Tot és interpretable? qüestionable?

Sempre vaig dir que no volia ser advocada. És un món molt competitiu i aparentment elitista. No m'hi veia. Però creia en la justícia. I tots els pilars en els que s'assentava el meu petit raonament, se m'estan desmuntant poc a poc. Un a un. No entenc res i tot em fa absolut fàstic. I el pitjor és que les companyes de carrera, la que s'hi dedica professionalment i la que com jo, està en temes orbitants al dret, totes tenim cada dia més decepció.

Hi ha un pilar en el dret (un de molts). I és la interpretació de les normes jurídiques. Hi ha diferents maneres d'interpretar una llei, un decret, un reglament.... Segons el judici de valor que li donis, pots arribar a canviar el sentit d'un fet. Ahir, Montserrat Tura, en una entrevista a TV3 (al programa Divendres) deia algo així: la interpretació restrictiva de les lleis és la pròpia d'un govern de dretes.

I bé, aquestes paraules crec que prenen molta força avui. Els darrers dies, de fet. Entre el judici de Camps i avui la condemna de Garzón i la més que ja esperada inhabilitació per poder investigar els crims del franquisme, tot m'agafa una nova dimensió. I m'espanta. Em sento una nena completament perduda i amb les bases enfonsades. Desencís (i aquesta paraula em sembla molt tova, però no en sé trobar una altra).

Per tot el que creia creure. I no sé cap a on anem. L'únic que pren força és la meva consciència indignada.

Si?

Farà cosa de mig any, més o menys, un dia en una reunió, la meva cap (he de dir que tenim bona relació. Per alguna estranya raó -els meus companys diuen que és perquè no li faig la pilota, anem per feina i no amaguem res- hi ha confiança) va intentar fer un xist i davant d'una lloança meva a una proposta seva, va deixar anar que en quatre anys encara acabaria convencent-me de fer-me d'Unió. Els presents es van posar a riure de valent i jo em vaig quedar tan a quadres i perduda que no vaig poder reaccionar fins una estona després.

Ahir, amb un alt càrrec varem tenir un intercanvi d'impressions sobre la interpretació d'un decret. I em va dir que havia de fer una interpretació més laxa, que estava fent una interpretació massa restrictiva.

Tot sumant, em fa trontollar tota jo. Avui, al mateix que ahir, li comentava que m'havia fet trasbalsar tots els meus fonaments. Sé que no sóc la persona més progressista del món, tampoc ho pretenc. Tinc coses de conservadora, sobretot en l'esfera més íntima, però em considero persona d'esquerres, de tenir present les persones per davant de tot, independentment de la seva condició (social, econòmica,...). Em sumo als canvis cap a una redistribució de la riquesa, de manera de fer i d'organitzar-nos. De fer justícia social, lluitar i treballar per la llibertat i la igualtat d'oportunitats.

Però de tant en tant, sento que em perdo, i només sé que ja no sé res. I això em trasbalsa.

ps. aquest és un post molt estrany, i suposo que tot aquesta boira tb ve donada per la boira personal. Massa pensar no és bo.
Ahir al vespre veia l'Assemblea popular del Clot i va ser un moment de recomfort. Però segueixo sense anar a la meva.
A la facultat hi havia un doble del Chris Cornell. Quins records!