8/6/12

Regirant



Avui he remenat correus antics. M’he transportat força temps enrere. Un dia, vora la màquina del cafè, va venir una companya mig atabalada i em va “vendre” un amic del seu marit. Volia muntar una cita a cegues; un sopar tots quatre perquè era l’home perfecte per a mi (el més curiós és que ella tampoc em coneixia gaire i per tant no sé com podia saber quin tipus d'home m'interessa). Poc avesada a aquestes coses li vaig dir que li passés al noi el correu electrònic i que ja veuríem. Amb el noi en qüestió ens varem creuar un parell de correus; li vaig demanar que m’expliqués alguna cosa d’ell i em va enviar una biografia detallada. En aquell moment em va espantar, no em calia tanta informació! Però, estava bé i cal dir que el noi s’ho havia currat. Per tant em vaig seure davant l’ordinador intentant explicar qui sóc i d’on vinc.

I no és gens fàcil. Ens diem que ens coneixem, que sabem com som, acceptem (o no) els nostres defectes i exaltem les nostres virtuts. Pensem i ens alegrem d’allò que hem viscut. Ens entristim d’aquelles oportunitats que hem deixat escapar o que no se’ns han donat, alguns maleïm quan hem tingut por i aquesta por ha vençut davant la inquietud de la incertesa. I encara deixem caure alguna llàgrima per aquelles ferides que ens ha portat això de viure.

Tot nosaltres és difícil de dir, d’explicar. S’ha de viure. S’ha de descobrir. S’han d’anar generant petits cercles, cercles de confiança i d’intimitat. Podem explicar vivències, fets, però l’essència, allò que som, cal anar-ho veient poc a poc. Hi ha qui tindrà poques cuirasses, poques capes dins la ceba, però n’hi ha que en portem moltes, moltíssimes, i anar-les deixant caure és cosa de temps i confiança.

El curiós és que hi ha amb qui vas deixant anar cuirasses molt lentament i en canvi hi ha qui en deixes algunes, amb d’altres més i hi ha amb qui esperes poder-te desprendre de totes. I també és cert que hi ha gent amb molta habilitat, gent que sap veure malgrat posis cuirasses damunt.

Miro el que li vaig explicar de mi. Em faig gràcia. Em sorprenc com vaig ser capaç de sintetitzar i explicar coses de la meva vida. I com em protegia en allò que no volia explicar. Com tenim mecanismes per protegir-nos i com pots deixar de ser inaccessible. Inaccessible, una paraula que encara que en aquesta finestra no es pugui visualitzar, hi ha qui em diu que em defineix.

També m'ha fet gràcia el que explicava. Hauria d'explicar un munt de coses que m'han passat des de llavors, me n'adono que he viscut. I alhora me n'adono que, en essència, continuo sent la mateixa. Malgrat em senti completament diferent. Em redescobreixo. Em retrobo.

Gira by Marlango on Grooveshark
 
Ps. Suposo que alguns curiosos voldríeu saber què va passar,....però .... crec que prefereixo deixar-us intrigats. Seria material per a un altre post.

17 comentaris:

Jordicine ha dit...

M'imagino que res, no? Jajaja. Si hagués anat bé ens ho hauries dit, crec... Però què sé jo! Bé, l'únic que el post m'ha agradat i que, a voltes, les coses s'han d'escriure per poder llegir-les i saber si aguanten el pas del temps. Ets un encant, RITS. Fins aviat.

Carme ha dit...

Sí, sí, va... ens ho has d'explicar fins i tot si no va passar res... :)

A mi no m'agrada gaire llegir coses antigues, en guardo, però si llegeixo em vénen moltes ganes de llençar-ho tot i ho faig, sóc molt i molt llençadora... com més gran em faig menys coses guardo.

Canviem i som els mateixos, tot a la vegada. L'essència no canvia. la manera de veure les coses i d'actuar i de pensar pot canviar bastant amb tot el que hem anat vivint.

XeXu ha dit...

No tenim per què explicar massa coses de nosaltres a un desconegut. Cal un temps ben prudencial per obrir-se a algú, però és clar, el moment ha d'arribar si hi tenim un interès, l'hermetisme acaba sent del tot contraproduent. Si no hi ha manera d'accedir a algú, al final la gent es cansa de provar. Una cosa és generar cert misteri, però no ens podem tancar en banda. I davant d'un cas com el que expliques no diré que s'hagi de fer de seguida, però hi ha moltes coses que es poden explicar de nosaltres mateixos que no ens comprometen gens i que ens donen temps per veure si es pot confiar en aquella persona o no.

Ariadna ha dit...

És clar qeu segueixes sent la mateixa. T'hauran passat moltes o poques coses a afegir a aquella que eres. L'esència continua sent la mateixa: és a dir, tu.

El que em crida l'atenció és que guardis els correus antics. De gent que ja no hi és no en guardo res de res (excepte en el meu interior). A no ser que... oh!

Ptns.

Assumpta ha dit...

Ostres, una cita a cegues!! Quines coses tan originals et passen, Rits!! ;-))

Dona... dóna'ns una pistaaaa :-))

maria ha dit...

Quan repasses correus antics sempre et pots endur alguna sorpresa.una historieta curiosa la teva.^-^

joan gasull ha dit...

de fet son els altres, els qui ens coneixen bé, que haurien d'explicar com som realment.

El porquet ha dit...

Oh oh, doncs vinga aquest altre post! ;p
Jo no sé si hagués estat capaç de fer cap resum de mi a una persona que no conec de res i amb la que només ens creuem un parell de mails. Em sorprèn que ho arribessis a fer! No ho dic negativament, eh? Si no que jo, a través dels teus posts, m'he fet una idea de com pots ser i ara això m'ha trencat els esquemes... tot i que segons veig també va ser com una cosa una miqueta excepcional. Si t'expliqués jo, també n'he fet alguna que, mirada en la distància (i sense tanta distància) penses... què coi vaig fer? Jo normalment no actuo així... o mira que sempre havia dit que jo mai no ho faria!

Bé, en tot cas, és bo descobrir-se, i molt important, redescobrir-se. A mi m'agrada de tant en tant fer un rebobinat (amb boli Bic al mig del casset) i redescobrir textos, fotos, mails, xats... acostumo a somriure bastant... bona senyal, no?

Yáiza ha dit...

Mmmm... bé, una anècdota que dóna lloc a reflexions prou interessants, oi? Estic d'acord amb tu que tothom té diferent gruix i quantitat de capes o cuirasses. I que cadascú va al seu ritme. A mi no em sol costar gaire explicar coses de mi mateixa, mentre no sigui res especialment personal, de seguida que em preguntin, xerro. En canvi, a mi em fa cosa preguntar als altres perquè no vull envair la seva intimitat (potser penso que si volen xerrar, ja ho faran), i pot semblar que no m'interessi per ells... És un problema de comunicació del que costa ser conscient amb gent que estàs coneixent, però que val la pena posar-hi remei! (ara m'he desviat del tema, oi??).

Doncs seguint amb les cuirasses, també estic d'acord amb tu que en treiem més o menys segons amb quines persones, i també les treiem a ritmes diferents. Però penso que almenys amb una persona al món has d'arribar a poder despullar-te del tot. Sigui la parella o no. Almenys una persona que et conegui al 100%. Clar, que penso que la parella hauria de ser una d'aquestes persones.

Alba ha dit...

A mi m'agrada molt rellegir escrits i cartes de fa temps... perquè veig que he canviat molt sí, però tot i això continuo sent la mateixa, l'essència és la que és!

Crec que amb el temps, tot rellegint-nos ens descobrim millor...

Elfreelang ha dit...

Crec que de tant en tant va bé recuperar antics escrits, correus, el que sigui ...canviem, és molt difícil explicar-se un mateix fem el que fem estem seleccionant i abreujant ...com dius tu molt millor anar-se deixant conèixer i descobrir per l'altre, ...ara ens han deixat amb la mel al llavis....volem saber més rits!!!

Jordi Dorca ha dit...

Parlar d'un mateix costa molt. I encara costa més fer-ho fredament, en un mitjà en què el nostre cos no es pot expressar. I si, a més a més, ho hem de fer per mirar algú altre, ja no et dic el què.
A mi m'horroritza haver de fer un currículum.

DooMMasteR ha dit...

Jo crec que pot ser més facil de vegades explicar coses a un desconegut que a un conegut, i a més, darrera d'una pantalla. Potser per això tenim blocs ;-)

rits ha dit...

Moltes gràcies pels vostres comentaris. Era conscient que generava certa expectativa, no negaré que ho vaig fer una mica a posta. És una història de fa molts i molts anys i em va generar un somriure, la recordo gratament. El post, en si, anava més aviat de com ens despullem amb els altres, de com costa explicar-se sovint. I tots n’heu dit coses molt interessants. Un petó ben gran per a tots i totes.

JORDICINE, mmm, molt previsible, oi? Efectivament, no va acabar en res, xò guardo un bon record de la cita i del que en vaig aprendre de tot plegat.
Si les escrivim, ens alliberem una mica de tot el que ens envolta i això sempre va bé. I si, quan passa el temps veiem si hem canviat o no.
Em fas posar vermella! Hehe

CARME, bueno, va,... va haver-hi cita, xò no va passar res. Des del minut inicial varem saber que no hi hauria res, xò varem passar una bona estona i guardo un bon record. De tot el que va suposar i vaig aprendre.
Uix, jo ho guardo tot. Potser hauria de fer com tu, llençar més sovint coses, xò guardo tan les bones com les que em van fer mal, i no sé ben bé perquè.
Llavors la manera de veure les coses no és part de la nostra essència? Podem aprendre del que vivim i actuar diferent, cert, xò al final, sempre som iguals.

XEXU, estic d’acord amb tu i crec que hi ha dues coses. Una és la d’explicar coses de nosaltres als desconeguts. I sobretot coses íntimes. Crec que fa falta certa proximitat i complicitat. I això es va generant amb el temps. I a més, per a cadascú les coses a explicar poden ser més o menys. Però en general allò més íntim necessita el seu temps.
Altra és la de mostrar interès, sobretot quan ens interessa algú. I aquí entra en joc tot lo de l’accessibilitat. Tal i com dius, ens hem de fer propers si algú ens interessa, perquè el cert és que tampoc podem saber si ens interessa o no si no ens preocupem per saber com és l’altra persona... i si, cal mostrar-se. I això costa molt, quan tampoc requereix explicar allò més íntim, sols ser com és un. Perquè si, si no dones una mica d’un mateix, al final pot ser contraproduent, l’altre mai podrà trobar confiança.

ARIADNA, el teu oh m’ha deixat encuriosida!!!!
I l’essència així, no es pot canviar?
Res de res? Suposo que és la manera de passar pàgina del tot, però hi ha records bonics del que vas viure, i esborrar-los també sap greu.

Original, ASSUMPTA? De debó? Pensava que lo de les cites a cegues era una cosa ben comuna.... Va, doncs he donat pistes, més amunt les pots llegir...hehehe

MARIA, i jo que pensava que aquestes històries eren força comunes.... Doncs si, et pots portar sorpreses molt desagradables, xò de tant en tant, també d’agradables i et porten a bons records.

rits ha dit...

JOAN GASULL, si, oi? Recordo que quan vaig fer el meu resum els vaig enviar a les meves amigues més properes abans d’enviar-lo al noi en qüestió. Totes elles es van sorprendre de com havia estat capaç de fer aquell resum (per això també aquest post) i van dir que l’havia clavat bastant i que sobretot havia estat força sincera. Cosa que vaig agrair.

PORQUET, ais no sé,... entre els comentaris, m’heu fet passar força vergonya. Jo creia que era una història força més habitual.
Em va costar moltíssim. Perquè és cert, no sóc gens oberta i em costa molt dir el que sento i com sóc. I si així ho transmeto amb els posts, doncs deu ser perquè és veritat. Xò si, ho vaig fer. Xq? Suposo que em sentia una mica obligada. Havia de respondre igual, no trobes? Jo li havia demanat que expliqués una mica coses seves, així superficialment, i ell va respondre molt més del que esperava jo. Com podia no correspondre-ho? No hagués estat just, no trobes? Em va costar moltíssim!
I si, va ser excepcional del tot.
Tots n’hem fet algunes que mai haguéssim dit. El moment, la situació,... el que sigui ens ha empès a fer-ho. Mirar-ho amb distància tb està bé. I saber que nosaltres mateixos podem respondre d’altra manera a la que som o esperem, doncs sorprendre’ns, tb està bé. Tan sigui de manera positiva com negativa, de totes les experiències n’aprenem alguna cosa.
Doncs si, me n’alegro molt que els teus rebobinats amb boli bic et facin somriure, senyal que has viscut!

YÁIZA, reflexionar, aquesta era la intenció, encara que sóc conscient que l’anècdota cridava l’atenció (això si, o esperava que tant).
Les cuirasses formen part del pacc, però penso que fins i tot tenint poques cuirasses al damunt, cal un temps per agafar complicitat amb les altres persones. Cal conèixer-les. A mi no em surt parlar de seguida de mi mateixa amb ningú, però més que per cuirasses xq no les conec. Cuirasses en puc tenir amb gent que conec, per temes concrets, o pors,....
Entenc el que dius. I també crec que son coses diferents. Una cosa és l’interessar-se per l’altre, la seva vida, el que fa, però des del respecte al que ell t’explica. És a dir, si et parla de la seva família, parella, amics, doncs preocupar-se seria tornar a preguntar, fer el seguiment,... des del que l’altre t’explica. No envair la intimitat seria no preguntar d’un tema on veus que l’altre no vol parlar.
Estic d’acord que la parella és amb qui arribes a tenir més confiança, de fet és amb ell/ella amb qui et despulles (hehehe, era fàcil aquesta, però si, despullar-se físicament no és una cosa que fas amb qualsevol i encara que entri en joc la passió, desig sexual,.... el primer cop no és fàcil del tot, o almenys a mi em passa. I bé, això si que és desviar-se del tema). Però no té xq ser la única persona amb qui tinguis una confiança al 100%. És més, pots no explicar-ho tot. Hi haurà coses que a la parella no cal explicar-li i es tindrà necessitat d’explicar-les a d’altres persones, o coses del passat que no cal remenar, .... I per conèixer al 100% una persona cal moltíssim, xò moltíssim temps. Crec que les persones que crec que conec al 100% son aquelles que conec des de petita o des de la universitat, i tot i així, de vegades encara em sorprenen.
Xò si, en la parella has de poder-hi confiar. Si no, millor deixar-ho estar.

ALBA, doncs si, haurem de parlar de la nostra essència. Veure que evolucionem xò som nosaltres mateixes.
Ens descobrim millor? Si, jo crec que tb!

rits ha dit...

ELFREELANG, canviem i podem veure com evolucionat o fins i tot el que hem perdut, xò veure que som iguals, alleuja.
Poder conèixer l’altre, amb el temps necessari, sense presses, crec que aquesta és la manera que es van construint les grans relacions, les que perduren.
Sabia que generaria cert rebombori, ja ho vaig fer una mica expressament, xò tampoc hi ha per tant! Només va ser una cita i prou, però en guardo un bon record.

JORDI DORCA, costa quan és forçat. Quan d’un mateix surt, xq l’altra persona t’ha generat confiança o complicitat, doncs suposo que no és tan costós, xò en fred, és molt difícil.
I si, per vendre’s és horrorós.
A mi tp m’agrada gens fer el currículum!

DOOMMASTER, no hi havia pensat en aquesta del bloc! Pot ser més fàcil, sempre i quan ho fas lliurement. Si el que vols és atreure l’atenció de l’altre,.... llavors és quan la cosa es complica.
Els blocs ens ajuden xq tots, en aquesta família que tenim, ens sentim acollits i respectats. I es van traçant llaços. De fet, hi ha blogs que si no t’interessen, doncs deixes de llegir i llestos. Hi haurà qui en faci un mal ús, xò això ja son figues d’un altre paner.

Un petó per a tots i totes!

Clidice ha dit...

UF! explicar-me? impossible, ho trobo un exercici terriblement complex, no pas perquè sigui complexa, sinó perquè no tinc la perspectiva adequada. Això sí, ens deus un apunt ;)