Caòtica v(r)ita

Si ets un desastre, ets un desastre. No hi ha volta de full possible. És com demanar-li a un cranc que camini endavant.

Si se suposa que a l’estiu la vida s’atura com si anés a càmera lenta per poder gaudir de totes les coses bones que tenen les vacances com son  els vespres entre copes, les festes majors, els banys fresquets, una bona orxata, una bona lectura ... i així poder-se desfer d’aquesta sensació d’ofec per la calor insuportable, doncs resulta que no. No és veritat del tot. Sobretot (o potser només) per als desastres.

Dos setmanes de vacances! Això és el que he tingut. Crec que feia anys i panys que no tenia dues setmanes de vacances durant el mes d’agost. I com han passat? Com un sospir, com si anessin a la velocitat de la llum. I tot el que volia fer, ha quedat a mitges i mig girat. O ni començat.

Cert. 10 dies a Astúries sí que han estat vacances. Una desconnexió més que necessària (o si més no, més del que creia) on no és que la vida s’hagi enlentit sinó que ha estat viscuda plenament a cada segon.

Però entremig: el caos. Un mes de juliol de pega per oblidar i un agost on és mentida que la ciutat quedi buida però que m’és un mes estrany anímicament. L’ordinador a mig refer, la tele a puntet de caramel, la neteja i les visites de la casa per llogar l’habitació, rentadores pendents, maletes trencades, sancions per tramitar, subvenció per renovar, paperots que no es troben per enlloc, proves mèdiques, visites per anul•lar i trobar nova hora, el reader que no baixa, comentaris per respondre i mil posts al cap, regals que es passen, oblits que fa mal tenir-los. El timó de la nau completament desbocat. I la fresca de la pluja que no arriba. 

Les piles estan carregades a base de caminades, remullades, aire fresc, carns, peixos, formatges, riures, confidències ... d’aquests dies per terres asturianes i que haurien de servir per posar ordre a les idees i a tot aquest caos. Que si fer llistes, que si posar prioritats, projectes, que si no perdre el temps. Però desenganyar-nos(me). En 48h ja m’he tornat a embarbussar en mil i una coses jo soleta. Potser la perspectiva no és de caminar enrere sinó endavant, però tot es torna a acumular.

Algun dia aprendré dels organitzats dels meus amics? Crec que no. Però per si algun dia passés, continuo sobrevivint en el petit caos, on de fet, tampoc s’hi està tan malament.

Ps. Potser tocaria parlar del viatge, xò això ja arribarà. 

El que si que vull és agrair-vos la nominació al c@ts. Ja fa dies i dies que varen sortir i aterro ara. La veritat és que m’ha fet molta il•lusió, doncs sóc ben conscient (i ja ho he dit en algun post) que he baixat molt la meva vida a la catosfera. I el fet que tot i així encara us continuï agradant aquest petit racó com per proposar-lo entre d’altres blogs ben bons, m’afalaga, alhora que em sorprén. I tb m’esperona a continuar entre vosaltres, entre aquesta petita gran xarxa d’amics. Moltes gràcies! Un petó per a tots.