Regirant

Avui he remenat correus antics. M’he transportat força temps enrere. Un dia, vora la màquina del cafè, va venir una companya mig atabalada i em va “vendre” un amic del seu marit. Volia muntar una cita a cegues; un sopar tots quatre perquè era l’home perfecte per a mi (el més curiós és que ella tampoc em coneixia gaire i per tant no sé com podia saber quin tipus d'home m'interessa). Poc avesada a aquestes coses li vaig dir que li passés al noi el correu electrònic i que ja veuríem. Amb el noi en qüestió ens varem creuar un parell de correus; li vaig demanar que m’expliqués alguna cosa d’ell i em va enviar una biografia detallada. En aquell moment em va espantar, no em calia tanta informació! Però, estava bé i cal dir que el noi s’ho havia currat. Per tant em vaig seure davant l’ordinador intentant explicar qui sóc i d’on vinc.

I no és gens fàcil. Ens diem que ens coneixem, que sabem com som, acceptem (o no) els nostres defectes i exaltem les nostres virtuts. Pensem i ens alegrem d’allò que hem viscut. Ens entristim d’aquelles oportunitats que hem deixat escapar o que no se’ns han donat, alguns maleïm quan hem tingut por i aquesta por ha vençut davant la inquietud de la incertesa. I encara deixem caure alguna llàgrima per aquelles ferides que ens ha portat això de viure.

Tot nosaltres és difícil de dir, d’explicar. S’ha de viure. S’ha de descobrir. S’han d’anar generant petits cercles, cercles de confiança i d’intimitat. Podem explicar vivències, fets, però l’essència, allò que som, cal anar-ho veient poc a poc. Hi ha qui tindrà poques cuirasses, poques capes dins la ceba, però n’hi ha que en portem moltes, moltíssimes, i anar-les deixant caure és cosa de temps i confiança.

El curiós és que hi ha amb qui vas deixant anar cuirasses molt lentament i en canvi hi ha qui en deixes algunes, amb d’altres més i hi ha amb qui esperes poder-te desprendre de totes. I també és cert que hi ha gent amb molta habilitat, gent que sap veure malgrat posis cuirasses damunt.

Miro el que li vaig explicar de mi. Em faig gràcia. Em sorprenc com vaig ser capaç de sintetitzar i explicar coses de la meva vida. I com em protegia en allò que no volia explicar. Com tenim mecanismes per protegir-nos i com pots deixar de ser inaccessible. Inaccessible, una paraula que encara que en aquesta finestra no es pugui visualitzar, hi ha qui em diu que em defineix.

També m'ha fet gràcia el que explicava. Hauria d'explicar un munt de coses que m'han passat des de llavors, me n'adono que he viscut. I alhora me n'adono que, en essència, continuo sent la mateixa. Malgrat em senti completament diferent. Em redescobreixo. Em retrobo.

 

Ps. Suposo que alguns curiosos voldríeu saber què va passar,....però .... crec que prefereixo deixar-us intrigats. Seria material per a un altre post.