per pur tarannà, som esquerps i asocials. Això va més a cadascú, com la timidesa o ser més o menys llençat amb els altres, que també dificulta les relacions, i ningú no ho criticaria com una cosa pròpia del nostre poble.

Sensacions agredolces en podríem dir, oi? No la trobes a faltar, però tampoc va ser tan terrible. Com a mínim, ja saps que te'n pots sortir si et cal tornar-ho a fer més endavant.

Carme ha dit...

Ha estat molt bé, finalment, amb premi final pels agraïments i afalacs...

No m'estranya gens. Segur que jo també m'hi trobaria bé a casa teva, amb tu. Ei! No t'espantis, que no penso pas venir, eh? Era només una manera de dir. he, he, he... ;)

Yáiza ha dit...

Bé, doncs! Trobo que acabada l'experiència de compartir pis, les conclusions que en treus són prou bones. A part del que ja sabíem tots de bon començament (que la convivència no acostuma a ser cosa fàcil), les coses que estaven en dubte... han anat força bé, oi? I a sobre t'ha ajudat a fer-te veure que ets una persona perfectament acollidora. Vist així sembla una experiència molt positiva... només tu saps exactament com la valores, amb quins pros i amb quins contres. Potser ara ja n'has tingut prou per una temporada, però si mai et torna a picar, ja saps que això de tenir algú a casa no està malament del tot.

I per cert, m'encanta en Puck! Què maco! Una abraçada, rits!

Clidice ha dit...

si fóssim un mal país d'acollida poca gent vindria per aquí. no hem de fer cas dels que malparlen per ponent. me n'alegro que hagi estat una experiència reeixida :)

El porquet ha dit...

No ens deixem entabanar. Som país d'acollida, i tant que ho som! Un dia m'explicava (un espanyol) que deia que els catalans potser no obrim les portes de casa nostra de bat a bat quan coneixem algú, però que si, amb el temps, un català te les obre, ja pots considerar que sempre les tindràs obertes i ben obertes per a qualsevol cosa i per sempre. Ell mateix es queixava que, fora de Catalunya, potser hi havia molta gresca i de seguida eres "el colega" però que no trobava l'autenticitat de les relacions que s'establien (amb el temps, això sí) amb la gent catalana.

Suposo que, com a tot arreu hi ha de tot, però ell parlava en línies generals.

I quin millor exemple que el teu? M'encanta llegir aquests posts teus de la teva relació amb la companya de pis. Com ja et vaig dir, m'encanta veure com heu encaixat molt bé (cadascuna amb les seves coses, està clar), però trobo molt mèrit en el que has fet, després de viure ja sola.

I en Puck... vaaaaaa, vingaaaaa, que el sofà l'esperaaaaa

Alba ha dit...

eeecsss!!! pudor d'all incrustada?? heheheh!
Compartir és bonic, però els moments de solitud són totalment necessaris, jo mai he compartit pis amb cap "amic"... potser m'he perdut alguna cosa a la vida, però de fet, compartir amb la parella també té lo seu, (de complicat vull dir ;-)

Un acull si se sent acollit!

S.N. ha dit...

La foto és MASSA guai!!!

Jordi Via ha dit...

M'encanta. És una bonica i sincera manera d'explicar el que sents quan comparteixes la vida amb algú. En certa manera és així, no? compartim la vida quan compartim la nostra llar o la llar d'algú altre.
Aquesta noia ja forma part de la teva vida i tu de la d'ella i tu de la meva i jo de la teva... i...

Bones Festes!!!!

Petons!!!!

Gemma Sara ha dit...

M'alegro que et deixi una bona sensació, cap a tu i cap a ella, cap a les dues, aquesta sensació ambivalent de tenir algú a casa, fins i tot si és amic, passa sovint, és genial compartir i riure i explicar-se coses, però també poder fer el desastrós a casa teva (tot i que jo ja sóc bastant desastrosa en companyia). Em sembles una persona molt càlida, tot cuidant el teu espai i el del Puck...

Elfreelang ha dit...

de vegades ens cal que algú que es de fora ens recordi com som en realitat o més ben dit com som percebuts per l'altre....el gat està molt guapo! Bon nadal rits!

rits ha dit...


ASSUMPTA, si, el balanç és positiu. No és una cosa que vull, xò el balanç és positiu. No, no, aquesta noia només venia per dos mesos i escaig, per fer unes pràctiques. I era el que volia, que fos una estada curta la primera vegada, i de fet ho prefereixo així. La roba està ara ja planxada xò hi ha una pila de feina que ara no porto al dia (de fet, tp podria encara que ella estigués aquí). Jane Eyre està al llit, xò et confeso que encara no m'hi he posat. Darrerament, no llegeixo gens.

XeXu, completament d'acord. Certament és diferent el fet de ser acollidors al fet de tenir confiança, ser propers. I si, la confiança s'ha de guanyar poc a poc és com es construeixen les relacions autèntiques.
Agredolç tp, bé no sé. No és una cosa que m'agradi xò tan debò que la propera persona que vingui sigui com ella.

Moltes gràcies pels vostres comentaris i ànims. Poder compartir les neures, les experiències, que m'encoratgeu, animeu i esperoneu és molt recomfortant i mai m'estaria d'agraïr-ho, moltes gràcies. Un petonàs gegantí a tots i totes!!!!!

CARME, pots venir sempre que vulguis!! casa meva és oberta als amics! ;)

YÁIZA, si, si, tal i com estan les coses, passat festes torno a posar l'anunci. Un pal, xq no és la manera de viure que volia, xò ens hem d'adaptar i com que no ha estat terrible, doncs és una bona manera de subsistir, mentre no se m'acut una altra. És preciós!

CLIDICE, certament, fem oïdes sordes a les paraules que no son certes. Moltes gràcies!

PORQUET, a mi m'agrada que ens vegin així. Hi ha persones més obertes que d'altres, xò en general tendim a ser així, necessitem el nostre temps per intimar xò en canvi tenim la mà estesa a tothom. Moltes gràcies, ets la primera persona que em diu que té mèrit. Com ja saps, m'ha costat molt i m'hi he esforçat, i en canvi quan en parlo fora d'aquí, no puc mostrar feblesa, o no m'entenen o potser és que em volen fer més forta i no em permeten tenir dubtes.
Si, hem encaixat, tan debò la propera persona que vingui tb ho faci.
Encara no ha tornat a pujar al sofà, ja ho farà quan se'n recordi.

ALBA, l'olor del pis ha canviat. No sé què és, tp és d'all, xò ha canviat i per moltes espelmes que posi de vainilla no recupera l'olor d'abans. Si, moments de solitud son necessaris. La meva por principal, xò, era el fet d'haver-me acostumat massa a aquesta solitud i no saber compartir. Ara sé que si que ho puc fer, i en el fons és alliberador, xq en el fons el que m'agradaria és poder compartir vida amb algú.

SN, ;)

JORDI VIA, doncs si, compartir la vida és de les coses més boniques que hi ha. I si, aquí tb la compartim! Jo tb em repeteixo, ens hem de veure!!!! vull veure la panxeta de la Xivi!

GEMMA SARA, uix, sóc moooolt desastre, t'ho asseguro! una de les coses positives tb del fet de conviure és que m'ha portat certs hàbits de control del desastre a casa. I aixó vull intentar no perdre-ho.
Amb els afalacs que li esteu donant, el puck s'ha engreixat moltíssim! ;)

ELFREELANG, caram, una veritat ben certa. De vegades cal que algú ens doni una mirada nova a les coses.
És guapíssim i moooolt carinyós, quan vol, és clar!

Un petó a tots!!