Polseres amunt!

Sempre he dit que la meva vida quan era petita era en català. No era doblada, simplement era en català. I per molt que TV3 comencés just quan començava a tenir una mica de seny o que part de la meva família fos castellana, la meva vida era en català.

I així vaig créixer. Fins que vaig arribar a la Universitat. I vaig aterrar. Tot un món en castellà als meus ulls. Classes, llibres, companys, amics,... sentia que queia d'un ideal que creia immutable.

Fa poc he tingut una altra caiguda. En aquests temps que corren, on ens diuen que si el sentiment independentista creix, vaig tenir un daltabaix.

Estem preparant les colònies de la setmana vinent. Cada dia de colònies el prepara un grup de nens i gira entorn un centre d'interès (tema) que aquest any son els oficis. El grup on estic preparem el dijous, el dia dels veterinaris.

M'agrada preparar colònies. No estic normalment amb els infants però preparar colònies és dels moments més macos de l'any, on es pot deixar volar la imaginació per prepara activitats. I perquè els infants puguin proposar activitats els has de donar eines, allò conegut que tenen a l'abast i que els pugui servir per fer volar la seva imaginació.

Fa un parell de dissabtes els vaig recordar que hi havia el programa Veterinaris, que podia servir-nos d'inspiració.

I tots em van mirar estranyats. El meu company de grup es reia de mi. Els nens i nenes del centre, d'un barri de la ciutat no veuen TV3, no la coneixen!

I de fet, el cert, mai parlen català. El català és de l'àmbit de l'escola. Els parlo en català i ells em parlen en català, però de vegades em pregunto si em veuen com una profe. No ho tinc clar i menys perquè cada vegada em costa més jugar amb ells a futbol o fet i amagar. Però bé, sempre he tingut clar que el meu paper dins del centre on estic ara no pot modificar maneres d'actuar.

Darrerament tot és molt difícil i les posicions es radicalitzen. I jo ja no sé res.

No sóc independentista. He tingut etapes més propera i etapes més allunyada. Ara com ara sento que si es fes consulta, si algú realment lluités per la independència, li donaria suport. Però no és la meva lluita. No és el fons que crec que ha de moure'ns a sortir de tot plegat. Va més enllà.

Però sóc i em sento catalana. Estimo la meva terra, la meva gent, les meves tradicions, la meva llengua. I quan sento que es menysté, em fa mal.

Per això avui és un gran vespre. S'està estrenant Polseres vermelles a Antena 3. No és una sèrie que em mogués massa quan la van fer per TV3, em recordava massa a Planta 4, però em va anar captivant, sobretot per com movia als joves que també porto, com era capaç de transmetre uns valors, una amistat que fa molta falta entre els joves.

El doblatge al castellà horrorós però m'ha enamorat que es mantinguin els noms i les cançons en català!!!! Us imagineu? En els temps que corren? Tota Espanya sencera escoltant els Teràpia de xoc (d'acord, no és el meu grup preferit).

Fa una estona que segueixo els tuits del treding topic de Pulseras rojas. Hi ha de tot, des de joves que diuen que prefereixen veure la serie subtitulada al doblatge, qui es queixa per tot, qui està enamorat per la serie,... i la música. Música en català. Repeteixo, música catalana i en català per tot arreu.

Aquestes petites coses, molt grans si tenim en compte que el Spilgerg ha comprat la serie per fer-la als USA son les que ens poden dignificar als catalans. Perquè malgrat tot, la serie, els personatges, tot és molt bo i arriba als més joves. I els joves, l'avui i el demà, son molt més importants que el que ens pensem.

I qui sap si d'aquí ben poc el català deixarà de ser el bitxo raro, el llunyà i ens començaran a entendre. Perquè amb el bonic que és acceptar la diferència i l'enriquidor que et pot portar.

#Polseresamunt!

 

ps. Ara ja està clar que el Sense tu podrà estar al cançoner, oi? Vaaaaa....

I amb tot, un record ben gran per tots aquells infants que passen per una situació semblant a la que es planteja a la sèrie. Un gran esperit de lluita i superació. I amistat.