L'habitació d'amelié

“riteta, riteta, ves amb compte. No t’acostumis massa a viure sola que després no podràs conviure”

Recordo perfectament aquestes paraules, dites per l’única persona (a part de mon cosí Juli) a qui deixo que em digui riteta. Una nit de festa per celebrar l’arribada de l’estiu i la meva independència. I també recordo perfectament la meva resposta. Amb un somriure gegant i mig embriagat pel seu dient que no, que no tindria cap problema.

Vaig trigar en independitzar-me. Primer, em va costar trobar una feina prou remunerada; després l’opció de compartir pis amb unes amigues que ja feia temps que vivien juntes no em va acabar de convéncer, volia fer casa meva, el meu niuet. Vaig mirar pisos de compra però va ser quan el preu dels pisos es va disparar per l’especulació i t’oferien caus de rata per una milionada i vaig acabar decidint-me pel lloguer. Finalment, vaig “emigrar”, deixant Sants per anar a Sagrada Família, al piset que anomenaríem Hobbiton perquè tenia el sostre molt baixet (tant, que mon pare i ma germana topaven!). I després, ja vindria el vuit8ena, però aquesta és una altra història.

No seria franca si no digués que em va costar independitzar-me i viure sola. Els primers temps van ser difícils, no estava al meu barri i a més tenia un veí una miqueta xunguet. Però també recordo els anys de Hobbiton amb un somriure. Van ser temps molt bonics, dels millors que he viscut. Vivia en un barri preciós, ben a prop de gent que em va aportar moltíssim i amb molts bons moments.

I ara? Ara m’he acostumat tant, m’agrada tant viure sola. Tenir caseta com vull (encara que li faltin moltíssimes coses o molts projectes de decoració a mitges), sortir i entrar quan vull, deixar els plats per rentar demà, una pila de roba per planxar els diumenges a la tarda veient una peli, encendre una espelma de vainilla mentre llegeixo o miro blogs, posar la música alta, saltar i ballar com si fos una adolescent, el puck, pintar al menjador, sopar torradetes al sofà amb una copa de vi, cuidar les plantes i fer l’hortet urbà….

Cert que no porto massa bé el fet de viure lluny de Sants (i darrerament més, però això potser també és un altre post) però el problema principal de les angoixes ha estat la crisi. Viure sola, amb una hipoteca i un sou minso no és gaire fàcil. Quan em van abaixar el sou per primer cop, els meus amics em van comentar que llogués una de les habitacions, que era una opció fàcil. Però m’hi vaig resistir. Si no podia seguir el seu ritme de vida, era el meu problema, però renunciar a la meva independència per sortir més, no m’ho compensava. Havia de ser conseqüent amb la meva realitat.

Però aquest any la cosa s’ha agreujat. Pujada d’impostos, de l’hipoteca, de despeses de la comunitat de veïns, de  preu de subministraments,… i més baixades de sou (i amb tot sé que he d’estar contenta perquè tinc feina). Em vaig proposar buscar una segona feina, però la veritat és que tampoc he buscat massa. Una proposta que mai ha arribat a quallar amb el meu ex cap o una proposta que no m’atreveixo a tirar endavant. Així que, finalment i abans que m’estiri les orelles el llop, he donat l’anunci per llogar l’habitació del vestidor a un amic perquè el pengi al CRG.

Se m’ha fet tot tan feixuc. Tenia tanta raó el noiet que em va dir la frase de l’encapçalament. Sembla mentida com em pot aclaparar tant. On molts veuen una oportunitat, jo només veig inconvenients i neguits. M’agrada tan poc això de ser cagadubtes però com que afecta a la intimitat d’un mateix, doncs m’aclapara. I a més significa admetre que no me'n surto sola, recordar que entre somnis no em plantejava la vida així i que hi ha projectes que sola sé que no podré ni plantejar-me.

El que sé és que no vull compartir el pis, de manera que la idea és llogar l’habitació a gent jove que està de pas. Estudiants de doctorat estrangers que busquen un ambient tranquil (si ja ho sé, molts busquen un pis d’estudiant per fer-hi festa, però això a mi ja em queda lluny). Es va interessar un noi de Bangladesh, però la seva visita em va incomodar moltíssim. Em va fer sentir malament a casa meva. No sé si va ser el fet de ser noi, que era d’una altra cultura o simple feeling, però encara em va complicar més les meves atrotinades neurones. Però també es va interessar una noia de Croàcia. Aquesta setmana una amiga seva va venir a veure l’habitació i sembla que a partir d’octubre compartiré pis.

Ara que sembla que ja està fet (perquè mai se sap) és com si m’hagués alliberat. Em fa mandra, moltíssima mandra, però ha deixat de ser un neguit perquè ja no em puc tirar enrere. He de penjar el llum, les cortines, buidar l’armari, arreglar l’armariet de la iaia Teresina, netejar a fons i acostumar al Puck que no pot entrar en aquella habitació.

A tots dos ens arriben temps de canvis. Intentarem adequar-nos i començar a veure les coses positives: els calerons, practicar el meu anglès atrotinar (buf!!), rejovenir (perquè carai, que joves que son i com es nota la diferència d’edat!!), tenir la casa més endreçada,….

Perquè el cert és que un gir no anirà malament i diuen que la paraula crisi porta ímplict el trencament i el canvi. Espero que aquest sigui un de bó.

Ps. Les festes de Gràcia i les paraules de l’encapçalment tb em recorden que fa molt de temps que no sé res d’ell. Com li anirà la vida? Sé que millor no sàpiga. És passat que ja queda enrere.

Lamento la llargària del post. He intentat escurçar-lo, però ha sortit així.